Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris idees. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris idees. Mostrar tots els missatges

diumenge, 7 de juliol del 2013

Una cita: Denis Diderot


 “No són dignes de compassió els cecs per no estimar la bellesa sinó el que és bo? Quantes coses admirables les que es perden! L’ únic bé que els rescabala d’aital pèrdua és tenir idees de la bellesa, en veritat menys esteses però més clares que les dels filòsofs vidents que les han tractat més àmpliament” [1]
  



[1] Diderot, Denis. Carta sobre els cecs per a ús dels que hi veuen. Volum I. De el Laberint erudit. El cuenco de plata. Buenos Aires.2005. ISBN  9789872161583 Pag,. 37

dissabte, 25 d’agost del 2012

Rebelar-se?



"Rellotge de sol" de Piotr Grzelczyk

Hi ha, de fet, un entorn social contra el que rebel·lar-se? I si aquest existeix, és imperativament una amenaça per alguna part de l’entramat social? Aquesta és una realitat que caldrà posar sobre la taula, perquè parteix d’una premissa interioritzada absolutament per les societats de tot tipus en el darrer segle i mig: la teoria del conflicte social, tot i que per Max Weber[1], “la consciencia humana –idees, creences, valors…- és un element tant important com la tecnologia i el conflicte social en la gestació del canvi social”[2]



[1] Gilbert, Jorge. Introducción a la sociología. Lom Ediciones. Santiago de Chile. 1997. pag. 118.
[2] Balada, Albert. Cohesió vs Creixement. Article publicat a albertbalada.wordpress.com

diumenge, 23 d’agost del 2009

El sentit de la justícia


Com podria provar un sentiment de recórrer milers i milers de quilòmetres fins a trobar aquell grum de pols que plana sobre les essències de la nostra vida? En el convenciment de la nostra pròpia limitació, la ment, els sentits, poden despertar-se a indòmites passions, humanes, però lluny de la tebior cartesiana, per a descobrir-nos hereus de principis eterns que poden rastrejar-se per entre les línies de les nostres cultures. El valor de la mà que acarona els camps del blat crescut i daurat que espiga cap al cel, on en les hores calmes els poetes i els filòsofs, resguardats d’aquella calima estiuada, llancen al vent els seus pensaments i els seus versos, com fugint de tota lluita estèril, de tota batalla que no sigui la pròpia de les idees, s’ennuvola en l’encens dels valors i els principis, protegint-los, a l’esguard de tota niciesa de tota maldat, com un tresor en el temps. Per això ens els seus diàlegs Plató[1], el mestre, ens refereix que: “sembla doncs, que el just es revela com un lladre, i potser tal cosa l’has apressa d’ Homer; doncs aquests, que té en molt a Autólic, avi matern d’ Ulisses, diu d’ ell que “molt renom es donat a fraus i robatoris”. És, per tant, evident que, segons tu i segons Homer i segons Simònides, la justícia és un art de robar per profit dels amics i dany dels enemics”. El sentit de la justícia, del valor de la bondat i el culte al bé com a instrument suprem en les accions humanes és en la essència mateixa un aprenentatge permanent que també havia reconegut el mestre quan en els seus diàlegs afirma que “ aquesta és –digué-, la ciència de Sòcrates: no voler ensenyar, sinó anar d’aquí cap allà, aprenent dels demés”, aquesta és la bondat de la vida, la seva essència mateixa, la de la felicitat, l’aprenentatge permanent, defugint de tot lligam, per a permetre que l’experiència serveixi de guia i d’inspiració en permetre’s de gaudir de la vista en el seu viatge pel camí, perquè tots els estadis de la felicitat sorgeixen de la virtut.


[1] Plató. La República. Llibre I. Vol 220 Colecció Austral. Ed. Espasa-Calpe. Madrid. 1962