La nostra vida no és perfecta...

La nostra vida no és perfecta, no ho és en el sentit, del que podem considerar des de la perspectiva del món físic, tenim problemes, tenim entrebancs al llarg de la nostra vida, que solem a identificar com quelcom de dolent, com quelcom no desitjat,  créixer sense dificultats resulta fàcil, com també resulta fàcil de manifestar que amb aquestes dificultats aprenem i ens fem grans, però tot i aquesta suposa facilitat en la resposta, el cert és que l’avenç en les nostres vides és a costa, precisament d’aquest aprenentatge que neix de circumstàncies causals, més que no pas casuals, que, interpretades des del món espiritual, ens permet d’anar més enllà on érem tot just abans que succeïssin, però a més aquestes circumstàncies fan nàixer un altre principi que ens agermana, la solidaritat, que és nogensmenys que una mostra de la nostra sensibilitat cap al proïsme, lluny però de la caritat, doncs en la solidaritat prenem consciència i reaccionem davant d’aquelles situacions noves, causals o casuals.     

Mentre en la caritat intentem de proveïr sense afectar a la dignitat de qui proveïm, com un deure cap a la independència dels nostres proïsmes adoptant un nou sentit sense egoisme, mitjançant l’estímul de la solidaritat, podem intentar de transformar el present a partir de l’aprenentatge rebut. 

© Albert Balada

16-12-2013

L'aprenentatge...

L’  aprenentatge pot sorprendre’t de vegades, com si en realitat fos un acte reflex que et retorna en allò que has volgut transmetre, de manera inversemblant, descobreixes en les reflexions dels qui et fan companyia en el camí de la vida, notes de llum que acoloreixen el seu sentit. Aprendre doncs, fins i tot quan ensenyes, resulta d’un acte d’humilitat en el reconeixement de la saviesa en les paraules dels altres, en els missatges que conreen l’univers del pensament i aleshores tot cobra un sentit distint, que et porta a sentir-te'n agraït a per la oportunitat que se't dóna, aprendre de les causalitats, explorar les virtuts i el que és millor, sentir-te’n intacte però a l’hora en creixement.    

© Albert Balada

04-12-2013

Els moments...

Paret del convent de Jonqueres i campanar de l'Església de Sant Miquel de Barcelona

Els moments de calma i introspecció, de reflexió necessària, se’ns resulten imprescindibles en la complexitat de tot plegat.

És amarant els sentiments, que demanen tot just de ser gestionats en la descoberta de nous escenaris, de noves formes, de noves perspectives més enllà, com hom pot retrobar-se el jo, però també a l'altri en el camí de la vida i de la Llum, camí de recerca i aprenentatge...

© Albert Balada

27-11-2013

El nostre camí...

La fotografia és original de Montse Esteba

El nostre camí, gradual i metòdic, esdevé sempre un ascens permanent en la nostra identificació amb el Jo suprem, en l’inexorable esdevenir de la nostra crònica de vida, aquest ascens pot ser encoratjador si descobrim el sentit dels esglaons amb els que creixem de natural manera en aquest viatge a la transcendència, però si encara no hem entès el sentit de la vida, pot ser angoixant i aleshores cada passa se’ns farà poc més que esgotadora.

Avancem, doncs cadascú al nostre ritme, de manera que en aquest ascens a la consciencia haurem d’anar-hi convergint convenciments i raons que ens hauran de permetre d’establir –hi noves i magnifiques interpretacions a mesura que ampliem el nostre coneixement, a mesura que el nostre creixement esdevingui fefaent i, alhora convençut; l’entorn, doncs, sempre és circumstancial, fins i tot quan ens sembli que res al nostre voltant ens facilita aquest camí, doncs les causalitats tenen, per elles mateixes també un aprenentatge que ens cal assolir, són de fet, tanmateix, esglaons invisibles que ens ajuden a fluir en la nostra dimensió humana.

© Albert Balada

23-11-2013

L'humilitat...

La fotografia és extreta del blog Globedia

L’ humilitat esdevé un bé preuat quan on repassa la vida i hom descobreix que no hi ha moneda de més valor que aquella que defineix un món personal en el que el gaudi comporta nogensmenys que la necessitat de reconèixer les coses belles la creació t’ofereix, i en el respecte i veneració, establir-la com quelcom d’important, com important és reconèixer en la saviesa, en el coneixement i el seu aprenentatge, però també en la aprehensió d’aquelles raons atàviques que, com a raons no escrites, són enllà, esperant les conreïs, ambdues, bellesa i saviesa ens transporten, de la mà de l’absència d’orgull i pretensió a aconseguir la força vital necessària per a comprendre-ho tot i esdevenir-ne part consubstancial.    

© Albert Balada

26-10-2013

La tardor...

La tardor se'ns presenta al terra, fulles groguenques que inexorablement van caient, desmentint l'estiu que encara ens pentina amb calors estranyes. L'engany doncs resulta impossible, la saviesa de la natura, per senzilla, imitable se'ns mostra davant dels miratges que la vida et presenta de tant en tant, i de l'aprenentatge? Els seus ritmes que també ens marquen...

© Albert Balada

18-10-2013

Com seria el món...

Com seria el món, si poguéssim disposar de una mirada múltiple, de la capacitat de poder observar moltes perspectives alhora? Clar que ens caldria una altra disposició d’ànims, se’ns faria necessari de comptar amb una amplitud de mires i capacitat cerebral, força més ampla de la que ara tenim i per tant, llevat que l’evolució  humana arribi alguna vegada a aquesta capacitat, de moment hem de conformar-nos amb una única perspectiva, o com a molt amb la capacitat de conrear el coneixement per a interpretar-la, i rau, doncs, en el coneixement, ara per ara, en la essència de la nostra pròpia capacitat, perquè aquella mirada múltiple, queda reservada, en tot cas a l’Esser superior, i per tant no forma part de la nostra humil humanitat, que ha de conformar-se, si més no, amb les perspectives distorsionades que, manta vegades, ens arriben per fruits i orígens diversos, sempre amb intencionalitats i interessos clars, però que de vegades resten obscurs a les nostres  mirades.  

Només hi ha una possibilitat de poder  anar una mica més enllà, només una mica, de la nostra qualitat humana, i és la connexió divina que la calma i la serenitat de l’ànima ens hauria de permetre, de poder interactuar amb la nostra essència, amb allò que ens assimila a la Creació, a la unicitat;   aleshores en aquesta disposició de ment, podem descobrir l’enteniment superior que governa l’univers, des de la nostra petitesa, podem tenir una nova perspectiva que substitueix a la inicial i en ella recrear-nos en l’observació i en l’aprenentatge, admirar-nos de la possibilitat del silenci, del bé, de l’harmonia...

És aleshores quan l’home conflueix en la cerca d’una veritat experiencial, d’una  veritat transcendental i gens efímera, més enllà de les diferents veritats que les ciències especulatives i les naturals permeten de cercar a través de l’establiment de les respectives hipòtesi que cal provar, més enllà de la nostra pròpia dimensió, per entrar, sense abandonar la inicial, en una dimensió nova que, tot i la unidimensionalitat que encara embarga la ment humana, permet concretar l’esser humà en aquella part de l’univers que representa com a esser viu que és, com a realitat viva, mutant i alhora essencial  de ella mateixa,  a l’abast d’una nova visió que li permeti aquella connexió, de tal manera que la seva pròpia limitació en el temps i en l’espai, puguin esdevenir subtileses de la creació, doncs és transporta al món de l’esperit, una realitat distinta que acarona el bé comú com a realitat substancial en la que descobrir-nos com a instrument social; és quan l’home esdevé autènticament home i la dona autènticament dona, quan es reconeixen ambdues parts de la pròpia concreció, en aquella dimensió prèvia a la naixença mateixa i alhora en una dimensió futura que ens és impossible d’interpretar amb els ulls humans, doncs només des d’aquesta dimensió espiritual es pot entrar en connexió amb l’Esser superior que forma part de nosaltres mateixos com de tota la creació i sens dubte aquell moment sublim està reservat a uns pocs escollits...

© Albert Balada

20-08-2013

El sentit de la justícia

Com podria provar un sentiment de recórrer milers i milers de quilòmetres fins a trobar aquell grum de pols que plana sobre les essències de la nostra vida? En el convenciment de la nostra pròpia limitació, la ment, els sentits, poden despertar-se a indòmites passions, humanes, però lluny de la tebior cartesiana, per a descobrir-nos hereus de principis eterns que poden rastrejar-se per entre les línies de les nostres cultures. El valor de la mà que acarona els camps del blat crescut i daurat que espiga cap al cel, on en les hores calmes els poetes i els filòsofs, resguardats d’aquella calima estiuada, llancen al vent els seus pensaments i els seus versos, com fugint de tota lluita estèril, de tota batalla que no sigui la pròpia de les idees, s’ennuvola en l’encens dels valors i els principis, protegint-los, a l’esguard de tota niciesa de tota maldat, com un tresor en el temps. Per això ens els seus diàlegs Plató[1], el mestre, ens refereix que: “sembla doncs, que el just es revela com un lladre, i potser tal cosa l’has apressa d’ Homer; doncs aquests, que té en molt a Autólic, avi matern d’ Ulisses, diu d’ ell que “molt renom es donat a fraus i robatoris”. És, per tant, evident que, segons tu i segons Homer i segons Simònides, la justícia és un art de robar per profit dels amics i dany dels enemics”. El sentit de la justícia, del valor de la bondat i el culte al bé com a instrument suprem en les accions humanes és en la essència mateixa un aprenentatge permanent que també havia reconegut el mestre quan en els seus diàlegs afirma que “ aquesta és –digué-, la ciència de Sòcrates: no voler ensenyar, sinó anar d’aquí cap allà, aprenent dels demés”, aquesta és la bondat de la vida, la seva essència mateixa, la de la felicitat, l’aprenentatge permanent, defugint de tot lligam, per a permetre que l’experiència serveixi de guia i d’inspiració en permetre’s de gaudir de la vista en el seu viatge pel camí, perquè tots els estadis de la felicitat sorgeixen de la virtut.

---

[1] Plató. La República. Llibre I. Vol 220 Colecció Austral. Ed. Espasa-Calpe. Madrid. 1962

La caverna...

La nau del saber aborda en silenci el seu llarg peregrinar per entre les ments dels joves i els nens que albiren la seva presència en les hores que han de destinar a la seva formació intel·lectual. Mentre, una societat abocada a l’oci i culte al poder, menysté la formació dels valors en els nuclis primaris de la familia i desdibuixa el valor de l’escola com a formadora d’individus, a la vegada que es veu nodrida d’una cohort especialitzada en la manca de vocació, justament aquella que ens ensenyaven com teníen els antics mestres, mal pagats i mal menjats, però que veien en cadascun de nosaltres una pedra que polir, un càntir que omplir de coneixement, de sentiments, de sensacions, extreure’ls de la caverna, com ens deia Plató, per a descobrir un nou món ple de dinàmiques interpretacions de la realitat, lluny d’aquelles ombres matusseres.

Celebrar el retorn a l’aprenentatge a les catedrals i els temples del saber que son les universitats, però també les escoles i els instituts, hauria de ser la norma social, no com un lloc on aparcar nens i adolescents, sinó perquè aquests neixen a un nou coneixement a una nova interpretació de la realitat present i futura del món, del nostre món axalabrat, que necessita que l'escola aporti valors democràtics, de convivència, de relació, de respecte que figuràven fins ara adormits, com elements fonamentals del seu procés de socialització.