dissabte, 12 de gener de 2013

Té sentit...




Té sentit, no creieu, la existència de dos blocs en el tradicional eix d’abscisses que jo rebutjava per intranscendent en la lectura electoral, allò de nacional/no nacional, català/espanyol, hores d’ara i ben definit, Déu ni do, allò que era intrascendent en la lectura electoral ara esdevé nucli i eix; el problema rau en la composició, és a dir no hi ha un gran partit unionista, com seria d’esperar des d’una perspectiva racional, sinó uns grups minoritaris d’ideologies no tant diverses com podria semblar, que blasmen aquesta postura, a saber: PSC (liberal-social-conservador), PPC (conservador), C’ (liberal-social-conservador) i en front CDC (liberal-social /democristià) i UDC (liberal-social-conservador-democristià), ERC (liberal-social-radical) amb un tercer bloc de coincidències puntuals: ICV-EUA  (liberal-social-ecologista) i CUP (social-radical), dos blocs, els de l’eix sobiranista en absolut homogenis però amb, de moment, clares coincidències en aquest eix entre CDC-ERC-CUP i coincidències menys clares amb UDC i ICV-EUA per raons distintes en ambdós darrers.

El fet, però, és que a càlcul parlamentari, si tenim prenem en consideració aquestes darreres eleccions al Parlament de Catalunya, les del 25 de novembre de 2012, amb unes característiques proto-constituents, la raó parlamentària, sostraient-ne raons no coincidents, ens situen el dibuix de l’eix nacional en un equilibri: CDC-UDC-ERC-CUP-ICV/EUA en 50 + 21 + 13 + 3: 84 i un eix unionista en equilibri, sostraient-ne raons no coincidents, menors que en bloc oposat:, PSC-PPC-C’ en 20+19+9: 48, de manera que el bloc sobiranista (amb els seus matisos) representa el 62,22% del parlament, mentre que el bloc unionista (amb els seus matisos) representa el 35,55% del Parlament.

D’entrada, la proposta CDC-UDC-ERC (52,59%) que no es planteja com una declaració unilateral de secessió, sinó com una declaració unilateral de sobirania cap a l’Estat propi, matís que no l’allunya especialment d’aquella declaració unilateral, suposa una formulació que a ulls del Dret Internacional Públic, de tall de Dret Germànic, és a dir basat en precedents i proclamacions, ha de representar un plantejament que defineix, més enllà d’un full de ruta parlamentari, una manifestació de voluntat juridico-legislativa que planteja de manera fefaent un nou escenari.

La realitat que plantejarà la situació però no és nova, i caldria recordar a les forces unionistes que és força similars en el que respecta a la seva formulació respecte del que va succeir a Espanya des de 1975 fins a 1978, doncs tota l’activitat legislativa que es va produir era també contra lege si tenim present que la legislació vigent no derogada, les Lleis Fonamentals del Moviment, el model constitucional vigent aleshores, no preveia res del que va succeir aleshores, però la memòria és fràgil...

© Albert Balada
11-01-2013