La república i els seus mals, parlem d'Itàlia

A la foto Norberto Bobbio

Norberto Bobbio (1909-2004) i Maurizzio Viroli (1952-), politòlegs italians, el primer al que es reconeix amb el sobrenom de “el filòsof de la democràcia”, el segon, professor de Princeton, un dels politòlegs de més prestigi de l'actualitat, debatien l’any 2002 sobre la República, la italiana, unes converses que van quedar escrites per a la posteritat[1] i en les que com cita el pròleg de Viroli, ambdós coincidíen en que: “Desafortunadament... les democràcies semblen haver esgotat la capacitat de mantenir viva la religió cívica” (Bobbio/Viroli 2002:5).

En un moment del “diàleg” es refereix una reflexió, que ben bé podria ser utilitzada per a descriure el moment actual, el context en el que es desenvolupa la governabilitat més absolutament contemporània de la bota itàlica i els recents esdeveniment: enfonsament de l’esquerra, victòria de l’extrema dreta, presa de possessió de l’alcalde Roma amb cohorts a mà alçada, la crisi de les escombraries napolitanes i els atacs contra romanesos i italians als suburbis .

Diu Viroli: “Seguint els ensenyaments dels clàssics, crec que l’amenaça més seriosa per a la supervivència d’una república democràtica ha arribat sempre de les faccions, enteses com a grups d’homes fidels a un cap, quin principal objectiu és obtenir avantatges i privilegis. De fet, allò que converteix a les faccions en particularment perilloses és aquella persecució d’avantatges i privilegis en la lleialtat dels seus membres a un cap” (Bobbio/Viroli 2002: 79) .

Diu Bobbio, alguna pàgina més enllà: “Una de les raons de la força i per a mi també de la perillositat de Berlusconi consisteix en assenyalar una nova etapa en la història del país: en ser i en presentar-se com a fundador d’un partit nou en contraposició als vells partits considerats decadents, al igual que els feixistes feien respecte de les antigues formacions polítiques de la Itàlia liberal” (Bobbio/Viroli 2002:82)

[1] Bobbio, Norberto y Viroli, Maurizio. Diálogo en torno a la República. Kriterios Tusquets editores. Barcelona. 2002.

Una cita: Barack Obama

"I'm asking you to believe in yours" (Li estic demanant que creguin en vostès) (1)(2)

(1) Obama, Barack, Llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat de Columbia, especialitat Relacions Internacionals i Llicenciat en Dret per Harvard.

(2) Eslogan del seu banner de campanya; Obama ha estat qualificat el candidat democràta digital en front de la seva rival Hillary Clinton qualificada candidata demòcrata analògica.

Acaronar el Cel.

Acaronar el cel, per alguns i algunes, veure’s acomplides les seves expectatives personals, professionals i polítiques, és un apunt que queda anotat en l’haver d ela nostra vida i que ens defineix per aquelles metes aconseguides o no aconseguides, o per aquelles fites que abastem a realitzar o no.

Ahir al vespre retornava tard d’una reunió d’amics, amb gent que feia anys i anys que no ens vèiem, els anys no passen en debades, però les salutacions, com sempre van estar cordials, malgrat el temps transcorregut; segurament van estar moments molt intensos, perquè parlàvem de República, de la triada, del catalanisme, de la crisi del sistema que ha cronificat l’abstenció i d’invents, el que ja fa dies en vaig parlar en un post, invents que m’apenen mentre altres ho veuen com a genialitats, que hi vols fer!

Necessitava aquesta reflexió en la política, perquè ens cal redescubrir-la, renomenar-la assumir-ne els llegats d’antuvi i repensar que hem fet bé i que malament, però certament, ens cal redescobrir els vells valors de l’esquerra socialista, com deia un Jove amic meu, veure més punys en alt, que no aixequem ja perquè hem esdevingut liberals, i si no cantar, almenys impregnar-nos del contingut simbòlic de la lletra de la Internacional.

Avui, quan a Catalunya i a Lleida en concret s’està fent negociacions en l’espectre de poder podríem dir-ne, jo, en el meu món particular, m’he retrobat amb els meus amics i amigues, per parlar de coses en comú, de cinema per exemple, de llibres, de música o de poesia, assegut davant un got de gin, tot parlant de Goosppel o de Jazz. És el moment de més plaer de la setmana, un plaer intangible qu’en deriva del gust per la pròpia civilització, per la cultura entesa com a foment de les arts, de les que podem gaudir un i un altre cop; És en definitiva un món interior que ens descobreix com algú pot sentir-se satisfet rellegint-ne “La República” de Plató, mentre un altre cercant aquella marca d’Orujo tant bona que un dia ens van servir, o parlar de Bosé que acaba gira a Lleida o de “La Mandràgora” o rememorar “Casablanca” i aquell tòpic entre Bogart i el gendarme Francés; trencar en definitiva amb les cabòries de la setmana i gaudir de la companyia i de la paraula.

Hem avançat, també en la formalització d’una organització territorial de politòlegs i sociòlegs, quelcom en que l’Eva i jo hi estem capficats, cal això, una nova trobada en la que plantegem aquells problemes, aquells neguits, de la que en surtin nova gent, disposada a ser presents per tot arreu i defensar aquesta professió tant estranya que se’n diu ser Politòleg o ser sociòleg.