La república i els seus mals, parlem d'Itàlia

A la foto Norberto Bobbio

Norberto Bobbio (1909-2004) i Maurizzio Viroli (1952-), politòlegs italians, el primer al que es reconeix amb el sobrenom de “el filòsof de la democràcia”, el segon, professor de Princeton, un dels politòlegs de més prestigi de l'actualitat, debatien l’any 2002 sobre la República, la italiana, unes converses que van quedar escrites per a la posteritat[1] i en les que com cita el pròleg de Viroli, ambdós coincidíen en que: “Desafortunadament... les democràcies semblen haver esgotat la capacitat de mantenir viva la religió cívica” (Bobbio/Viroli 2002:5).

En un moment del “diàleg” es refereix una reflexió, que ben bé podria ser utilitzada per a descriure el moment actual, el context en el que es desenvolupa la governabilitat més absolutament contemporània de la bota itàlica i els recents esdeveniment: enfonsament de l’esquerra, victòria de l’extrema dreta, presa de possessió de l’alcalde Roma amb cohorts a mà alçada, la crisi de les escombraries napolitanes i els atacs contra romanesos i italians als suburbis .

Diu Viroli: “Seguint els ensenyaments dels clàssics, crec que l’amenaça més seriosa per a la supervivència d’una república democràtica ha arribat sempre de les faccions, enteses com a grups d’homes fidels a un cap, quin principal objectiu és obtenir avantatges i privilegis. De fet, allò que converteix a les faccions en particularment perilloses és aquella persecució d’avantatges i privilegis en la lleialtat dels seus membres a un cap” (Bobbio/Viroli 2002: 79) .

Diu Bobbio, alguna pàgina més enllà: “Una de les raons de la força i per a mi també de la perillositat de Berlusconi consisteix en assenyalar una nova etapa en la història del país: en ser i en presentar-se com a fundador d’un partit nou en contraposició als vells partits considerats decadents, al igual que els feixistes feien respecte de les antigues formacions polítiques de la Itàlia liberal” (Bobbio/Viroli 2002:82)

[1] Bobbio, Norberto y Viroli, Maurizio. Diálogo en torno a la República. Kriterios Tusquets editores. Barcelona. 2002.

Frankfurtíada

Seria infringir qualsevol norma, si de la ciutat estant, decideixes un dissabte barrejar-te entre les masses enfurismades que envaeixen aquells espais anomenats botigues? Segurament veure la ciutat omnipresent entre borses de tots colors, de tots estils, de tots materials ens pot dir d’on venim i on anem, tota aquella gent que no deixa, que no deixem ni un resquitx d’espai per omplir. Jo, no he anat a Frankfurt, segurament hauré maleït el meu currículum per no fer com les elits intel·lectuals i polítiques d’aquest país, per no deixar en l’anecdotari personal i potser en alguna que altra foto la nacional representació d’un país com cal, per això he decidit perdre’m en la meva ciutat, avançant-ne pas a pas com tota aquella gent que tampoc hi ha anat i s’ho mira ni tant sols amb recança, més aviat amb indiferència, amb molta indiferència.

Em diu un amic com serena l’esperit sortir una tarda i perdre’t tot deixant-hi fins els darrers “duros”, potser gastant-te el que no tens... o i tant que serena els ànims!, si és que cal serenar-los. De fet la tranquil·litat d’un mateix i del teu entorn hauria de residir, si més no, en la calma que la teva pròpia vida es planteja, en el silenci que acomboiés les nostres hores, però ens deixem anar per relaxar les inquietuds que ens aclaparen, de la mà del model social per excedència (que no per excel·lència): el consum, tot i que he de dir que m’ha permès aquesta tarda d’esbarjo per la ciutat, d’invertir també, novament, en llibres, quin plaer! Sí, desestressant, valguem déu!, quina raó no teniu els qui us perdeu com jo, però més que jo, com avui, per entre els nostres conciutadans....

...A diferència

Allunyar-te de l’estrès diari, amb algun que altre missatge de “carinyo” a la butxaca i la feina feta, ben feta, que també satisfà, per emprendre la ruta, travessar Catalunya per poder a estar entre amics, entre col·legues, entre companys, saludar, parlar durant molta estona, amb tots aquells i aquelles als que fa temps que no veus; en Jaume Bartumeu del PSA, el líder de l’oposició andorrana que algun dia fara que Andorra deixi d’estar en mans dels liberals de nom, millor dits conservadors; saludar també els amics Antoni Castells i Marina Geli, o el president José Montilla que va mostrar una puntualitat exquisida; el petó de rigor a Manuela de Madre, encantadora com sempre, amb el permís del company Oscar G. Saldanya; saludar Raimon Obiols , l'ex-president Pasqual Maragall i tants d’altres.

Parlaments i converses d’alt nivell polític a l’entorn dels conceptes: “política”, "politiques", “identitat”, “catalanisme”, “partits”, "gestió", "ambició", "competències", "eficàcia i eficiència" i el repte final la "Convenció pel futur", etc., fonamentalment, deixant clar que l’invent maragallià del PDE, millor “no meneallo” , tot redescobrint i repensant, com ja havia proposat recentment a “Repensar el catalanisme polític” i a “Consciència col·lectiva”, conceptes que han anat sortint literalment en el transcurs del berenar-sopar a Vilopriu (Girona), d’allò que, us ho ben asseguro, me’n sento ben orgullós i satisfet: de la referència i el treball Intel·lectual en el que ens troben ara mateix immensos, com algú va dir, a diferència del que els succeix als socialistes francesos o alemanys, nosaltres en un moment de victòria i no aprofitant la derrota, on el debat, aleshores, es fa inevitable, però potser també estèril, com algú també havia referit.

Coincideixo absoluta i plenament amb el discurs del President, el company Montilla, en el sentit en que se’ns expressava tot dient que: ““Hem de reconèixer que ara paguem massa anys de governs passats, més obsessionats pel debat sobre la identitat que no pas pel debat sobre el país real”

Text íntegre de la intervenció del President de la Generalitat a Vilopriu

Enllaç amb la notícia de la trobada a:

El Periòdico de Catalunya

ABC

El País

La Vanguardia

Avui

La Mañana

Segre

Tics

Segurament, com preveuen diferents autors, la política dimensiona un bestiari divers, que moltes vegades aglutina interessos molt dispersos, des de filies i fòbies personals, fins a projeccions en l’escenari públic de personals incapacitats o de preparacions adequades al context públic i privat. Tantes vegades però en els moments de distensió electoral desapareixen determinats actors, que apareixen precisament en els moments de tensionament, quan es produeixen comicis, a la recerca, en molts casos de premis que en majoria de vegades el propi actor considera merescuts, sigui quina sigui la formació política en qüestió, el que denomina el procés de recerca de la recompensa.

Resulta difícil escapar a tota aquesta dinàmica que afecta als models de partits per igual i que ja van significar una part de la vida política del nostre país en la dècada dels 80. Ara el redimensionament de les xarxes, l’obertura a la societat, amb el benentès que es pretén deixar el model de masses antiquat i caduc del segle XIX per passar a uns nous models de partits tampoc acaba de quallar perquè és mantenen vells tics, fins i tot en les noves formacions sorgides dels laboratoris neocons, que sense situar-se en una posició antisistema, o si, abunden en la maldat del sistema del que ells mateixos perviuen i parasiten, com tants d'altres actors: paradoxes de la política.