Em resulta difícil de mirar les imatges que ens arriben d’Itàlia, segurament ens pot semblar lluny, però són veritablement a prop, a dues hores escasses si ens traslladem en avió. Els seus rostres són semblants als nostres, les seves vides, la seva economia també, i veure la desolació que els acompanya, el desastre, et fa comprovar la certesa que pots perdre-ho tot en un instant, fins i tot la vida…. La zona, sensible a la col·lisió de les subplaques ha deixant, segons els mitjans un panorama que ens tenia acostumats a altres zones del món, però de fet, qui ens garanteix a nosaltres, tant a prop d’una zona de col·lisió com són els Pirineus, que en podem quedar lliures? Doncs res, perquè segons els experts en geologia, res ens avisa, tot i que, segons diuen, en aquest cas, hi havia moviments previs al gran sisme que podrien haver alertat. Però com es lluita contra un terratrèmol en societats no acostumades? No és el millor moment i la vida, de vegades, colpeja amb una duresa inusitada les mirades absents; els morts, la destrucció, aquesta cop tot tant proper, que el nom del que s’ha donat en nomenar “zona zero”, la localitat de L’ Aquila, a la regió d’ Abruzzo ha vist destruït el seu centre històric, una ciutat mitjana de uns 70.000 habitants, però paga la pena recordar més les vides humanes que s’han quedat pel camí i quin nombre continua augmentant a mesura que passen les hores. Entristeix, sempre entristeix, esperem només que l’ajuda als damnificats sigui l’adequada.....
