Quan la bellesa, la saviesa,
la raó, la llibertat mateixa són manllevades i comença a percebre’s un tel
negre embolcallador com un sudari, amb el que ens manca la respiració, “protegits”
per guardians de l’”ordre” que ens impedeixen de descobrir-nos i poder avançar,
la veu de la violència no serveix més que per a generar violència, la força de
les paraules és cert que no pot superar aquella veu que anima a la agressió,
però la paraula, la raó, és la que nodreix la força, és la que nodreix totes i
cadascuna de les passes del sender que travessa aquella porta enreixada que ens
allunya de la presó de les convencions malsanes, dels càstigs impenitents, encara
que siguin imperceptibles, de les raons exòtiques i estranyes que desperten
passions; un cop descobrim que la paraula, però també el silenci i l’escolta amatent,
ens permeten alliberar a aquells que encara no tenen el gaudi de respirar
aquells aires purs i nodridors, sabrem que la llum allunyarà la foscor i de nou
s’aixecaran, sobre l’eteri espai que ens envolta, les noves columnes...
© Albert Balada
22-08-2013
