Ens digué[1] Marcus Valeri Martial que “No
es vanti l’exòtica Memfis pel prodigi de les seves piràmides; no es preïn els assiris de Babilònia, bastida
amb tant d’esforç; no es lloïn més els jonis
febles per llur temple de Diana; no pregoni Delos el seu altar fet de corns
nombrosos; no elevin fins als núvols els caris, excessivament elogiosos, llur Mausoleu
suspès en la buidor de l’aire”. I la veritat és que, tot i que ell ho deia per
elogiar l’amfiteatre que ell atribueix a Caesar i que fou començat per Vespasià
i acabat per Titus, cal tenir present, però, el sentit intern d’aquest epigrama
en allò que se’ns relata, el sentit final el d’evitar l’enaltiment de la obra
magna, doncs la subtilesa de l’esser ha d’allunyar-se de la materialitat de les
coses, baluards erms que res no aporten, cap valor, cap subtilesa a l’essència
mateixa de l’ànima, més valor té cada gra de raïm del cep estant acaronat per l’Univers...
© Albert Balada
01-09-2013
[1]
Marc Valeri Marcial. Epìgrames
vol. I. De Espectaculis 1-2. Ed. Bernat Metge. Barcelona. 1949.
ISBN 9788498590241
