.jpg)
La fotografia és de la localitat de Tastavins al Matarranya.
“Descuidant les coses d’aquest
món, em vaig entrescar en el retir i el progrés de la ment, amb el que reclòs d’aital
manera, per sobre del vulgar coneixement, vaig despertar la roí natura del meu
fals germà, i la meva confiança, com a pare excels, va veure nàixer en ell una
proporcional falsia, tan gran com era la confiança, il·limitada per cert, un crèdit
sense fi.
Ensenyorit així, nogensmenys dels bens de les meves arques, sinó de tot quan procura el poder, tal com qui, transgredint la veritat, tomba de tal manera la memòria al pecat que a força de repetir una mentida li acaba donant crèdit, ell, el meu substitut, de tan exercir l’aparença sobirana amb tot el privilegi, va acabar per creure’s el mateix duc. Cresqué aleshores la seva ambició.”[1]
Ensenyorit així, nogensmenys dels bens de les meves arques, sinó de tot quan procura el poder, tal com qui, transgredint la veritat, tomba de tal manera la memòria al pecat que a força de repetir una mentida li acaba donant crèdit, ell, el meu substitut, de tan exercir l’aparença sobirana amb tot el privilegi, va acabar per creure’s el mateix duc. Cresqué aleshores la seva ambició.”[1]
[1]
Shakespeare,
William. La Tempesta. Editorial Norma. Buenos Aires. 2000. ISBN 9789580458982.
Pag. 30
