Símbols vs pensament

Segons Sahlins[1], les mercaderies, els objectes de consum operen com a símbols en les societats post modernes, el que establiria el dictat de les relacions socials, per a ell, els capitalistes manufacturaven imatges d’identitat que encara no existien.

En general aquest tipus d’interpretacions de la societat ens avisen de com tendim a considerar pragmàtic allò basat en les nostres preocupacions o interessos; tendim a veure com a purament simbòlic, aspectes com la ideologia, els rituals, els mites, els codis morals, etc. La saviesa atàvica queda substituïda per la direcció que els models visuals pretenen d’imposar, fins i tot en allò relatiu a la opinió pública o més ben dit en allò relatiu a la opinió publicada, ja se sap, en els diferents formats que l’evolució tecnològica ens ofereix.

De fet, doncs, el símbol tendeix cada vegada més a substituir a la idea i per tant a les essències mateixes del pensament, i aquesta no és pas una afirmació retòrica, val a dir, doncs, que aquesta simplificació porta a un reduccionisme vital en les entranyes mateixes de la civilització. Deleuze[2], ens recorda com la filosofia consisteix encara en inventar conceptes. “Jo no he pogut mai ultrapassar la metafísica o contemplar la mort de la filosofia”. La filosofia per ell té una funció que entén com a perfectament actual: la de crear conceptes; “segons ell ningú l’ha poguda substituir, perquè el concepte comporta altres dimensions aquelles que hom percep i el seu efecte”, que són en definitiva las que a ell li interessen i no les imatges. De fet aquella crítica subtil a l’aforisme: “una imatge val més que mil paraules” la sustenta, perquè, com jo, creu que les sensacions i les relacions sobreviuen a aquells que les proposen i els efectes desborden als sentiments i a tot allò que passa, el que difícilment pot ser un concentrat a la carta, el pensament i les idees són quelcom més elaborat i transcendent.

[1] Sahlins, Marshall. Culture and practical reason. University of Chicago press. Chicago. 1976
[2] Deleuze, Gilles, Pourparlers, Minuit. Paris. 1990. pag. 186-187

Geòrgia

Diu Adam Kuper[1] que “la cultura sempre es defineix en oposició a una altra cosa” i ens concreta: ”Es la manera de ser local, diferent y autèntica, que es resisteix davant del seu implacable enemic, una civilització material globalitzadora” . Quan Huntington[2] afirmava que els grans conflictes de la humanitat deixarien de ser econòmics o ideològics per passar a ser culturals, tampoc anava tant errat quan ho formula, un cop s’ha posat fi a la guerra freda i on el model de conflicte, sembla, només sembla, que vulgui ser cultural. “Portarem la democràcia a Irak”, es deia, recordeu? Tot semblava absolutament basat en una guerra de cultura, un engany? Segurament. Però una part de tot el context el podríem arbitrar com de desestabilització cultural, tot i que una bona part ho era des d’una perspectiva de gestió del petroli de la zona, però aquesta era una guerra, una invasió, encara sota paràmetres anteriors als predits pel politòleg nord-americà.

Una georgiana anònima, Nana Datashvili[3], declarava a un mitjà de comunicació occidental que ella no voldria viure mai sota la dominació (aquí hi afegiria jo cultural) rusa, de fet, però el motiu de la invasió, a primeres llums posa de manifest el contrast de cultures i la voluntat de retornar a la cultura rusa d’una part del territori georgià, al menys aquesta seria la voluntat política dels seus líders, en les regions d’Osètia del sud (l’Osètia del nord ja forma part de la federació Rusa) i de la de Absajia que manté l'estàtuts del constitucionalisme soviètic de república autònoma.

L’abominació del model soviètic va fer també posar en qüestió el constitucionalisme de l’antiga URSS que establia adequadament models de secessió, sense necessitat d’establiments coercitius o en aquests cas com serien contravenint el dret internacional, per tractar-se d’una invasió en tota regla d’un país reconegut per les Nacions Unides (curiosa coincidència amb les declaracions de la Secretària d’Estat nord-americana), però el model de conflicte plantejat deriva directament de l’època staliniana, on, com també va fer després el general Tito a Iugoslàvia, Stalin va desplaçar poblacions per assentar-hi poblacions russes, era una visió colonitzadora, però que dècades vista ha generat aquest model de gestió territorial, on ja ho veieu, porta a una guerra de cruentes conseqüències tant a l’antiga república Iugoslava com ara en una guerra d’ocupació desigual a Geòrgia, que ha quedat tancada en fals, amb una retirada de tropes que es retarda el que no em genera cap dubte sobre una més que probable anexió per part de la Federació Rusa de les regions secessionistes, davant d’una tènue oposició de la comunitat internacional, perquè no hi ha garanties que els militars russos abandonin les regions en qüestió com a milícia de seguretat, encara que afirmin haver deixat territori georgià, curiòs oxímoron.

Potser també encara té raó Kuper quan afirma que “es continua assumint que la gent viu en un món de símbols. Les idees, potser inconscientment, dirigeixen als actors i configuren la història.”

[1] Kuper, Adam. Cultura. La versión de los antropólogos. Paidós bàsica. Barcelona. 2001.
[2] Huntington. Samuel. The Clash of Cilizations and the Remaking of worl order. Simon & Schuster. New York. 1996
[3] http://www.elpais.com/articulo/internacional/vivire/dominio/ruso/elpepuint/20080818elpepiint_3/Tes

Corxeres

L’ambient respira aquella música frissant que remena l’aire; les notes, cauen com en cascada per les portes i finestres, es repleguen a l’entorn de les llànties i surten disparades cel amunt, cel avall, perseguides per una calma que les vol temperar; mentre, poc a poc, el so desperta aquella rauxa i de nou l’ambient ensordidor arremolina els sóns, com el despertar del dia.

Les gotes d’aquesta pluja d’agost regalimen pels carrers i et plau deixar que et pentinin la cara, fredes, humides, que els fils del cotó s’embeguin d’aquella aigua de l’estiu calent que neteja el pols, guaitant com tomba pels embornals, farcits d’aquella fullaraca, d’aquella brossa....

Gires en la foscor de la nit recercant aquella pel·lícula fina que t’agrada de mirar a contrallum dels fanals rovellats i vells que pengen de les cases, arreplegues els records de la teva infantessa, al poble, i et rebenten l’ànima i et fan bategar el cor, aleshores, dibuixes amb els dits el recorregut d’aquestes llàgrimes del cel que et banyen el rostre.... escoltes de nou aquell cadenciós discurs de les cordes i el vent que s’alcen pentinant de nou l’ambient, volant per les estances, com fent salts en el temps, allunyant a la vida cap als móns on l’esperit reposa a cavall de les corxeres i els silencis....

La llum t’il·lumina el rostre i en la solitud de la nit, moll, xop, amb la foscor que ve després de la galerna, després del llamp, la darrera gota tomba, solitària, quan el silenci tot ho domina.....

Tot saludant Mahmud Darwis

No hi ha millor homenatge per a un poeta que recordar la seva poesia, la seva obra, el seu pensament. Quan un poble honora als seus poetes, honora la seva consciència. Siguin aquests versos extrets d’una obra seva recent, el meu modest homenatge a Mahmud Darwis

“...Deposa aquí i ara la tomba que tu portes
i dóna a la teva vida una altra oportunitat
de restaurar el relat...” [1] [2]

[1] Fragment del poema ”Dépose ici et maintenant” extret de l’obra "Ne t’excuse pas", (Lä ta’tadhir’ammâ fa’alta) recull de poemes traduïts de l’arab per Elias Sanbar, Editions Sinbad/ Actes sud, 2006

[2] Mahmud Darwis (1941-2008) va nèixer a Al-Birwed, a Galilea, aleshores Palestina sota protectorat britànic, avui dins de l’Estat d’Israel.

La nostra condició humana

A la fotografia Primo Levi (1919-1987)

Obrir el dia amb una idea al cap resulta incòmode, cercava un llibre que he pogut trobar, valguem déu, del químic Primo Levi[1], totes aquelles idees gens elaborades, sorgides, com diu ell en aquella particular espontaneïtat, abocant el pap; em venien al cap una i una altra vegada, necessitava, m' urgia, de cercar de nou les seves paraules en aquest títol mític: “Si això és un home”; i com sempre passa en les relectures, hi trobes perspectives diferents, hi descobreixes paràgrafs que et semblen nous, perquè potser no vas entrar en la lectura simbòlica que el text requeria o, vés a saber..., de fet penso si potser els llibres, tots els llibres, caldria llegir-los al menys dues vegades en la vida, per poder afrontar-los des de perspectives temporals i, per a què no dir-ho, també socials diferents.

Al ciutadà italià i jueu Levi, quan li preguntaven perquè en el seu llibre no hi havia expressions d’odi envers els alemanys –el llibre relata en primera persona la seva estada a Auschwitz-, ni tampoc rancúnia, ni desig de venjança i finalment si els havia perdonat, responia que per naturalesa no ho era de propensió a odiar, Considerava l’odi, ens deia, com un sentiment irracional i bast i preferia, segons recull l’apèndix del seu llibre, que les seves acciones i els seus pensaments, en la mesura de lo possible havien de neixer de la raó. Un testimoni que esgarrifa com ho fa també amb aquest paràgraf que em permeto de transcriure literalment:

“A la vida tothom descobreix, més o menys aviat, que la felicitat perfecta no és assolible, però pocs es paren a pensar, en canvi, en la consideració oposada: que tampoc no és assolible una infelicitat perfecta. Els moments que s’oposen a la realització de tots dos estats límit són de la mateixa naturalesa: deriven de la nostra condició humana, que és enemiga de tota infinitud. S’hi oposa el nostre sempre insuficient coneixement del futur; i això s’anomena, en un cas, esperança, i en l’altre, incertesa del demà. S’hi oposa la seguretat de la mort, que imposa un límit a tota alegria, però també a tot dolor. S’hi oposen les inevitables preocupacions materials, que, així com enverinen tota felicitat duradora, també distreuen constantment la nostra atenció de la desgràcia que ens amenaça, i en fan fragmentària –i per tant suportable- la consciència. “

[1] Levi Primo. Si això és un home. Edicions 62. Barcelona. 2008.

Les Termòpiles

Ὦ ξεῖν’, ἀγγέλλειν Λακεδαιμονίοις ὅτι τῇδεκείμεθα, τοῖς κείνων ῥήμασι πειθόμενοι (Estranger, assabenta als espartans, que aqui dormim el somni etern obeïnt als seus preceptes). (1)

(1) Simònides de Ceos, citat a Herodot, VII, 228. Batalla de les Termòpiles 11 d'agost de 480 a.c.

Desordre

Probablement siguin certes les paraules del mestre Kongzi[1], quan ens deia “si algú actua sempre amb violència donarà lloc al desordre i l’anarquia...”.

Aquelles suposades “guerres regionals”, ens instal·len en una perspectiva de conflicte permanent, mentre a Beijiin tenen lloc uns jocs olímpics, que distreuen l’atenció del món del conflicte georgià. La conjuntura econòmica internacional ens descriu un món globalitzat amb una crisi en permanència, i una Xina on per a manifestar-te has de demanar permís policial, el que es planteja simplement en els informatius com una mera curiositat.

Estrany tot plegat, mentre ens acostem a la convenció demòcrata nord-americana, on el PD nominarà oficialment Barack Obama com a candidat a la carrera presidencial, i els republicans faran lo propi amb John McCain. Mentre, l’actual president George W. Busch, bandera en mà saluda al nedador Phelps, després de recordar que per ser potència mundial cal respectar els drets humans, qui ens ho hauria de dir, de qui encara manté obert el centre d’internament de Guantànamo.

[1] Merino, Maria, Silvia Arrau. La sabiduria de Confucio.Longseller. Buenos Aires. 2000. pag. 36

Davant la muntanya Chin-t’ing

Ocells que es perden en les altures
Passa un núvol, quiet, a la deriva.
Sols i davant per davant, la muntanya i jo
No ens hem cansat de mirar-nos [1]

[1] Li Bai .A punto de partir, traducció del xinès por Anne Hélène Suárez. Editorial Pretextos. Madrid. 2005

Li Bai (701-762 dc), en xinès 李白, en pinyin Lǐ Bái i en wade-giles Li Pai, fou un poeta xinès considerat el poeta romàntic per exel·lència de la dinastia Tang.

Tangibilitat canviant

Ens diu Sartori[1], prenent les paraules d’Ortega y Gasset, que la societat nascuda o criada a l’entorn d’aquell missatge principalment televisiu es vulgaritza; el politòleg italià fa una crida pel que és veu abans d’acabar el segle XX, com la feia Ortega en començar-lo, per incitar contra la falsa creença que una imatge val més que mil paraules, perquè l’opinió per a ser formada requereix ser documentada, i on el paradigma divulgatiu prima a la seva manera de veure dos aspectes essencials: per una banda l’excentricitat i per l’altra l’atac o l’agressivitat. “Mentre la realitat es complica, la ment es simplifica”, ens diu, quan ens preparem per afrontar la tangibilitat canviant

[1] Sartori, Giovanni. Hommo Videns (trad. Ana Diaz Soler) Taurus. Madrid. 1998

Àgores

El temps és circular ens diuen algunes al·legories. El cert és que si la imatge del cronotop de l’arribar tard ho és el conill d’Alícia[1], com ens descriu l’antropòleg Octavi Rofes[2], aquella combinació de les coordenades espai temps són un reflex ideal del nostre ethos social; Aquest concepte, el de cronotop, que institucionalitza científicament el filòsof i expert en semiòtica Mikhail Bakhtin[3] a través de la seva anàlisi de la novel·la, ens permet de contemplar la determinació d’un mon particular, individual, personal, inferit per altres factors i mecanismes, de fet la vida mateixa, el món real si parem a pensar; no és més que això, la interacció dels diferents organismes, una relació causal entre els actors d’aquesta representació suggerida a partir dels estereotips socials que ja van saber retratar els creadors clàssics, on el condicionament en la successió de cronotops ens descriu aquella àgora permanent en la història de la humanitat mateixa, tot i que els teòrics ens recorden l’existència d’un micro univers limitat i autosuficient que no està per a res lligat a la resta del món, més enllà dels valors i els principis que intenta inculcar-nos el model de la societat de consum o de les exigències d’aquell guió escrit i preestablert.

Posats a dir, és molt probable que aquesta visió de l’anàlisi en la novel·la, no sigui pas agosarada d’aplicar-se en l’anàlisi de la nostra real i inqüestionable manera de veure les coses; les qualitats dels personatges que apareixen al llarg de la teva vida, les característiques morfològiques i psíquiques, la interacció social que entre tots plegats en configuren, potser allunyant-se, això sí, d’una possible conceptuació idíl·lica, ens deix aquell escenari que es construeix amb l’encaix o el desencaix de les diferents peces d’aquest puzle vital fins a arribar a la descripció autèntica del nostre entorn, de la nostra pròpia naturalesa com la dels altres, a partir, també dels principis comunicatius que s’estableixen, d’aquells que en el context del llenguatge permeten fonamentar o no vincles de tot tipus.

[1] Carroll, Lewis. Alicia al país de les meravelles. (Trad. Salvador Oliva). Emnpuries. Barcelona. 1996.
[2] Rofes Octavi. Què mou l’escultura?. Calabria 147. Gencat DASC, 2008 pag. 263
[3] Piquer, Adolfo. La memòria en el marc del cronotop a “Memòria, escriptura i imatge”. U. Jaume I. València. 1996. pag. 107

Riure, somriure o plorar

Podria fer riure, somriure o plorar, directament plorar. Com s’assembla tot plegat a la dècada dels 30 del segle XX. Un primer ministre il·luminat militaritza el carrer i potser alguna portada, potser algun articulista, poques anàlisi i mirem cap un altre cantó. Albert Garrido a El Periodico ens recorda Vassili Grossman[1], quan ens deia: "l’antisemisme del dia a dia és un antisemitisme que no fa córrer sang. Només testimonia que en el món hi ha idiotes, envejosos i fracassats”. És clar que l’articulista ens està parlant a més de Berlusconi de molta altra gent.

El cos et demana d’insultar, però amb això no n’hi ha prou, ni té, tampoc, garantida cap efectivitat; avaluar el que està passant: l’absentisme de l’elector d’esquerra a Itàlia, la manca de resposta ciutadana ens posa de manifest, al menys aparentment, una societat absolutament domesticada, disciplinada (aquest terme si que fa una certa por), segons algunes informacions amb un “to de normalitat” que ofèn, de fet, a la intel·ligència. Certament el principi de no ingerència internacionalment reconegut és quelcom que ens obliga, si no fos que en el marc de la Unió Europea aquest principi es contradiu amb els principis que compartim o hauriem de compartir els europeus.

Pot semblar que res no passa, “boutades”, però recordem quin és el nivell de suport de l’extrema dreta francesa, representada pel Front Nacional, o l’ascens, anys ha, de l’extrema dreta, el FPÖ, al govern de la república austríaca; Itàlia es militaritza i la societat europea, aparentment no s’escandalitza, que ens està passant?

[1] Gossman, Vassili. Vida y destino. Seix Barral. Barcelona. 1985

Arxipèlag

En paraules entenedores resulta de vegades difícil parlar de política, potser perquè parlar de política des de la perspectiva de la ciència política resulta quelcom de distint al públic profà, com he significat altres vegades, com distant també respecte del que puguin expressar els electes, que en tant que electors passius, han de tenir o mantenir aquell llenguatge col·loquial que els és exigible per a fer-se entenedors entre els seus electors, amb els seus conciutadans.

Investigar la dimensió d’allò polític, resulta tanmateix distint de tot allò que hom entén per política, perquè apartat de l’art de convèncer i això no és només propi de la política, esdevenen tot un seguit d’accions que suposen el desenvolupament de les polítiques d’Estat, siguin fetes aquestes al nivell que siguin i com diria Alexis de Tocqueville, cerquen, si més no, la felicitat dels ciutadans.

Una vida llarga com la de Aleksandr Isayevich Solzhenitsin permet d’establir tot un seguit de principis que se signifiquen i es reconeixen a través de la seva aportació a la literatura universal, amb el detall de la seva perspectiva sobre el desenvolupament polític rus, des de la revolució fins al desmembrament de l’antiga Unió de Repúbliques i el naixement d’un nou model d’Estat, el de la federació rusa, després de la desaparició de la confederació d’estats independents. La mort de Solzhenitsin, doncs, significa una posada en valor de la seva obra creadora, un testimoni excepcional dels moments més foscos de la dictadura soviètica.

De fet l’acció política, les polítiques en plural, tant distintes del que s’entén per política reflecteixen tota un seguit d’intervencions en xarxa, d’intervencions en escala que ens determinen una definició més pragmàtica que ideològica, on aquest tint pot esser vist en la determinació del benefici que se n’obté per part de les distintes classes que configuren l’estructura social vigent, aquesta és la determinació del perfil “polític”, aquell que embolcalla l’acció en definitiva. Cal defugir del fet concret, avaluar des de la perspectiva de l’anàlisi més enllà del curt termini, fer-ho des d’una perspectiva més ampla a mig o llarg termini, allò que ens hauria de permetre de comprendre tot el que succeeix en aquell desenvolupament.

Mohamet

Era originari d’un altre país, segurament si hagués estat un fill del barri les festes haurien quedat suspeses, però aquest cop els defensors del multiculturalisme ni tant sols es van immutar; aquell minut de silenci demanat pel tenor del grup m’enorgullia, perquè com em va dir algú: és que no és fill de mare, també? Doncs també, sí, calia alçar-se i fer aquell breu, aquell escàs silenci, ben poc, lo suficient... per aquell noi, aquell nen que moria a les aigües del Segre al seu pas per Lleida, ben a prop d’on tindria lloc el darrer dels actes de la festa.

Distints, amb veus harmonioses, lluitant contra els elements electrònics i contra els mosquits, val a dir-ho, aquella cantada aquest cop diferent, com la que acostumen a fer el grup Boira, amb regust de cançons de taverna, de caràcter intimista en molts casos, ells deixaven les notes al vent que recollia aquella escassa brisa en la mitjana, entre la boscana illa central, on els ànecs engeguen el vol. Escoltar de nou aquella “cançó” a la que donen vida amb el nom de “La dama del mar”, feta sobre aquell vell poema que vaig escriure fa prop de 20 anys amb el nom de “Cançó trista al moll de l’alba”, que vaig refer recentment per poder adequar-la i que fos musicada pel grup, ha estat un plaer; n' han millorat l’orquestració i sona, com ells la fan sonar, amb aquell ritme lent, polifònic que m’emociona, d’escoltar com una lletra teva esdevé missatge.

Potser aquells peus al vent, que diu la lletra de la cançó, sobre el moll, podrien haver estat aquest cop els de Mohamet.....

Una cita: Tenzin Gyatso

“Tots els éssers humans som iguals i no hi ha cap barrera per no fer-nos un somriure els uns als altres. Les diferències són secundàries perquè el que volem tots és ser feliços”.

“El material no és suficient. Cal promoure un cor ardent, és un valor natural en els humans, que necessiten afecte i compassió. No estem parlant de la fe religiosa, sinó d'una cosa més bàsica. Per això és important que es desenvolupin els valors humans com l’afecte i la estimació”.

“Crec que a tot el món, orient i occident, es fa més atenció als valors materials i no tant als valors interiors. Aquesta és la font de la crisi”.

“Tots hem de contribuir a una societat més pacífica”.

“Compassió no és llàstima, és tenir un sentiment proper i cuidar als altres. La compassió s’ha d’estendre als enemics, sentir-ne compassió només per fet de ser humà”. (1)

(1) Fragments de la roda de premsa de Tenzin Gyatso S.S. XIV Dalai Lama a Barcelona, el 10 de setembre de 2007.

Quan les magnòlies floreixen

Els records, de vegades aprofiten aquells moments vegetatius de les tardes estiuenques, quan derrotat per la canícula, t’arreceres en les ombres dels teus espais més íntims, protegit d’aquell sol implacable que dispara les temperatures. Els records, són com aquella màcula que recorre la teva consciència, que defineix el teu encaix de la vida quan et sobrevenen aquelles imatges que ho sintetitzen absolutament tot.

La matinada cau, quan la fresca retorna d’entre les boscúries on ha estat amagada, i ens transporta fins aquelles fragàncies, aquells aromes que captius disfressen l’aire enrarit i encara tebi. Recordo el seu nom en la ceguesa que li matava la vida, les mans captives cercant amor, l’emoció d’un nou record, de saber que havia retrobat la seva mare; quina semblança a tantes històries viscudes, aquella que un dia et va marcar.

Viure la vida amb la intensitat de cada moment: etern, sincrètic, únic, irrepetible, significa viure-la arreplegant vivències que no pots transmetre però si robar de tant en tant d’aquell imaginari que esdevé teu per sempre més; viure els instants perduts, de nou, com aquell tren que s’atura inexplicablement en l’andana perduda d’un racó de món encara per descobrir.

Mentre, aquella botella, verda i buida, et permet un nou prisma del mantell de la taula i desdibuixa aquelles paraules escrites sobre cartró que tant poc havies apreciat. Veus una altra perspectiva, un món nou que se t’obre a la ment si ets capaç de deixar el llastra innecessari, aleshores, la veu en “off” de la consciència, et recorda de nou aquella música monòtona que parpelleja sobre aquella bombeta de baix consum i saps que les magnòlies han començat a florir en la darrera nit del món.