Una manera de fer balanç

Podríem fer com que no veiem, com que no sentim, com si no anés amb nosaltres, que lluny queda Madrid o Nairobi posats a dir, amagats en la nostra vida interior si és que és vida no fer valor dels valors i principi dels principis i aventura del silenci a la resposta insospitada quan no hi ha d’haver resposta si no hi ha d’haver resposta, però de vegades el cel no pertany només a uns, a uns escollits que es reclamen hereus, hi ha sota el paraigua de la prudència l’escrutini d’aquell sorteig que ens assigna a uns i altres en uns llocs sense poder triar, sense companys adequats de viatge o en entorns inhòspits sense possibilitats de progrés, de prosperitat.

Tanmateix són tots plegats móns que ens envolten, no són pas llunyans, no és difícil, de vegades veure Somàlia ben a prop, però girem segurament la vista quan veiem que hi ha qui rebusca en els contenidors i salta d’alegria quan ha trobat un premi, com un regal, algun producte caducat o una jaqueta que pot servir. Mentre el món gira al nostre voltant, fent-nos creure en les bondats que ens envolten, si serveixen al consum i al comerç, malbaratant les nostres vides en allò que ens diuen que cal fer, lo políticament correcte si senyor, si no et fas preguntes, si no et qüestiones res, sinó repenses els clàssics, sinó...Sinó fos què?, em pregunto, en el meu silenci permanent amanit de dubtes.

Transites de vegades per les lletres, com un vòmit que vol desfer-se entre la blancor de la pàgina neta, per composar sintagmes que relacionats puguin conformar pensaments de vegades gens innocus, amb la voluntat de qui creu en les essències dels ser humans com a principi on l’univers es manlleva a ell mateix per donar-nos una mica de l’essència, del nèctar dels déus per existir.

Potser sí que val la pena sortir i cercar en aquesta boira persistent com la llum desborda aquesta fosca que ens inunda a la modernitat maldestra generant aprofitats que eleven càntics i lloances profans o no profans, interessats i lluny dels problemes, dels nostres problemes, dels de tots, dels de totes; perquè no tot s’hi val, no tot és instrument i només cal mirar als ulls per saber-ho, per saber que la veritat brolla tard o d’hora, malgrat les batalles i les guerres, malgrat els sens sentits que som com un regal tràgic que va alimentant el nostre dia a dia.

I la nit, sempre la nit estén el seu mantell de negror que eclipsa o amaga fins un altre dia les cuites o les dèries, perquè tu viatger saps on rau la veritat del món, saps on rau el saber?.

Democràcia vs Oklocràcia

A la foto àgora de l'antiga Smyrna a Turquia

Si recorrem a un dels primers constitucionalistes de la historia, tot i que es tractaba d’un historiador el noble i ambaixador Polibi, podem observar com en els tractats d'aquest grec que va historiar la res publicae romana, ens parla de dos preceptes contraposats, un el de democràcia (δημοκρατία), com a govern de la demos (δῆμος), alguna cosa més que la simple circumscripció administrativa que en definitiva correspon a un model d’organització que d’alguna manera ens ha estat transmès, si som capaços de traspolar els termes i conceptes tribals en que neix a la nova dimensió de les “polis” contemporànies, enteses en el concepte ampli que va més enllà del model urbà delimitat per assolir la dimensió Estat; el segon dels conceptes polibians és el de la oklocràcia (ὀχλοκρατία) que neix sense una referència temporal o espacial com ara la democràcia però que ens assimila la seva forma, tot i parlar de oklos la massa, la gent, a un model que s’allunya del model deliberatiu i fàcilment pot esdevenir una degeneració que se sustentaria en una voluntat col·lectiva confusa o evicciosa, segons alguns autors, de fet ens situem en models que alguns autors sustentem com a fruit de l’acció demagògica i aquest model ens és descrit al llarg de la historia a partir de la seqüència de la gestió de les emocions irracionals amb estratègies de promoció de les discriminacions, uns certs fanatismes i exacerbacions de sentiments on hi juguen els instruments comunicacionals com a elements dimensionadors d’estratègies utilitzades al llarg dels temps de la nostra civilització i que es van repetint una i una altra vegada, també ara.

Presències

Vall on el silenci s’escola entre les fulles dels tarongers, on el sol acaricia la rodonor de les formes i l’olor, aquella olor sinuosa de les flors de la taronja replenant l’aire de les essències calmes, mentre els sentits exploten a l’acidesa del missatge; potser al nord el fred no ens deixa sentir la primavera perpètua del sud i el llevant, en tot cas els seus aromes, a neu i fred, ens glacen els pensaments i ens acaricien les galtes, com antuvi ho feien els canelobres que penjaven del pont, esperant ser moguts per la quitxalla tot jugant i deixant-s’hi les mans humides que després cercaven les llars de foc. L’hivern ens abraça, com una familiar que va a sopar i se’ns emporta aquella energia que gastem per fer caliu a l’entorn de taules ben parades, de brous fumejant, de carn d’olla que potser servirà per a fer croquetes l’endemà...; ho recordeu tot això?, que lluny que ens queda i que a prop a la vegada, com d’a prop en el temps i en el sentiment, amb les absències que planegen sobre les nostres presències i ens dibuixen un somriure, tot sabent que hi son a prop, ben a prop, fent de guia, de vegades, no sempre, però de vegades....

Honorar

L’acràcia del terror no entén de possibles, no entén de la dialèctica i aquesta dona, بینظیر بھٹو, castigada per la dictadura ho ha estat també ara per la intransigència sectària, honorem la seva memòria. Però valen el mateix els morts sense nom que han envoltat la tragèdia i dels que mai no en parlem, ells també mereixen que honorem la seva memòria, com per tots aquells que són màrtirs de la llibertat.

Valors

Saber que en la prudència s’hi amaga tot un món que et permet, però, des del silenci més ben intencional descobrir-lo i fer-ne partícips a la societat mateixa, a l’entorn que es vol transformar, perquè tot està en profunda transformació, fins i tot nosaltres mateixos canviem dia a dia mentre recollim experiències, però la recerca de la justícia i el bé social requereix un lideratge ferm, sustentat en els preceptes i els valors que atorguen els principis antics que donen, a la vegada, sentit a la vida humana, des de la perseverança, amb la paciència com aliada, recorrent els camins sense deixar-nos arrossegar per velles lleialtats i tòpics mal entesos. Descobrir en la simplicitat de les coses aquella essència que dona sentit a tot plegat i que ens permet no distreure’ns en el nostre camí per circumstàncies banals i afegides, perquè no hi ha res amagat sota el sol ni la lluna i tota veritat acaba aflorant, encara que de vegades et puguis sentir sol en la defensa d’uns ideals, d’uns dogmes, però en la modèstia, la tranquil·litat i el respecte és on es troben les virtuts extenses de la nostra consciència.

2008, l'any de l'Estatut de Bayona, la primera constitució espanyola

A la fotografia la catedral de Bayonne.

Si alguna cosa hem de recordar y rememorar l’any 2008, aquesta hauria de ser, en compte dels models exaltació nacional, molt propis de les societats políticament no avançades, la aportació feta pels constitucionalistes napoleònics davant d’una Espanya que tot just sortia, i ni tan sols això de la seva llarga letargia, de la llarga nit de l’obscurantisme absolutista que venien a defensar els llibertadors, els apòstols de la independència. De fet el constitucionalisme espanyol neix amb la aportació que se’ns fa i que tendeix a ser amagada amb l’Estatuto de Bayona (1), una carta atorgada, és cert, que seria publicada el 27, 28, 29 i 30 de juliol de 1.808 a la Gaceta de Madrid, l’antecessor del Boletín Oficial del Estado.

Aquest Estatut, una constitució en tota regla, malgrat que des d’una perspectiva del model constitucional resulta evidentment una carta atorgada, planteja rellevants millora sobre altres textos constitucionals com per exemple els de Westfàlia i Nàpols de la mateixa època i té una similitud sorprenent amb un altre text constitucional francès de 13 de desembre de 1.799, en terminologia republicana - revolucionària, la Constitució de l’any VIII.

Certament no es tracta d’una constitució dins dels models contemporanis, parlem tot just dels inicis dels models sustentats en els dictats de la revolució per una banda i de l’imperi per l’altra, apareixent dos elements de poder que son propis de l’època, el poble i l’emperador que són subjecte de pacte. Salvada aquesta circumstància hem de poder veure els avenços que aquest text constitucional aportava, segons reconeixen diferents constitucionalistes i investigadors (2), com el reconeixement a través del seu articulat de tot un seguit de llibertats, novedoses per l’època per una banda, però també respecte d’un país com ara Espanya, de fet hi trobem la llibertat d’impremta, la llibertat personal, la igualtat de furs, contributiva i la supressió de privilegis, la inviolabilitat del domicili i la promoció funcionarial conforme a mèrit i capacitat.

Però en l’ordre del model que defensem els federalistes actualment en aquest país, el text constitucional napoleònic aportava un valor interessant encara que amb una finalitat distinta aleshores, però que dimensiona el model que han assolit, per exemple els alemanys. El text de Bayona reconeixia l’existència d’un Senat, que basat en les teories de l’Abad de Sieyés, faria les funcions de garantia i tutela constitucional, evidentment des d’una perspectiva política, plantejant el text tasques fiscalitzadores dels ministres, com trobem en elements del constitucionalisme Italià vigent o sobre l’eficàcia mateixa de l’acció legislativa, per evitar-ne conflictes de competència entre les magistratures de l’Estat.

En tot cas, doncs, la primera Constitució que va tenir l’Estat espanyol, malgrat ser Carta Atorgada, malgrat ser Napoleònica, si que mereix de ser considerada i recordada l’any 2008, encara que hagués quedat en l'oblit tot i que la seva aplicació també reconeixia un desenvolupament legislatiu com en les constitucions modernes, en aquest cas escàs.

(1) Solé-Tura, Jordi i Aja, Eliseo. "Constituciones y periodos constituyentes en España (1.808-1936). Edit. Siglo XXI. Madrid. 1.977 ISBN 8432302848

(2) Fernández Sarasola, Ignacio. "La responsabilidad del gobierno en los orígenes del constitucionalismo español: el estatuto de Bayona". Revista de Derecho Político nº 41. pag. 177-214. Madrid. 1996.

Fernández Sarasola, Ignacio. "La primera constitución española: el estatuto de Bayona". Revista de Derecho nº 25 Universidad del Norte. pag. 89-109. Barranquilla - Colombia. 2006.

Conard, Pierre. "La constitution de Bayonne (1.808)" Edouard Cornely & Cie. Paris. 1.910

Morodo, Raúl. "Reformismo y regeneracionismo: el contexto ideológico y político de la constitución de Bayona". Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Madrid. 1994.

Desiderata

La fotografia correspon a la localitat de Montjoie en Couserans

Som com silencis en un cami que ens condueix ves a saber on, i de vegades en les paraules trobades com a l'atzar descobrim, un somni, la guia per caminar per la vida de la mà de la prudència i de l'amor als altres.

"Que les teves paraules siguin com aigües manses, però en constant moviment, que amb paciència es van obrint camí. Que siguin una benedicció per als camps àrids, que siguin donadores de vida per a totes les plantes que es nodreixen de la paraula convertida en aigua. Que la dolçor s’introdueixi en la vida dels assedegats que necessiten un glop per continuar vivint, no et fixis que s’aprofita d’elles, sempre flueix. Les paraules poden ser poesia, una frase cèlebre, un consell, un conte, una felicitació, fins i tot un acudit, però han de seguir un curs d’amor, perquè arribi a tothom. Però tingues cura, perquè les teves paraules poden ser en un moment donat com les aigües que baixen amb força, veloces, turbulentes i mortals, doncs al seu pas es desbordin i ofeguin. Aquesta diferència radica en els sentiments que ens embarguen en el moment en que les emetem. Transformem-nos igual que l’aigua i els nostres pensaments quan no siguin positius esdevinguin muts i estàtics, que quan siguin per a compartir siguin com líquid per conservar i crear la vida, que siguin vapor quan ho vulguem per distribuir sàviament en forma de pluja a tots sense distinció. Beneïdes siguin totes les paraules d’amor que de tu surtin, perquè demostra que el teu cor està en bones mans."

Font: anònima

Un conte de nadal

Abordar un dia, un moment, un instant, com si fos el darrer dia de la teva vida, és el que se’ns demanda per Nadal, però de vegades el Nadal és, com gairebé sempre molt més senzill que tot plegat, és un dia més en la nostra llarga o curta vida, és el dia abans del dia després de qualsevol setmana, però sempre, tot, fins els mínims segons poden tenir la seva historia, jo he trobat en el ciberespai aquest curt dins de la pel•lícula “Smoke" , un film que ens explica un conte, una petita historia que podria haver succeït qualsevol altra dia, però que ens evoca la solitud que existeix sempre, la ceguesa que sempre existeix en un o altre sentit i tants d’altres sentiments que hi podreu trobar abocats, i que ens serveixen per veure-hi en el dia a dia de la gent, en el nostre dia a dia allò que defineix íntimament als sers humans i que els fa tant diferents....…...de la resta dels animals. la nostra humanitat, potser?

Solsticiar

Quan esgotes les hores d’un nou canvi de solstici, quan engeguem un nou solstici, sembla com si l’inici de tot plegat et marqués tots els minuts que has de recomençar. La cristianització d’aquest fet, el solsticiar, esdevinguda evidència consumista fins a cotes alarmants, deixa de banda altrament la voluntat calma de la terra, que relanteix els seus ritmes com nosaltres ho hauríem de fer, tot i que la industrialització va portar a les urbs una nova dialèctica que deixava de banda els temps que marcaven els solsticis i els equinoccis, per marcar un nou temps, el temps de l’oci i el consum a mesura que s’anava consolidant aquesta cultura que va predir entre d’altres Marx, potser més en els seus Grundisse que en el propi Capital.

Bastir aquesta societat de l’oci i del consum ha costat anys i sang, suor i llàgrimes sens dubte, segurament els mateixos en que s’ha produït l’evolució dels mitjans de comunicació i la comunicació mateixa, de manera que ha quedat configurada una societat estàndard en els models occidentals que ha deixat de banda tota essència fonamental, tot recurs a la pròpia humanitat, per pensar només en clau d’un suposat progrés que s’alimenta de necessitats banals i supèrflues, gens útils si m’ho permeteu, al desenvolupament del ser humà.

La transcendentalitat doncs de les dates, humiliades a partir de convenis socials creats ad hoc, deixa d’interessar-me, fins i tot des de la perspectiva en la que hi ha un tòtem en el que la familia cal recomposar-la per aquestes dates, com si altres dates de l’any no ho fossin iguals de transcendents sigui quin sigui el dia, per recomposar la relació amb la gent, estimada o no. De fet la nostra vida, el nostre destí en depèn absolutament de la nostra relació amb el nostre entorn, perquè com deia André Maurois: “ la vida no és un joc del que podem retirar-nos emportant-nos els guanys”….

Transgredir, transgressió, transacció.

Avui he robat, ho confesso. De fet aquella síndrome que se’t presenta davant del full en blanc, quan has d’escriure per força sobre un tema complex que crida l’atenció de tothom i surts de la teva pròpia tensió com per comprendre la tensió dels altres; és evident que el teu cap no és el de un superman i que per tant, com tots els mortals tens tota mena de limitacions, també aquesta la intel·lectual, després d’una setmana d’infart, us ho ben asseguro, feliç pel que s’ha dut a terme, però trist a la vegada per tot plegat, com si un sms arreglés el món o l’espatllés de cop, seguint i resseguint el clic clac del rellotge de l’univers, com si el déu Kronos existís de debò i mirés i remirés una i altra vegada el seu canell.

Avui he robat, doncs, les paraules d’una bona escriptora lleidatana, que va rebre el premi nacional de la crítica 2005 per “Mistana” i que ara ens regala amb les paraules d’un llibre excel·lent: “Els privilegiats”, que ha estat editat per l’editorial Empúries. Aixa doncs, ens diu l’autora Núria Perpinyà (Lleida, 1961) que:

"Sigui com sigui, les regles de l'art i de l'univers no estan per al comú de la gent. No està a l'abast de tothom comprendre els logaritmes ni l'aparell nerviós, ni que una escultura nua no és un cos impúdic invitant a l'erotisme; les Venus i les Afrodites dels pintors són símbols de bellesa pura que no s'han de mirar amb morbositat sinó amb admiració".

És probable que jo no hagués trobat millors arguments, per a definir des d’una perspectiva que m’és pròpia aquesta qüestió, avui candent, en conflicte, amb opinions sensibles i oposades a la vegada, on el valor i tot plegat entra en qüestió i potser ja està bé que alguna vegada la ciutat sigui sacsejada una mica, tot i que no ho tinc tant clar que hagi estat així, llevat de la consideració que el tema hagi ogut tenir en determinats mitjans i les corresponents editorials.

En tot cas ens resultarà difícil de comprendre que és i que no és art i qui ho és o no ho és pas d'artista, però tanmateix també ens cal preguntar-nos si tenim la possibilitat de discernir pels altres i si una cosa és o no és estètica a partir de les ostres valoracions subjectives. Segurament la transgressió també veu de la dialèctica del conflicte, sense la que no seria pas transgressiva cap acció, perquè entraríem dins del la concepció clàssica admissible i rèmora dels models expositius emprats al llarg dels darrers dos segles; en tot cas qui pot decidir-ho tot plegat?, qui en té la possessió de la veritat absoluta sobre l’art i el saber?; què ens hauria dit Sòcrates sobre el particular: que ens recordéssim de pagar-li el pollastre que devíem?.

Mira per on cap campanya mediàtica resulta tant acceptablement bona, com aquesta, basada en la transgressió de la transgressió, sense costos, sense estudis de mercat, però amb garantia d’èxit, evidentment efímera i sobre un debat estèril que difícilment arriba al ciutadà que va a comprar la seva baguette, emmudit en l’immensitat oceànica de la pròpia ciutat i els seus móns particulars i intransferibles, però en tot cas publicitat tant o més bona que aquella publicitat vírica que ara es llegeix entre el vocabulari dels publicistes, com un paradigma de l’inesgotable fórmula mediàtica d’augmentar les vendes des d’una perspectiva del mercat agressiu.

I que és l’art, sinó un mercat on el valor esdevé moneda de canvi, d’intercanvi de transaccions? Doncs ens estranya el que està passant? Santa innocència, Santa!

Hams

Tant de bo que tot plegat resistís la mirada d’un nen i amb aquell somriure pogués rodolar per terra, com quan rodoles per la gespa acabada de segar, y aleshores te n’adones que ets capaç de tornar-te com quan eres petit i reviure aquelles ganes de viure que tenies. És aleshores també quan veus que el món son alguns segons, instants que et queden fixats a la retina i poca cosa més, sortint d’aquella monotonia aclaparant que de vegades arriba fins i tot a angoixar, això sí, sempre ens queda el recurs de deixar la mà lliure i gastar el que no tenim en les compres de Nadal, que el reclam i l’ham ja estan ficats!.

Temple

Foto extreta del web http://paris.panoramas.free.fr/

A voltes en la troballa, veus dels enigmes més purs, de la font de la prudència, de la paciència extrema i la modèstia, com un discurs que recorre les parets del temple, en la tranquil•litat de saber-lo protegit... (1)

(1) Haiku d'hivern IV, original d'Albert Balada. 19-12-07

En qualsevol moment a qualsevol lloc

En qualsevol moment, a qualsevol lloc pot nèixer l'essència mateixa de la nostra universalitat, el mestratge del que aprendre, la llum que ens pot omplir l'ànima... (1)

(1) Haiku d'hivern III, original d'Albert Balada. 18-12-07

Viure

Sentir de la terra els seus perfums i el goig del lluenteig en els cels ardents del capvespre, comprendre l’immensitat de l’univers i la petitesa de l’ instant que ens és donat de viure... (1)

(1) Haiku d'hivern II , original d'Albert Balada. 16-12-07

Sento...

Sento, en el silenci de la tarda, la planùria boscana i les paraules com fulles dels arbres que ventegen.......... (1)

(1) Haiku d'hivern I, original d'Albert Balada, 15-12-07.



Concert de l'any 1.996 "D'un temps d'un País". Al piano el desaparegut Tete Montoliu amb Joan Manuel Serrat autor de la lletra i la música, al costat, escoltant la versió en jazz del tema "Paraules d'amor".