Ens diu Pepe Montilla (que avui ha presentat web), amb l'article Perquè és l'hora dels catalans?, una mena de carta a la ciutadania, una mena de contracte social amb els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que publica en la seva edició de divendres 28 de Juliol de 2006 el diari "El País" en les seves pàgines dedicades a Catalunya, que "s'ha parlat molt de Catalunya i pocs dels catalans" i ens assevera: "la política de veritat és aquella que sap predicar i donar blat".
De germà a germà, vostre, en la vida i en la mort...
divendres, 28 de juliol del 2006
Perquè és l'hora dels catalans?
Ens diu Pepe Montilla (que avui ha presentat web), amb l'article Perquè és l'hora dels catalans?, una mena de carta a la ciutadania, una mena de contracte social amb els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que publica en la seva edició de divendres 28 de Juliol de 2006 el diari "El País" en les seves pàgines dedicades a Catalunya, que "s'ha parlat molt de Catalunya i pocs dels catalans" i ens assevera: "la política de veritat és aquella que sap predicar i donar blat".
dijous, 27 de juliol del 2006
I el polític va fer un gest ......
Hi ha una cita que s’atribueix a Woddy Allen que diu que "El mag va fer un gest i va desaparèixer la gana, va fer un altre gest i va desaparèixer la injustícia i encara va fer un altre gest i es va acabar la guerra. El polític va fer un gest i va desaparèixer el mag”.
Després d’uns dies de feina intensa fora de Lleida, he retornat a la meva feina diària i m’he adonat que moltes coses no han canviat, han empitjorat, la darrera, la conferència política sobre el Líban que va tenir lloc a Roma, una de les vergonyes d’aquest segle, on els Estats Units impedeix de forjar una treva sobre l’affaire libanès, malgrat la insistència inútil de Kofi Annan, que lidera un organisme l’ONU, que cada cop s’assembla més a la Societat de Nacions, la seva predecessora, inútil a totes bandes.
Europa, com sempre out, amb un Solana que filosofa i filosofa, en una clara sintonia amb el model britànic, observar i intervenir quan no hi hagi solució i un Moratinos, ministre d’Espanya, coneixedor de la zona, que malda, com també ho pretén Douste-Blazy el ministre de França, per apuntar per la solució política.
El cert és que com apunten alguns analistes, als Estats Units en la seva funció assimilada a la de la Roma imperial, ja li va bé tenir una zona en conflicte on en les lids bèl·liques s’intercanvien missatges les parts que s’eviten en altres contrades del món.
Però quan val doncs una vida? Res, pel que sembla als senyors de la guerra, als senyors dels despatxos.
Quin ha estat el cost de la cimera de Roma? El veure com es dona una carta blanca a la masacre de civils innocents, a una invasió il·lícita com ja ho va ser també la de l’Iraq.
Quina pena!
Després d’uns dies de feina intensa fora de Lleida, he retornat a la meva feina diària i m’he adonat que moltes coses no han canviat, han empitjorat, la darrera, la conferència política sobre el Líban que va tenir lloc a Roma, una de les vergonyes d’aquest segle, on els Estats Units impedeix de forjar una treva sobre l’affaire libanès, malgrat la insistència inútil de Kofi Annan, que lidera un organisme l’ONU, que cada cop s’assembla més a la Societat de Nacions, la seva predecessora, inútil a totes bandes.
Europa, com sempre out, amb un Solana que filosofa i filosofa, en una clara sintonia amb el model britànic, observar i intervenir quan no hi hagi solució i un Moratinos, ministre d’Espanya, coneixedor de la zona, que malda, com també ho pretén Douste-Blazy el ministre de França, per apuntar per la solució política.
El cert és que com apunten alguns analistes, als Estats Units en la seva funció assimilada a la de la Roma imperial, ja li va bé tenir una zona en conflicte on en les lids bèl·liques s’intercanvien missatges les parts que s’eviten en altres contrades del món.
Però quan val doncs una vida? Res, pel que sembla als senyors de la guerra, als senyors dels despatxos.
Quin ha estat el cost de la cimera de Roma? El veure com es dona una carta blanca a la masacre de civils innocents, a una invasió il·lícita com ja ho va ser també la de l’Iraq.
Quina pena!
L'artilleria israeliana descarrega obusos contra territori libanès. (Foto: EFE/Fons fotogràfic del TN de TVC )
dijous, 20 de juliol del 2006
Calor!!!
dimarts, 18 de juliol del 2006
18 de juliol
Feia dies que no escrivia en aquest diari, no pas per manca de ganes, ans al contrari, si què per manca de temps.
Han passat prou coses en aquests dies.
José Montilla ha estat confirmat aquest dissabte pel Consell Nacional del PSC quasi per unanimitat, el que vol dir que el suport del Partit consolida aquesta proposta, que no és nova, Pepe Montilla ja era el seu primer Secretari, és d’un tarannà diferent, ni millor ni pitjor, un plantejament que encara el futur de Catalunya amb una nova visió. Vaig ser en l’acte de proclamació, un acte auster, on de gom a gom s’omplia el Palau de Fires i Congressos de la ciutat de Tarragona i on vam poder descobrir aquell Montilla que només els seus íntims coneixien i sentir-li dir que no és la “alegria de la huerta” perquè no és presenta a Gran Hermano sinó a la Presidència de la Generalitat, sí Senyor, és una norma fonamental de la comunicació política, no hem de crear un personatge, cadascú és com és.
Joan Cal el director executiu de Segre estirava les orelles als polítics locals en la seva punxa de dissabte i els comminava a fer menys política d’aparador i de baixa volada i pensar més en clau política. Hauria llegit la meva cita de Otto Von Bismarck? En tot cas sembla que va fer “pupa” a un i altre costat de l’espectre ideològic, perquè ja la dialèctica entrava en terrenys pantanosos, però hem de recordar que els fets publicitats l’1 de juliol no son oblidables, malgrat “la peixera” de l’amic Cal.
Israel repeteix la seva història i amb l’aquiescència internacional ataca un país, una acció de guerra en tota regla, però ja se sap els Estats Units, amb el beneplàcit de les Nacions Unides i la societat internacional, van establir la doctrina de la Guerra Preventiva i cap, cap resolució condemnatòria de l’agressió d’Israel al Líban, ho acabarem pagant tots car, a ben segur! Només José Luís Rodriguez Zapatero s’ha atrevit a aixecar una mica la veu i advertir que no era de rebut l’agressió israeliana, actuant diligentment en la protecció dels ciutadans espanyols a la zona. He recordat avui, com n'estava d'orgullòs el bon amic Josep M. LLop, de la tasca de reconstrucció feta al Líban, després de la guerra civil que van patir i ara veure ponts, infraestructures, cases i vides escapsades...... quin dolor! quina vergonya!
El Despertador. Avui, m’he acomiadat de la meva intervenció mensual a “El Despertador” de la Mariví Chacón y de l’Amador Santos a Segre Ràdio fins al proper mes de setembre, i ho he fet tot fent una reflexió sociològica sobre les vacances en clau de la historia de les relacions humanes, he recordat, com per exemple anar avui a Delfos, al santuari grec és repetir quelcom, salvant les distàncies que ells mateixos els grecs fèien, visita a l’oracle, jocs, teatre, souvenirs, Hostals: la història es repeteix, o no?
18 de juliol de 1936. I com no podia ser d’altre manera amb la Mariví i l’Amador hem rememorat al final del programa el que va suposar per Espanya el cop d’estat del 18 de juliol, avui fa 70 anys, que la va fer caure aquest país en la nit dels temps i allunyar-lo encara més del tren d’Europa, per sort sembla que la nostra renda per càpita a agafat ja a la francesa i l’any vinent sembla que agafarem a l’alemanya, però la història enllà queda: morts, ferits, famílies trencades, exili, camps de concentració, aquest és el testimoni del nacionalcatolicisme, de la dictadura.
S’ha de recordar la història, aquella que trenca la correcta i normal relacions entre els ciutadans i les seves societats, per a no tornar mai més a repetir-la!
dimecres, 12 de juliol del 2006
Demos i Ethnos
El demos i l'ethnos, dos conceptes teòrics de la Grècia clàssica que han perdurat en la llarga nit dels temps, es veuran les cares en les properes eleccions lamentablement, i dic lamentablement, perquè això empobreix substancialment la dialèctica política.
En lloc d'establir els paràmetres que han de definir les polítiques necessàries per al desenvolupament del nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, el debat, la dialèctica es veurà centrada en elements bàsics, i de fet semblen anunciar-ho ja, tant des de les files del Partit Popular, com des de les files de Convergència i Unió, un cop mes, a baixar el llistó de la discussió política sobre la ciutadania i l'origen, una estratègia que també ens ha estat anunciada en l'àmbit de lo local, baix nivell per a una dialèctica del conflicte en la que alguns líders polítics s'hi mouen a gust.
De fet se'ls fa costa amunt a les drets abordar els debats de nous paradigmes en l'àmbit de les relacions socials, a partir de models integradors, no assimilacionistes tipus meeling pot ni tampoc multiculturalistes i ni tan sols interculturalistes, ens ho deia Giovanni Sartori en l'estudi del pluralisme com una opció més d'acord en l'àmbit de reconèixer els valors que sustenten la psicologia social.
dilluns, 10 de juliol del 2006
França com a model i defugir de conversos
A França, la perdedora del mundial – llàstima -, hauria estat un fet normal i fet quasi obligat, venir del món local, conèixer la base de l’estructura organitzativa de l’Estat, passar per la que és, malgrat tot la mare dels ajuntaments, la Diputació, ser Diputat en corts i ser ministre, si us hi fixeu té un currículum semblant, només semblant, al President màrtir, Lluís Companys, però també al de François Miterrand o al més proper de Ségolène Royal.
Aleshores perquè tant de rebombori en les dretes cavernàries d’aquest país amb Pepe Montilla, perquè? Potser la preocupació que ha fet que Duran i Lleida corres a dir que ell era xarnego, perquè veu que el país es normalitza?
Ara el que cal és establir nous equips, amb gent preparada, defugir de conversos i consolidar al que és el primer partit de Catalunya per desenvolupar aquest nou Estatut de que ens hem dotat, entre tots, sí, però amb l’esforç d’uns més que els altres, no?
diumenge, 9 de juliol del 2006
De com un butxí es fa la víctima.
Ho trobareu en les pàgines d'opinió d'ambdós diaris locals Segre i La Mañana del diumenge 9 de juliol. Ara ja no vol recordar el tracte amoral i cínic cap a José Brocal, perquè sap que pot ser subjecte de diferents delictes i cal esborrar-ho de la memòria, però les hemeroteques canten. Ara no s'hi val a demanar seny.
divendres, 7 de juliol del 2006
El fenomen migratori, tot just l'estem començant a comprendre
Ens deia Antoni Morell l’any 2004, que el concepte teòric referit a que “España es troba sotmesa a una pressió migratòria sense precedents que desborda qualsevol possibilitat raonable d’integració, és una idea que sintetitza els arguments d’aquells que veuen y presenten a la immigració com un perill per a la identitat cultura autòctona.”.
L’evolució dels fluxos migratoris al nostre país, que es fa evident amb l’aflorament de conflictes a les fronteres exteriors, que ho són també de la Unió, ha fet visible una perspectiva noticiable, però tenint en compte que totes les dades apunten que la afluència d’immigrants al nostre país es dona amb una entrada fàcil a través del concepte turístic, és en realitat el que en propicia l’augment.
Reflexions i anàlisis de personalitats del món de la Sociologia de les migracions, com ara José Fèlix Tezanos y el seu equip, ens aporten dades substantives fruit de les anàlisi rigoroses de les variables que afecten a la qüestió migratòria i ens planteja projeccions interessants que reclamen una valoració detinguda d’un fet que posa de relleu un creixement exponencial que se situa ja segons la darrera enquesta publicada del Centre d’Investigacions Sociològiques relativa a les darreries de maig, com el segon aspecte que preocupa més a la societat espanyola, havent desplaçat altres aspectes com el terrorisme o la vivenda, i considerant el fet migratori com una variable que afecta en la mateixa mesura a la seva vida quotidiana.
No és doncs un fet menor que pugui tractar-se d’un efecte de resposta de la ciutadania a les intervencions que s’han pogut aplicar, en general, des d’una perspectiva paternalista de la interpretació del fet migratori, que amenaça de desbordar les estructures ad hoc, al temps, per altra banda i al marge d’aquesta dinàmica de percepcions, que alguns analistes configuren ja una nova perspectiva, la perspectiva de l’efecte econòmic que representa el fet migratori.
El Migration Policy Institute, centre d’investigació amb seu a Washington que es dedica a l’anàlisi i estudi de les migracions internacionals, reflexionava recentment sobre el particular i ho feia en aquests termes: “Tot just estem començant a comprendre les implicacions a llarg termini de les decisions i mesures preses pels treballadors migratoris i les institucions”.
De fet el mercat que presenta aspectes exageradament dinàmics de vegades, ja es planteja el fet que, com ens diu també el MPI, s’hagi detectat com els immigrants desenvolupen un paper cada cop més important en el perfil social i econòmic de la ciutadania en general y en les ciutats en les que s’assenten en particular, avaluant-ne la importància relativa d’aquests com una nova font de demanda de vivenda.
Cada cop són més els experts que apunten com els ajuntaments que de fet són els agents quotidians de la gestió del benestar de la població, són també els que estan cridats a tenir un paper essencial en la gestió, també, del fet migratori, tot i que els governs locals ho plantegen des de la incertesa a l’hora de desenvolupar respostes polítiques amb eficàcia “erga omnes”, en dues qüestions fonamentals sobre les cal centrar l’atenció i que visiblement afecten a aspecte relacionals amb la població autòctona o indígena: la incorporació del fenomen migratori a la nostra realitat local, tot assegurant-ne la convivència i la cohesió social i establint a la vegada un repartiment dels nivells de benestar que evitin la competència dels recursos socials disponibles; és a dir ens trobem ja en la necessitat d’anar més enllà dels models dels controls de fluxos que han de desenvolupar encara eficientment les polítiques de la Unió, per abastar polítiques d’intervenció activa en l’àmbit local que contemplin tres principis essencials: valors, propostes i aliances.
El que ens cal plantejar és si es fa necessària o no la modificació de la estructura institucional per a donar resposta a les situacions presents i futures i si les raons polítiques, és a dir la creació de les polítiques públiques haurien de preveure només aspectes de política distributiva que comportaria, segons el gestor públic una determinada acció integradora en funció del seu color polític.
Cert és que cada cop més es fa imprescindible la determinació dels indicadors per a l’establiment dels objectius i els mitjans, planificant i avaluant localment unes polítiques en les que cal implementar a tots els ciutadans, és a dir les polítiques de la transversalitat que evitin les dualitats concentradores, les de les comunitats immigrades per una banda en elles mateixes i les de les pròpies accions polítiques per l’altra, en el sentit que cal considerar a tothom com a receptor d’aquesta política sectorial, abordant la planificació des de perspectiva del model pluralista que ens descriu Giovanni Sartori, model que ha superat els models del multiculturarisme i l’interculturalisme, que hores d’ara poden començar a considerar-se caducs.
dimarts, 4 de juliol del 2006
Kazársis
Una reflexió amb dedicatòria...
Els grecs crearen aquest concepte: Kazársis , que prové del terme kazarós (que significa net), que tenia dues significacions, la física i moral.
És cert que el que interessa aquí és el pla moral, un deure en la purificació i si seguim la lògica de la simbologia grega aquells preveien que quan es tenien molts pecats pendents de rentar, es feia necessària una o més víctimes propiciatòries amb la que celebrar les cerimònies lustrals.
Ànims, què el que està succeïnt no és nou!
Diu una dita que incorporo en la llengua en que l'he coneguda, traduïda de l'antigor grega: "No tiene ninguna eficacia sacrificar los despojos: eso no lava, mancha." (curiosament sempre apareix el verb rentar)
diumenge, 2 de juliol del 2006
Immoralitat maquiavèlica
Deia Niccolò Maquiavelli que "les ofenses s'han de fer totes juntes, perquè la simultaneïtat destorba la reflexió"; aquesta deu haver estat la voluntat dels qui des de la política han inspirat setmana amb els atacs al meu amic Gerard Guiu, que té prou recursos dialèctics per una bona defensa per un tema menor, com dic en algun post, una boutade en francès o una collonada clar i català i que ha culminat amb un atac ferotge per part dels mateixos atacants, cap a un altre bon amic meu, en José Brocal.
Ha estat aquesta diada de dissabte una de les pitjors de la meva vida i no entro pas en detall, però veure la portada de La Mañana i la seva pàgina tres, obeint clarament als interessos de qui es creu en l'absoluta llibertat de matar-ho tot, ha fet cert allò que ens deia Ralph Waldo Emerson, qui en el segle XIX afirmava des de la seva posició en la filosofia nord-americana com creador de les teories trascedentalistes, que "els insults son una prova de que el que s'està fent cala, si t’alaben, el teu treball no provocarà cap revolució".
Així doncs com un xai expiatori d'un sacrifici, s'han cebat, valguem Déu i com, amb el José, encara més del que ho han fet amb el Gerard, d'una manera immoral i impròpia d'aquells que es diuen polítics, però també contravenint les més essencials normes de la deontologia periodística.M'havia proposat de no tornar a escriure fins el proper dilluns, però ja veieu quin ha estat el començament de juliol, a quina baixesa arriba el nivell de la política lleidatana, tot atacant un vell militant socialista i atemptant contra la seva intimitat i el seu honor, que és el de tots, on hem arribat, on arribarem si no aturem aquesta carrera desaforada cap a la paranoia política més absoluta.
A tots, fins i tot a aquells que llegeixen aquest blog en diagonal i deixen de llegir allò que no els interessa o no volen o a aquells que els diuen i els expliquen parts descontextualitzades, tot i la llibertat que tinc per escriure el que em convingui, una nova cita, perquè ja ho deia un dels pares de l'Oratòria, el grec Isòcrates al segle IV abans de Crist que les belles màximes són un tresor més estimable que totes les riqueses. La cita, d'Otto Von Bismarck: "el polític pensa en la propera elecció, l'estadista en la propera generació".
I si entre tots hi fiquem una mica de seny a la política lleidatana?
dissabte, 1 de juliol del 2006
Esperpent
En els darrers dies, potser fruit de la intensificació de les calors de l’estiu, estem assistint a un espectacle únic en el model del que ha de ser l’actitud de les oposicions als governs de tot tipus.
En general, sempre em resisteixo a entrar en el debat polític ordinari, donat que entenc han de ser els electes els que han d’establir els discursos dialèctics adients en l’àmbit de la gestió i de la seva crítica, però el que ha succeït durant tota la setmana, com en el darrer dels plens de la ciutat de Lleida, com en el resultat informatiu del dia següent, crec que a ningú no se li escapa que ha sobrepassat els límits del debat honest i enriquidor, per entrar en el que podríem definir com el debat esperpèntic i surrealista al que se’ns vol portar i al que honestament, ens hem de resistir.
La ciutat no necessita, la ciutat no vol, que la picabaralla “tècnica” entre els polítics derivi cap a cotes de manca de respecte i utilització de les persones per a finalitats insospitades, no necessitem aquest nivell de tensió, no el volem, volem un clima de convivència on el debat i la discussió aportin noves idees, noves formes, a una gestió absolutament encomiable dels afers públics com la que es duu des de l’equip de govern de la Paeria.
Una cosa no es fa certa per més que es repeteixi, malgrat que aquesta tècnica emprada pel lloctinent de Hitler, Joseph Goebbels, li va sortir efecte en un moment tràgic de la nostra història recent; la veritat es fa certa amb el treball i la didàctica i la pedagogia sobre la feina feta, o en el cas de la oposició amb la crítica constructiva i la dinàmica positiva; en definitiva estem parlant sempre de treball, lluny de la utilització dels mitjans com un instrument propi per a un fi.
La ciutat per ella mateixa és el fi últim al que haurien d’aspirar tots els servidors públics, els electes els primers, la ciutat entesa com a voluntat de servei als demés i per tant una crítica racional i raonada sempre és ben entesa, però la insídia, la calumnia i la utilització del victimisme emboscats d’atacs furibunds, no és el que la ciutat necessita, però tampoc el que es mereix.
HI uns certs límits que la política activa no pot traspassar mai, i és la falta del respecte a les persones en la seva activitat diària, en la seva activitat social, esportiva o la seva militància política, el deure del respecte i el dret a ser tingut, no potser superat per ningú, i menys per aquells que branden per ostentar un càrrec de representació pública o que de fet ja l’ostenten i que per tant tenen una obligació superlativa de respecte a tota la ciutadania a la que es deuen.
És lamentable l’espectacle a que ens estan portant a la política local, la lluita desenfrenada per sortir millor posicionat en una campanya unilateral per part de CiU i a la que no tenim per a que subscriurem’s-hi ningú, una situació que ens porta al deplorable espectacle que obre portades de diari en els inicis d’un calorós primer de juliol : no és això el que ens demanda la societat, no és això.
Estaria bé que la raó planés en les estratègies de CiU i després de demanar les disculpes pertinents, tornés el seny a la política local, que els ciutadans ens ho agrairan en allò que cal fer per les persones que donen la seva confiança als polítics que les representen en la gestió de les institucions.
Si fem un símil i a la política s’apliqués la tècnica de la sanció per punts dels carnets de conduir, avui el líder de l’oposició a l’ajuntament de Lleida els hauria perdut ja tots i s’hauria de tornar a examinar per a poder conduir, o el que en clau política voldria dir liderar, de vegades és millor comptar fins a 10 abans d’empastifar la vida política i social.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)