dimarts, 18 de juliol de 2006

18 de juliol



Feia dies que no escrivia en aquest diari, no pas per manca de ganes, ans al contrari, si què per manca de temps.

Han passat prou coses en aquests dies.

José Montilla ha estat confirmat aquest dissabte pel Consell Nacional del PSC quasi per unanimitat, el que vol dir que el suport del Partit consolida aquesta proposta, que no és nova, Pepe Montilla ja era el seu primer Secretari, és d’un tarannà diferent, ni millor ni pitjor, un plantejament que encara el futur de Catalunya amb una nova visió. Vaig ser en l’acte de proclamació, un acte auster, on de gom a gom s’omplia el Palau de Fires i Congressos de la ciutat de Tarragona i on vam poder descobrir aquell Montilla que només els seus íntims coneixien i sentir-li dir que no és la “alegria de la huerta” perquè no és presenta a Gran Hermano sinó a la Presidència de la Generalitat, sí Senyor, és una norma fonamental de la comunicació política, no hem de crear un personatge, cadascú és com és.

Joan Cal el director executiu de Segre estirava les orelles als polítics locals en la seva punxa de dissabte i els comminava a fer menys política d’aparador i de baixa volada i pensar més en clau política. Hauria llegit la meva cita de Otto Von Bismarck? En tot cas sembla que va fer “pupa” a un i altre costat de l’espectre ideològic, perquè ja la dialèctica entrava en terrenys pantanosos, però hem de recordar que els fets publicitats l’1 de juliol no son oblidables, malgrat “la peixera” de l’amic Cal.

Israel repeteix la seva història i amb l’aquiescència internacional ataca un país, una acció de guerra en tota regla, però ja se sap els Estats Units, amb el beneplàcit de les Nacions Unides i la societat internacional, van establir la doctrina de la Guerra Preventiva i cap, cap resolució condemnatòria de l’agressió d’Israel al Líban, ho acabarem pagant tots car, a ben segur! Només José Luís Rodriguez Zapatero s’ha atrevit a aixecar una mica la veu i advertir que no era de rebut l’agressió israeliana, actuant diligentment en la protecció dels ciutadans espanyols a la zona. He recordat avui, com n'estava d'orgullòs el bon amic Josep M. LLop, de la tasca de reconstrucció feta al Líban, després de la guerra civil que van patir i ara veure ponts, infraestructures, cases i vides escapsades...... quin dolor! quina vergonya!

El Despertador. Avui, m’he acomiadat de la meva intervenció mensual a “El Despertador” de la Mariví Chacón y de l’Amador Santos a Segre Ràdio fins al proper mes de setembre, i ho he fet tot fent una reflexió sociològica sobre les vacances en clau de la historia de les relacions humanes, he recordat, com per exemple anar avui a Delfos, al santuari grec és repetir quelcom, salvant les distàncies que ells mateixos els grecs fèien, visita a l’oracle, jocs, teatre, souvenirs, Hostals: la història es repeteix, o no?

18 de juliol de 1936. I com no podia ser d’altre manera amb la Mariví i l’Amador hem rememorat al final del programa el que va suposar per Espanya el cop d’estat del 18 de juliol, avui fa 70 anys, que la va fer caure aquest país en la nit dels temps i allunyar-lo encara més del tren d’Europa, per sort sembla que la nostra renda per càpita a agafat ja a la francesa i l’any vinent sembla que agafarem a l’alemanya, però la història enllà queda: morts, ferits, famílies trencades, exili, camps de concentració, aquest és el testimoni del nacionalcatolicisme, de la dictadura.

S’ha de recordar la història, aquella que trenca la correcta i normal relacions entre els ciutadans i les seves societats, per a no tornar mai més a repetir-la!