diumenge, 2 de juliol de 2006

Immoralitat maquiavèlica



Deia Niccolò Maquiavelli que "les ofenses s'han de fer totes juntes, perquè la simultaneïtat destorba la reflexió"; aquesta deu haver estat la voluntat dels qui des de la política han inspirat setmana amb els atacs al meu amic Gerard Guiu, que té prou recursos dialèctics per una bona defensa per un tema menor, com dic en algun post, una boutade en francès o una collonada clar i català i que ha culminat amb un atac ferotge per part dels mateixos atacants, cap a un altre bon amic meu, en José Brocal.

Ha estat aquesta diada de dissabte una de les pitjors de la meva vida i no entro pas en detall, però veure la portada de La Mañana i la seva pàgina tres, obeint clarament als interessos de qui es creu en l'absoluta llibertat de matar-ho tot, ha fet cert allò que ens deia Ralph Waldo Emerson, qui en el segle XIX afirmava des de la seva posició en la filosofia nord-americana com creador de les teories trascedentalistes, que "els insults son una prova de que el que s'està fent cala, si t’alaben, el teu treball no provocarà cap revolució".

Així doncs com un xai expiatori d'un sacrifici, s'han cebat, valguem Déu i com, amb el José, encara més del que ho han fet amb el Gerard, d'una manera immoral i impròpia d'aquells que es diuen polítics, però també contravenint les més essencials normes de la deontologia periodística.M'havia proposat de no tornar a escriure fins el proper dilluns, però ja veieu quin ha estat el començament de juliol, a quina baixesa arriba el nivell de la política lleidatana, tot atacant un vell militant socialista i atemptant contra la seva intimitat i el seu honor, que és el de tots, on hem arribat, on arribarem si no aturem aquesta carrera desaforada cap a la paranoia política més absoluta.

A tots, fins i tot a aquells que llegeixen aquest blog en diagonal i deixen de llegir allò que no els interessa o no volen o a aquells que els diuen i els expliquen parts descontextualitzades, tot i la llibertat que tinc per escriure el que em convingui, una nova cita, perquè ja ho deia un dels pares de l'Oratòria, el grec Isòcrates al segle IV abans de Crist que les belles màximes són un tresor més estimable que totes les riqueses. La cita, d'Otto Von Bismarck: "el polític pensa en la propera elecció, l'estadista en la propera generació".

I si entre tots hi fiquem una mica de seny a la política lleidatana?