dijous, 25 de juny de 2009

Kadaré vs Esquil




Diuen que la línia divisòria entre les civilitzacions cristiana i musulmana té una frontera mitològica que s’estableix en un lloc indefinit però que determina una zona concreta, els Balcans; tot i aquesta confluència, més que lloc de conflicte, abasta, tanmateix, el bressol de civilitzacions que ens han transmès no pocs valors a banda i banda, de tal manera que ha quedat desdibuixada aquella radical, fins a absorbir al llarg dels segles l’aportació que ens han fet les civilitzacions ancestrals a les cultures contemporànies que preexisteixen. El fet que el darrer Premi Príncep d’Astúries de les lletres hagi caigut a mans de l’escriptor albanès Ismail Kadaré, ens ha posat de relleu aquestes característiques essencials, de qui residint a Paris i per tant amarat de la civilització francesa, però endinsat en la seva cultura d’origen, ens va mostrar l’any 1985 una visió distinta del primer dramaturg de la història[1], des de la seva edició albanesa.

“Quan en un dia d’octubre, un d’aquells dies d’octubre que es dirien expressament concebuts per a rellegir alguna cosa d’excepcional, extreus de l’estant de la biblioteca un llibre d’ Esquil i adverteixes d’immediat si el dia escollit és o no l’adequat per a fer-ho. I és que Esquil és un d’aquell creadors que no s’avenen a qualsevol dia. Reclama una disposició espiritual peculiar, donat que pel que saps d’ Esquil des de l’adolescència, te l’han ensenyat a l’escola, has escoltat parlar d’ ell als programes culturals de la televisió, etc., no experimentes per així dir-ho cap curiositat cap a ell, de manera que la seva lectura, o millor dit la seva relectura, constitueix en si mateix un acte electiu.”

Kadaré ens descobreix la normalitat de l’escriptor, el seu context, que per altra banda, des d’una perspectiva geogràfica no li quedava tant lluny. Ens diu i ens parla d’aquells imperceptibles, també en el cas del pare de la tragèdia, però ens diu i ens dona l’escriptor albanès una reflexió d’una transcendència vital: “Abans que ell existís – referint-se a Esquil, altres van existir als que la pols va cobrir”. Ens parla de la fama i de l’èxit, fama i èxit que va assolir l’escriptor grec a partir de les arrels fortament arrelades en la terra grega, de cultura ancestral, com ara la seva poesia èpica. La cultura de l’ Hellas, aquella de quina realitat aconseguia arrencar a través de les seves tragèdies, en drames no pas desdibuixats, però si allunyats de tal manera que els permetia una travessia imaginària que els feia descobrir mons distints, un nou tresor, com ho eren la seva filosofia, la seva terra, els seus codis morals, la seva mitologia, un saber extreure de les seves mentalitats determinats remordiments, determinades gestes, alhora que calia enaltir-ne determinades altres.

Ens parlava Laín Entralgo[2] de la qualitat que mai no desapareixerà de les paraules del dramaturg Esquil, que detenta com una mena leit motiv que ens descriu amb un “pathei matos”, un dolor pel coneixement que amara aquella tragèdia que ens llega, de manera que “és la instància que permet ordenar escènica i existencialment el succés tràgic”, el recurs terapèutic de la paraula, com una mena de psicoteràpia verbal des d’una doble perspectiva: el punt de vista històric i el punt de vista sistemàtic que Esquil aconsegueix en la seva recreació teatral.

Esquil, amb Sòfocles i Eurípides, conformen la tríada clàssica que en les distintes perspectives ens tradueixen la civilització al futur, els tràgics àtics com se’ls anomena, veu com el primer dels autors, aquell que crida l’atenció a Kadaré, significa i domina la tragèdia com a un punt culminant, vívida, fins i tot patriòtica, o com ens el descriu Hermann Bengtson[3] sota l’exaltació a nivell sobrenatural dels seus personatges, en contraposició a Sòfocles que els humanitzava o els individualitzava.


[1] Kadaré, Ismail. Esquilo, el gran perdedor (Eskili, ky humbës i madh). Ed. Siruela. Madrid. 2006. pag. 11

[2] Laín Entralgo, Pedro. La curación por la palabra en la antigüedad clásica. Antrhopos. Barcelona . 2005. Pag. 203

[3] Hermann Bengtson. Griegos y Persas: El mundo mediterráneo en la edad antigua, I. Translation of Griechen und Perser Siglo XXI de España. Madrid. 1974. pag. 109.