Kadaré vs Esquil

Diuen que la línia divisòria entre les civilitzacions cristiana i musulmana té una frontera mitològica que s’estableix en un lloc indefinit però que determina una zona concreta, els Balcans; tot i aquesta confluència, més que lloc de conflicte, abasta, tanmateix, el bressol de civilitzacions que ens han transmès no pocs valors a banda i banda, de tal manera que ha quedat desdibuixada aquella radical, fins a absorbir al llarg dels segles l’aportació que ens han fet les civilitzacions ancestrals a les cultures contemporànies que preexisteixen. El fet que el darrer Premi Príncep d’Astúries de les lletres hagi caigut a mans de l’escriptor albanès Ismail Kadaré, ens ha posat de relleu aquestes característiques essencials, de qui residint a Paris i per tant amarat de la civilització francesa, però endinsat en la seva cultura d’origen, ens va mostrar l’any 1985 una visió distinta del primer dramaturg de la història[1], des de la seva edició albanesa.

“Quan en un dia d’octubre, un d’aquells dies d’octubre que es dirien expressament concebuts per a rellegir alguna cosa d’excepcional, extreus de l’estant de la biblioteca un llibre d’ Esquil i adverteixes d’immediat si el dia escollit és o no l’adequat per a fer-ho. I és que Esquil és un d’aquell creadors que no s’avenen a qualsevol dia. Reclama una disposició espiritual peculiar, donat que pel que saps d’ Esquil des de l’adolescència, te l’han ensenyat a l’escola, has escoltat parlar d’ ell als programes culturals de la televisió, etc., no experimentes per així dir-ho cap curiositat cap a ell, de manera que la seva lectura, o millor dit la seva relectura, constitueix en si mateix un acte electiu.”

Kadaré ens descobreix la normalitat de l’escriptor, el seu context, que per altra banda, des d’una perspectiva geogràfica no li quedava tant lluny. Ens diu i ens parla d’aquells imperceptibles, també en el cas del pare de la tragèdia, però ens diu i ens dona l’escriptor albanès una reflexió d’una transcendència vital: “Abans que ell existís – referint-se a Esquil, altres van existir als que la pols va cobrir”. Ens parla de la fama i de l’èxit, fama i èxit que va assolir l’escriptor grec a partir de les arrels fortament arrelades en la terra grega, de cultura ancestral, com ara la seva poesia èpica. La cultura de l’ Hellas, aquella de quina realitat aconseguia arrencar a través de les seves tragèdies, en drames no pas desdibuixats, però si allunyats de tal manera que els permetia una travessia imaginària que els feia descobrir mons distints, un nou tresor, com ho eren la seva filosofia, la seva terra, els seus codis morals, la seva mitologia, un saber extreure de les seves mentalitats determinats remordiments, determinades gestes, alhora que calia enaltir-ne determinades altres.

Ens parlava Laín Entralgo[2] de la qualitat que mai no desapareixerà de les paraules del dramaturg Esquil, que detenta com una mena leit motiv que ens descriu amb un “pathei matos”, un dolor pel coneixement que amara aquella tragèdia que ens llega, de manera que “és la instància que permet ordenar escènica i existencialment el succés tràgic”, el recurs terapèutic de la paraula, com una mena de psicoteràpia verbal des d’una doble perspectiva: el punt de vista històric i el punt de vista sistemàtic que Esquil aconsegueix en la seva recreació teatral.

Esquil, amb Sòfocles i Eurípides, conformen la tríada clàssica que en les distintes perspectives ens tradueixen la civilització al futur, els tràgics àtics com se’ls anomena, veu com el primer dels autors, aquell que crida l’atenció a Kadaré, significa i domina la tragèdia com a un punt culminant, vívida, fins i tot patriòtica, o com ens el descriu Hermann Bengtson[3] sota l’exaltació a nivell sobrenatural dels seus personatges, en contraposició a Sòfocles que els humanitzava o els individualitzava.

---

[1] Kadaré, Ismail. Esquilo, el gran perdedor (Eskili, ky humbës i madh). Ed. Siruela. Madrid. 2006. pag. 11

[2] Laín Entralgo, Pedro. La curación por la palabra en la antigüedad clásica. Antrhopos. Barcelona . 2005. Pag. 203

[3] Hermann Bengtson. Griegos y Persas: El mundo mediterráneo en la edad antigua, I. Translation of Griechen und Perser Siglo XXI de España. Madrid. 1974. pag. 109.

Un nou Genet

No és un autor fàcil, o potser de tant primari la simplicitat es torna complexitat. Jean Genet, ens transmet en la seva obra: “Les criades”, estrenada un 16 de febrer l’any 1.947, el mateix any en el que, per exemple, es publica “La Peste” d’Albert Camús, el valor de l’odi. L’autor al que es qualifica d’autor maldit i al que va ajudar, no poc, Jean Paul Sartre, ens testimonia en aquesta obra la seva pròpia concepció de la realitat humana i social, transmutant les seves pròpies experiències a uns transcripció existencial de la realitat, en la que la lluita de classes, les passions més baixes i mesquines, el valor de la vida humana i de les seves relacions, esdevenen principis i valors que ens descriuen totes les misèries i indignitats que apassionen l’autor.

L’obra que s’acaba de presentar al teatre Muntaner de Barcelona, recull aquell plantejament de l’escriptor francès que fossin homes i no dones els qui la representessin en una desconextualització de la femineïtat més que no pas en una clara referència a la seva pròpia realitat homosexual. La proposta de Manuel Dueso revisa i actualitza la posada en escena a partir d’una recerca, al meu entendre, de les possibilitats que l’expressió permet adoptar en els rostres i els cossos dels actors; en una escenografia estàtica en permanent diàleg amb els intèrprets, del somriure maliciós i pervers fins a l’angoixa més patent tenen en l’expressió aquell metallenguatge existencial que se’ns vol transmetre de la mà de l’Isaac Alcayde, l’Oriol Genís i en Jordi Vila.

Podríem descriure l’obra de Genet i la interpretació que se’n fa al Muntaner com un assaig de poètica? Amb tota probabilitat. Els símbols i els senyals que s’empren, el mateix contrast en el vestuari dels actors que escenifiquen a les criades –Alcayde i Genís-, respecte del de la “senyora” –Vila- , ens proposen la distància entre l’absurditat aburgesada i l’anulació de les classes baixes, però és clar que el missatge assoleix en aquesta versió el sentit mateix del vers que endureix les carns i les ments com ens presenta tot plegat, com encadenat a l’existència, en el veritable sentit de la tragèdia, en el pur i clàssic concepte, com un ritual que ens anuncien els cors inexistents i imaginaris de la foscor de les passions humanes.

Aquestes magistrals posada en escena i interpretació, fan honor a les paraules de Sartre[1], quan afirma sobre l’obra de Jean Genet: “...aquesta capbussada de Genet en l’univers de la marginalitat fan del món una espècie d’objecte de perversió. És a dir, Jean erotitza el cosmos que el rodeja a la recerca del plaer que la sordidesa li provoca, sucumbint als submóns...”

[1] Sarte, Jean Pau. San Genet, comediante y martir. Editorial Losada. Madrid. 1967

El calendari de l'eternitat

Imatge extreta del fons http://www.nasa.gov/ mitjançant el cercador google.

Ensorrades a les entranyes de la terra, bastint la gran construcció dels humans, com una cosa indeleble, com un fet immutable en la historia present i futura, s’alça a nostres ulls la construcció d’un món que basteix noves civilitzacions, amb uns sons que s’assimilen a la permanència, ofenent els ulls de la vida que ha sobreviscut al llarg de mil·lenis en la terra. La llum ha deixat d’il·luminar el cel, mentre nosaltres esperem com si hi hagués quelcom més a fora, quelcom que salvés el món del seu declivi, del declivi que han viscut totes les civilitzacions que ens han precedit, que han estat poderoses i dominants com la nostra, entre baralles, entre potencies que somniaven en posseir algunes més que d’altres a les altres i que feien, algunes, només de la cultura la seva essència perdurable.

Agafar una mica del terra que ens és donat de tenir cura o de l’aigua que s’esgota com a bé preuat i decidir que fer quan és fa tant difícil entre l’angúnia de saber-nos distrets per interessos mundans i infinitament menys eterns que nosaltres mateixos. Potser el lideratge que s’espera, potser saber que ningú hores d’ara està en disposició d’assumir aquest lideratge global i qui, qui ho voldria d’assumir la vetlla també pel seu propi interès quan se’ns fa un món tant complicat, un món tant difícil, on cada dia que passa n’és un dia més i alhora un dia menys, malgrat el gran núvol fosc ens deixi veure de tant en tant alguna guspira de la llum que dona la vida, aquella que remou les entranyes de la terra a la recerca de la clau que ens doni el secret per a la preservació, que travessa aquelles muralles de pedra que hem construït en el nostre entorn, que travessa els ulls que miren i ens dibuixa un paisatge inhòspit, inhumà, més inhumà del que és ara mateix, quan les filigranes intel·lectuals ajuden si més no a amagar aquesta comèdia que és de fet la tragèdia de viure.

Arrels que ens duen a ves a saber on, que ens desdibuixen perquè no hem estat capaços de ser el que s’espera dels sers suposadament més intel·ligents de la terra, arrossegats a ser terra mateixa, per viure en plenitud amb l’univers que ens donà un dia la vida i aixecar una bastida més en la construcció celeste, en aquesta càpsula que compartim com un infern permanent al que estem condemnats, escrivint una pàgina que és en realitat segons en el calendari de l’eternitat, uns segons malbaratats que haurien de deixar pas a noves petjades, a noves llums inconegudes.

MOUSTAKI 1973 - Il y avait un jardin ~ Les enfants d'hier

Una cita: Eurípides

"Si ets considerat superior, per posseir coneixements variats, patiràs a la polis com a persona molesta"[1]

[1] Eurípides. Medea. Tragèdia que es va representar en el primer any de l’Olimpíada 87, l’any 431 a.c.. Formava part d’una tetralogia: les tragèdies Filoctetes i Dictis, més un drama satíric: Els recolectors..

Estimar-ho tot.

Alguns amics i amigues sorpresos substancialment per la meva nova aposta poètica, han descobert en mi una manera diferent d’expressió que ha revoltat, vulguem-ho o no, aquest meu blog, que només tenia una certa referència literària, però que en general, molt en general, feia només referències politològiques, sociològiques, antropològiques i en essència, també, de la meva pròpia realitat, de les meves pròpies experiències, a través de les que he pogut anar desenvolupant, malament que bé, la meva activitat política a una ciutat de l’interior com és la ciutat de Lleida, on visc, treballo, penso, escric i parlo, quan em deixen.

El cert és que de vegades es descobreix tard, el que va ser un dels vicis de joventut, aquells vicis explicables és clar; segurament sense saber com, ni perquè, ni de quina manera, o potser sí..., un dia apareix la necessitat de parlar de coses senzilles, de parlar de coses transcendents des d'una altra perspectiva, d’aquelles coses que farien feliç qualsevol persona, i que s’allunyen suficientment de la Ciència Política; de la sorpresa a l’estupor, que es recrea en la recerca d’altres valors ben diferents dels que me m’omplien hores d’ara, d’altres valors allunyats dels acadèmics, que no pas menys intel·lectuals, referint, les possibilitats dels llenguatge en totes les seves perspectives, de manera que la lucidesa que se m’atribuïa, en més o menys mesura sobre les realitats polítiques que acostumava a retratar, ara s'esmerçaven com uns nous esforços a partir d’un procés discursiu que aniria de la mà del llenguatge poètic per una banda i del llenguatge com a element d’expressió per una altra, i per tant ben diferenciats d’aquell blog que s’anava configurant des de 2005.

Al meu entendre, no caldria fer un enfrontament entre l’expressió literària amb millor o pitjor gust i la recreació de l’actualitat diària, de l’activitat en definitiva i més ara, quan ens trobem en uns mesos, els d’estiu, en els que ens és permès aquella nova recreació que fa un temps havia començat; en tot cas prometo que descobert aquest nou potencial quina qualitat està per demostrar, hauré d’alternar en aquest meu blog una diversitat acurada de temàtiques, sense deixar de banda, de cap manera, aquelles reflexions que sobre el quefer polític diari he anat fent al llarg de ja dos anys acomplerts en aquest mes juliol de 2007 que ja s’acaba.

M’agrada, com heu pogut comprovar per la meva permanent i constant reflexió històrica de recórrer als « meus grecs », aquells que van donar color i forma a la filosofia, però també a la ciència política i a la comèdia i a la tragèdia, i a la poesia, com m'agrada recòrrer als déus que també, com jo, venerava Kavafis; per això he pensat que per complementar aquest post, s'hi escauria bé una cançó del cantautor grec Thanos Mikroutsikos, "Roza", que reflexiona sobre la necessitat de recuperar i pensar en la historia, de pensar una mica en tot allò que som i d’on venim, a on anem i estimar-ho tot absolutament tot, encara que ens sigui prohibit, perquè no ens poden marcar el ritme les computadores, diu.