“Vull ser útil, no un gos coix que hagis d’arrossegar per la vorera”[1]
[1] Ford, Harrison*. Presentació del film “Mesures extraordinàries”. Madrid 25-02-2010. ABC 34.399. pag.52
*(Chicago 1942) Actor nordamericà de cinema i televisió
divendres, 26 de febrer del 2010
dijous, 25 de febrer del 2010
Una cita: Francisco de Quevedo
“El hermanillo, viendo que andaban al morro, votó a tal y a cual, con todo lo había de llevar abarrisco ¿Qué es abarrisco en mis barbas?, Dijo el padre, y zas. Llegó a punto crudo el licenciado, cuando andaba el cipizape: metíolos en paz, más a cada triquete andaban a mía sobre tuya. Y viendo el peloteo, llevose el padre a su casa, porqué no se metiese en dibujos” [1]
diumenge, 21 de febrer del 2010
Déjà vu
M’he deixat portar per la música, ho reconec, per aquella que refrega els encants dels bouzzukis, aquelles notes que regalimen Likabitos per damunt les oliveres com una fina pluja que et va xopant; sense adonar-me’n, la mà, la meva mà em desterra als mons del silenci, als mons indòmits que a redós dels temps el cancerber ens deixa a l’esguard dels homes, com un tresor que cal amagar. La meva mà, però, no pot descriure maldestra tota la infàmia, perquè seria com descriure el que som tots plegats, allò que engendrem des de l’atàvica consciència en les àgores peripatètiques. Es diria dons que l’ostracisme volgut i reconegut és una bona condemna si l’assumeixes com un bé propi, innecessàriament col·lectiu, que et permet de deixar enrere les misèries viscudes i qui sap, si les misèries a venir. La meva mà, deia, maldestra, no pot descriure-ho tot, ni tan sols el pensament que es destil·la com a reflexió permanent que en resulta de l’observació acurada i atenta, perquè no pot, perquè els dits encarcarats hores d’ara li ho impedeixen, com un regal de la providència que t’obliga a recrear-te en la música i en els somnis i descobreixes aquell “déjà vu”, aquell 1974 i els cants que lideraven les muses de l’olimp, com un gest cap a Athenea, mentre l’òliva guaitava i guaita i examina tot plegat en un vol silent per damunt les corones guarnides que lentament rodolen pels terres pedregats i eixuts. M’he deixat portar per la música, ho reconec!...
dimarts, 16 de febrer del 2010
Una cita: Francesc Torralba
[1]
[1] Torralba, Francesc, director de la Cátedra Ethos de la Universidad Ramon Llull a elpais.es el 15-02-2010
dilluns, 15 de febrer del 2010
Una cita: Martin Scorsese
“Si Jesucrist hagués viscut l’any 1985 a New York, no hauria viscut pas a casa de l’alcalde, sinó que ho hagués fet a la 8th Avenue, entre els drogoaddictes, les prostitutes i els sense sostre, i aquella és la societat que el rebutjaria.”[1]
[1] Scorsese, Martin. “No soy parte de ese mundo”, entrevista al director nord-americà feta per Laura Lucchini i publicada a elpais.es 15-02-2010, en la estrena i presentació de la seva pel·lícula “Shutter Island” al festival de Berlín.
diumenge, 14 de febrer del 2010
Una cita: Antonio Muñoz Molina
“La poesia és per a ser llegida, en silenci unes vegades i d’altres en veu alta, i la seva lectura no s’acaba mai, tampoc quan ens sabem els versos de memòria. Els versos o les línies en prosa. La poesia ens retorna a un món anterior a la escriptura en el que les paraules tenien una exclusiva presència física en el so de la veu i en el record que les preservava.”[1]
dissabte, 13 de febrer del 2010
Una cita: Teofrastre d'Ereso
“La estupidesa no és altra cosa que la pesadesa de l’ànima en les paraules i en les obres.” [1]
[1] Teofrastre d’Ereso*. Caràcters Morals. Traducció Ignacio López de Ayala. Miguel Escribano Editorial. Madrid. 1787. Biblioteca de Catalunya. Pag. 33
* (372 a C.- 287 a C.) successor d’ Aristòtil a l’escola peripatètica.
El viatge iniciàtic
"Picaporta d'Hostalric", fotografia original de Montse EstebaCom se’ns fa de difícil saber quin ha de ser el camí a seguir....
Com se’ns fa de difícil comprendre, tanmateix, quines són les senyals, quins els auguris....
El món s’engoleix a si mateix, fruit de la seva pròpia i immisericorde fe en les essències humanes que acaben essent nogensmenys que la sublimació de realitats distintes als valors immutables que les civilitzacions ens han transmès...
Valors que les tradicions modernes consagren a la virtut primigènia, sigui quina sigui la creença que s’empri, fins i tot en el més vuit context hi resta aquell substrat de culturització que ens aporta el reconeixement i aquest, ens duu més enllà, molt més enllà, d’aquelles condicions d’homes, per recuperar la nostra espiritualitat, les nostres essències, els nostres privilegis sobre tots els essers de la terra....
Haurem descobert que la nostra ànima té i disposa d’un element particular que, tanmateix, hauria de condicionar i condimentar la nostra consciència al llarg del camí de la nostra vida, computant-ne experiències, coneixement, valors transmesos, per conformar aquella veritable santedat que ens dóna l’exercici del bé transformador, quimèric potser, etern, que pentina de colors els cabells de l’alba i ens dirimeix dels instints per esdevenir homes nou, superada aquella tradició infantil que ens ha de dur més lluny de la inicial interpretació escolàstica, per recuperar el viatge transcendent al llarg del desert de la incultura i la infelicitat, fins arribar a la promissió en la que trobem el saber i la consciència feta cultura....
És aleshores quan haurem nascut veritablement a la vida....
dimecres, 10 de febrer del 2010
Una cita: Han Yung Un
“Els comiats sempre sorprenen i deixen caure el cor en una tristesa singular”[1]
[1] Yung Un, Han*. (traducción Kim Hiun-Chang) Su silencio. Del poema “Su Silencio”.Ed. Verbum S.L. Madrid. 2002.Pag. 18
* poeta coreà
dimarts, 9 de febrer del 2010
Una cita: Jéremy Bentham
“(...) L’orgull i la vanitat produeixen el dogmatisme. S’atribueixen una certa superioritat; i aquesta procura incessantment manifestar-se per la paraula. En qualsevol acte que sigui troben motius per a la reprensió, i sense atendre a les conseqüències, reprenen. (...)”[1]
[1] Bentham, Jeremy. Deontología o Ciencia de la Moral. Tomo I. Librería de Mallen y Sobrinos. Valencia. 1836. (Original en la Biblioteca de Catalunya).Pag. 150
dijous, 4 de febrer del 2010
Una cita: Proverbis
“Benaventurat l’home que troba la saviesa i que obté la intel·ligència, perquè el seu guany és millor que el guany de la plata i els seus fruits més que l’or fi, més preciosa és que les pedres precioses i tot el que pots desitjar, no pot ser comparat a ella.”[1]
[1] La Biblia. Cap. 31. Llibre dels Provebis. Proverbis 3:13-15
Mira Bernabeu: Performing 2010
Mira Bernabeu, un fotògraf valencià que participa a la fira d’art per excel·lència: ARCO, en la seva edició de 2010, m’ha convidat a col·laborar en una “performance” que pretén de fer, amb gent del món de l’entramat de les arts, en aquest projecte, realitzat en col·laboració amb la prestigiosa galeria “Trayecto” de Vitòria, que està comissariat per Javier Duero, Bernabeu ha convidat a gent relacionada amb els diferents “estaments” de l’art contemporani: artistes, galeristes, col·leccionistes, institucions i crítics.
La centralitat que la cultura exhibeix des dels anys 80, ha possibilitat, segons Bernabeu, fenòmens com les fires d'art, el boom dels museus i equipaments culturals o es 'anomenades "biennals", amb l'activació d'economies orientades als serveis, l'assessoria o la consultoria . Tanmateix, això no vol dir que hagi augmentat l' interès i el coneixement per les pràctiques artístiques, o que hagi augmentat el valor social del patrimonial, en opinió del creador, sinó que cada vegada es rep l'art com el resultat de les activitats d'un sector econòmic com qualsevol altre. La producció de visibilitat i l'espectacle que generen els escenaris de l'art s'han vist incrementats exponencialment, essent un factor important a l'hora d'entendre la cultura com un recurs econòmic més sense perdre (aparentment) l' estatus que tradicionalment li venia corresponent, és a dir , la seva aura. Aquest aspecte concret del canvi d'interès ha facilitat la consolidació de l'exposició, com a esdeveniment, sobre les produccions dels artistes, fins al punt que és difícil avui veure una obra fora d'un context comissariat. La indústria cultural ha canviat, i en relació a l'art contemporani la producció es centra més en l'esdeveniment artístic que en les pròpies obres d'art, convertint la cultura patrimonial en alguna cosa disponible, on a partir del patrimoni ja existent s'organitza l'esdeveniment. D'aquesta manera s'ha aconseguit, pensa Bernabeu, que les qualitats i importància tant dels artistes com del públic desapareguin; obtenint un públic poc actiu, gens receptiu o crític. El sistema, forçat pels índexs d'audiència, ha anat imposant la transformació del receptor individual, culte, especialitzat i amb coneixement a un mer usuari en massa, de caràcter homogeni.
Aquesta nova situació (encara que ja no tan nova ja que es ve produint des dels darrers vint anys) reforça per partida doble la idea principal d’aquest projecte: d'una banda la decisió que l'objectiu últim del projecte és la producció / collage d'imatges i vídeos de caràcter documental, i de l'altra, al desenvolupar el treball en l'àmbit d'ARCO, assenyalar a les fires d'art com les úniques estructures de difusió, promoció i comercialització de l'art, capaços de competir amb el biennals, finançat pràcticament en la seva totalitat amb diners públics; en la meva conversa amb l’artista, aquest em planteja un seguit de preguntes, com ara si crec en l’existència d’un grup de crítics especialitzats com a tal? De fet en aquest sentit, afirmo el meu convenciment en la seva existència i amb una molt encertada formació, una altra cosa ja és que les seves opinions i escrits puguin tenir la capacitat de transformar o incidir, llevat d’un selecte i reduït nombre d’ells. Quan em pregunta: com crec que es legitima una obra? La meva resposta abunda en el sentit que l’obra d’art es legitima per ella mateixa, no tant sobre la base de la qualificació que se li atorgui en els diferents àmbits: galeristes, crítics, historiadors, etc., sinó en el marc de l’acceptació que l’obra acabi tenint entre el gran públic. També em pregunta com crec que han evolucionat els sistemes culturals al llarg dels darrers vint-i-cinc anys?, i en la meva resposta refereixo que evidentment ens trobem en el trànsit d’un canvi de paradigma en lo social, havent descobert que el vigent paradigma s’esgota i està encara per a néixer el nou; en l’àmbit dels sistemes culturals passa el mateix, exactament el mateix al meu mode de veure les coses.
En aquesta entrevista Mira Bernabeu està interessat en conèixer quin és el meu parer sobre la situació de l’art contemporani en les societats de l’ anomenat capitalisme tardà? Per a mi l’art contemporani és nogensmenys que el fidel reflex de la societat en la que naix i es fa. La seva evolució esta aparellada a la societat mateixa i el seu contrast i la seva utopia també, només que en l’àmbit post modern o post industrial, els processos cronològics són vertiginosos i la capacitat de solidificació de tendències penso que ha variat notòriament. Desprès d’aquest interpretació de la contemporaneïtat l’autor s’interessa per saber si crec que ha augmentat l’ interès i el coneixement social per la pràctica artística? Certament n’estic convençut que l’art com expressió i com interpretació de la realitat social, de la mateixa manera que la culturització social, contribueix a conformar un estat d’opinió. I com no, no podia faltar alguna pregunta que ens relacionés l’art amb la gestió cultura i política i s’interessa per conèixer si considero que el sector de l’art contemporani és una industria cultural i si és així si penso que aquest sector està degudament representat en el pla de suport a les indústries cultures promogut pel Ministeri de Cultura del Govern d’Espanya? Jo plantejo que el concepte d’indústria ve lligat a la conformació d’ofertes i en la concepció antropològica del termino aquest ha variat des de l’aplicació que de l’art hem heretat de l’edat mitjana, com a exemple d’un element determinador del missatge, però també de paràmetres estètics que conformaven un espai. La realitat, continuo, de les polítiques de cultura acostuma a reflectir els interessos particulars d’aquells que accedeixen a l’àmbit de la gestió, de manera que la correspondència i relació industria/polítiques culturals, en la mesura en que jo ho entenc, sempre es veurà afectada per aquella interpretació subjectiva.
Clar que no podia deixar de preguntar-me com crec que influeixen el valor dels índex d’audiència en el sistema artístic contemporani? Qüestió que des del meu punt de vista es planteja d’una manera clara i evident en la conformació d’un estat d’opinió, gairebé diria que de “classe” en el context artístic contemporani; De fet una contemporaneïtat de la que no pot obviar-se la crisi i és en aquest sentit que em planteja com afronto el meu treball en aquest àmbit, i la meva resposta no pot ser, crec jo més contundent: la crisi econòmica pot o no ser refugi de capital, però la tendència a prescindir d’allò superflu afecta sobremanera les professions que tenen com a valor afegit al pensament. I clou Mira Bernabeu aquesta entrevista com a part de la performance en la que m’inclou amb una pregunta interessant: Què li preguntaria jo als artistes, galeristes, col·leccionistes i institucions? I la resposta no podria ser una altra: els preguntaria si s’estan plantejant que ens trobem en un moment de canvi global, de transit de paradigma i si n’han pres consciència o no.
dimarts, 2 de febrer del 2010
Reflexió dialèctica
Qui pot dir que un altre s’equivoca, qui és capaç de poder arribar als límits del saber per poder afirmar, com l’oracle que hom té el senderi de la veritat i que la possessió d’aquesta només a un pertany?
Albirar els resultats de l’opinió és lliure, però aquesta ja no pertany a qui l’ha emès, aquesta es socialitza en el moment en que deixa de ser una íntima reflexió per esdevenir quelcom de públic i en tant que pública, opinable; però pot configurar així una reflexió dialèctica, discutible? Aquesta és la pregunta, qui té la resposta...?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)