divendres, 4 de febrer de 2011

Comentari d’art a l’exposició fotogràfica de Montse Esteba. Vidreres febrer de 2011.





Comentari d’art a l’exposició fotogràfica de Montse Esteba. Vidreres febrer de 2011.

La fotografia, esdevé art? és cultura? és la moderna figuració? És la visió contemporània del paisatgisme clàssic?

Imagino que deu de resultar estrany que algú comenci un comentari d’art sense fer un panegíric inicial de l’autor de la mostra, però si us entreteniu, encara que sigui per un instant, pensant en el que us diuen totes i cadascuna de les fotografies que aquesta exposició ens presenta, i al mateix temps us feu les preguntes que he formulat al principi, veureu com tot d’una cobra sentit tot plegat i és aleshores quan parlem de Montse Esteba, quan parlem de l’autora i la seva projecció en l’art, en la cultura, en la figuració, en el paisatgisme o potser, tot senzillament parlem d’ ella mateixa i de la seva particular manera de veure el món, una “manera” que ens porta a descobrir-la a través de l’objectiu de la seva “màquina de retratar”, com en deien els nostres avis, recordeu?

La veritat és que resseguint les obres que l’autora ens presenta, avui i aquí, ens podem fer una idea fins i tot de país, del petit o del gran país, segons es vulgui, si ens permetem d’usar el sentit que en algunes altres llengües romàniques té el concepte de país, referit al lloc o als llocs, aquells què, per ella, tenen una significació especial, en un moment, en un instant determinat; l’avantatge d’aquesta tecnologia, la fotogràfica, és el fet de poder establir en segons, el que els antics retratistes, els pintors, havien d’establir mitjançant apunts, perquè mai l’instant precís té ni la mateixa llum ni potser la perspectiva amb que moments després ho tornem a veure; és el mateix objecte, el mateix lloc, la mateixa gent, però mai un instant és igual a un altre, i aquesta dimensió temporal que pot captar la fotografia, necessita, tanmateix, d’aquella sensibilitat especial que només qui veu el seu entorn amb ells ulls de la innocència, amb els ulls de la sorpresa permanent, ja sigui per una flor, per un núvol, per una vall o per una tanca, per a citar-ne algunes, dóna sentit al moment i no pas a cap altre de distint.

Montse Esteba ens descobreix i se’ns descobreix a la vegada, en aquesta selvatanesca dimensió, amb l’objectiu amarat de la seva personalitat, i alhora ens mostra la necessitat d’entretenir-nos, encara que sigui només per un moment, en quelcom que ens és propi, que ens envolta, que està sempre present però que, per evident, manta vegades se’ns fa com invisible; ella ho fa visible, roba aquell instant al temps i ens el presenta, com un regal per recordar-nos que som vius i com tots els detalls que ens rodegen fan d’aquest intangible, un retrat de la vida, de la nostra vida a través de la seva visió de l’entorn.

Vidreres, des de la meva particular perspectiva, gaudeix doncs d’un gran privilegi en descobrir el que ens diu, el que ens proposa Montse Esteba i us recomano que no busqueu res més d’allò que en la primera impressió us vingui a la ment; reteniu en el pensament aquesta sensació, aleshores els vostres sentits recuperaran sons, imatges, paisatges, entorns que us són familiars, que són en definitiva el què sou vosaltres mateixos, símbols de vida formant part d’un tot.

Us desitjo que la passejada per aquest viatge de sentits us sigui agradable i a l’autora que ens vagi deixant descobrir, més sovint, la seva particular visió d’aquest tros de món, del seu món, del seu país.

Lleida, 2 de febrer de 2011.

Albert Balada

Sociòleg i Crític d’Art