diumenge, 20 de febrer de 2011

L’ombra dels déus ran de l’aigua


Sonen aires confusos que adornen

Les caroles tèbies dels gessamins...

Cauen el lents dies dels hiverns

Càlids, que s’esgoten,

Com la vida s’esgota pas a pas

Dins de les angoixes

del temps.

Buidor de la paraula viatgera,

Que deixa els somnis fugissers

Per esdevenir missatge.

Senzill clam,

esquerpa carícia

que adorna el seguici.

Humils gestes,

Déus de fang que s’esgoten...

Llàgrimes.

Una a una,

Mil a mil,

Reclamen dignitat...

Mentre, cau la nit.

La gola dels sàtrapes,

S’asseca sobre els terres

Eixuts i els llits,

Sense altra llum

Que vetlli la gegantessa,

dels cels Distints...

Esquerpa carícia

Que deixa els somnis fugissers

Senzill clam,

que adorna el seguici.

Buidor de la paraula viatgera,

Per esdevenir missatge.

Lleida, 20 de febrer de 2011

©Albert Balada