diumenge, 15 de gener de 2012

Retrats selvatans


El tren lliça com festejant el ferrat terra, per entre les boscúries que canvien el paisatge que havia recorregut fins, ara; el cel canvia els seus tons per un blau lluent, pentinat per alguns núvols que viatgen al compàs d’un vent gairebé imperceptible. El silenci omple l’estança, on només quatre persones mal comptades no deixem de moure el cos al ritme que el comboi es balanceja, mentre la botzina sona fort quan enfila paratges que enterren noves estructures de formigó que, com aquells antics ponts de ferro, embolcallen el seu pas.

Ja som arribats a destí, lleugers murmuris silents, com un bé preuat, planen sobre totes les coses, fins en la verdor de les plantes autòctones sembla pentinar-s’hi i l’aire; quina dolçor en l’aire flairat de les essències boscanes! El cos reacciona i demana un bon àpat amb el que lliurar-se als esperits malèvols que trastoquen aquella panxa que no acostuma a esmorzar aquelles olors de pa acabat de fer i el bull negre, regalimen les papil·les i els sentits se senten transportats definitivament a un altre indret, obrim estada doncs, semblen dir, gaudim-la intensament en aquelles petites coses que fan que la vida sigui veritablement transcendent.

Les paraules es tornen calmes, en llegir el diari que queda obert en la taula, mentre un glop de l’aigua celta apaivaga la set que l’entrepà motiva, els murmuris no deixen de ser una companyia plaent i fins i tot hi ha mirades que et conviden a no parlar més alt, ni gairebé més del que toca. El sol escalfa ja una mica més aquell fred matí de gener, on vaig visitar aquella terra. És ven cert que hi ha petits països en el país mateix, en els que hi descobrim tants de matisos, com podríem trobar entre grans distàncies, enllà, enclotat entre massissos s’obria una plana on l’arbrat em dibuixava un paisatge que em feia gaudir de cada color hivernal, dibuixant formes estranyes i antigues a l’hora, com una salutació feréstega que acompanya al viatger pels camins d’un pelegrinatge que esdevé joia.

Descobreixes en aquest encontre, a aquell tu que arrela en les teves herències genètiques, en aquelles retrats que l’àvia et feia dels paratges que ara visites; intentes recordar, però no pots, han passat molts anys, però et sembla com si la memòria no fos traïdora i t’anés descobrint mica en mica, pas a pas, allò que de fet ja coneixies d’antuvi, mentre res t’invita a dir ni una paraula, ni un mot que torbi aquella pau monacal, com un recorregut per la història que també és un xic teva. Et sembla, aleshores descobrir-te en un món nou que transforma, com clau de volta, l’antic fermall que esdevé plàcid i altiu, enjogassat pel regal que els déus t’atorguen, en una terra pentinada per petites ermites i llogarets que recorden promeses i ex vots de marina i de terra endins, imatges enclavades en la pedra mateixa dels murs de les viles, com vigilants d’aquella plàcida estança, d’aquell carreró, d’aquella plaça que conformen uns pocs murs de pedra vella.

La salvatgia dels arbres gairebé centenaris que voregen la riera, semblen fer de pentagrama per les notes que l’aigua respira en brollar les fonts que la nodreixen i en el repicar constant contra la pedra, et deixa sentir com un cor compassat i humit de natura que et saluda al teu pas, mentre les fulles seques fent un llit, que allansolat, tapa el terra que ensorolleix quan el trepitges, el murmuri de les branques ermes, enlairades com acaronant aquell cel de l’hivern que no deixa de respirar harmonies de colors verdosos i vegetacions dibuixant nous escenaris. No sabria dir que em va copsar més, si aquella melangia de terra endins, o bé descobrir una sorra pentinada per l’aire salat de la marina, aquella on tot just una gavina matinera i sola saluda l’aigua que pentina la platja, aquella on majestuosa i imponent s’alça damunt dels homes, un turó que, emmurallat, obre en la badia un senyal de vida antiga, deixant als peus miratges de colors i pedres, miratges de tons turquesa que et conviden a seure i deixar que el temps passi, lenta, ben lentament al teu davant com si la vida se t’escapés ben lluny i ben a prop alhora, esdevenint un mestratge vivificador i etern que t’acaricia l’ànima i et deix aleshores sí, lluny, ven lluny de tu mateix...