dijous, 26 de gener del 2012

9 poemes per a una exposició


“9 poemes per a una exposició”

Recull de poemes d’Albert Balada que acompanyen l’obra pictòrica d’Elies Domingo a la Sala Benseny de Caixa de Tarragona, el mes de març de 1999.

Llegits per la rapsode Mary Bometón, el dia 17 de març de 1999 en un acte que va ser presentat pel periodista Jesús Riverola

Codi de registre de la propietat intel·lectual

Expedient: 02/1999/4414

Codi: L-938



“Com sigui la nit, així serà el dia”

Proverbi Banen

Com un llençol de bruma...

Llença el seu tel

Com una xarxa,

Com una etèria presència

Sua, cau lentament

I com un llençol de bruma

Acarona el rostre dolç

Un sospir entretallat

Cercant en l’aire un racó

De complicitat on refugiar-se,

Rodolant per la cambra

com una gran bola feta de nit.

Penja les parpelles d’un dol d’hores tèbies

Al redós de la memòria.

Duana de sentiments

Que aclaparen la ment...

S’esgota, com faltant-li l’aire,

Poc a poc, fimbrant,

Queixant-se, cremant

De mica en mica,

Lentament

Fins a esgotar-se.

Manllevant la xarxa,

S’esvaeix el misteri

Que dibuixa un somriure.

Un glop d’aire

Omple els sentits

I reviu palpitant,

En els ulls...

“Déu parla en una llengua estrangera”

Proverbi Ovambo

El Somriure en el sud

Mig ensopida,

Amb la mà tremolosa

Al pit, guaitant

I vetllant-ne els moments.

Sol·lícita i protectora,

Que res no li falti,

Del res que no té.

Ell,... et veu

Dolça i enèrgica,

Valenta i amatent...

Al seu costat tot el temps,

Curant les ferides, Aqueles què mai no es curen.

De genolls, el rostre serè com una verge,

I tanmateix...

Entristida i sense llet per alletar,

Dèbil i impotent,

Et dolen, rabiosa, les seves llàgrimes,

La seva fam...

Sents el més gran enuig,

Cerques una resposta,

Que mai per mai arriba.

Una mica d’arròs?

Una mica de blat?

Una mica només,

Per ajudar a morir

Amb l’estomac més ple.

Ho intuïes, ja no respira,

Potser fa estona que no ho fa.

Te n’havies adonat,

Però no pots plorar.

Recull com sempre, dues racions,

Te’l mires,

En ell, veus la mateixa mirada

Repetida en tants de rostres:

El somriure fred i mort,

La misèria en el sud.


“Si no dormim, mai no podrem somniar”

Proverbi Baulé

Criatura del món

Flor de tardor

A l’esclat del Sol

Tebi de setembre,

Nissaga de sang extinta

Que vola al seu entorn,

I el protegeix.

Criatura del món,

Del cor, fas brollar un sospir

Que arrossega l’ànima

Cap a l’ immensitat del cel

Cap a l’estel que assenyales

Amb el teu dit de nin...

Silenciosa presència t’acompanya,

Llargues hores amagada,

Llargs silencis,

Solitud...

Els ulls,

Negres pupil·les escrutadores,

Clucs i oberts,

Miren passar cerimònies

Cap al tard,

Quan els xiprers tomben el rostre

Per dormir, i a la vesprada planeja

Lleugera com de l’oreneta el vol

Amb els seus crits mistèrics.

Mussites en somnis paraules

De records del dia,

Gatgeges en l’aire carícies dolces,

I sospires...

Crides el seu nom, el repeteixes,

Una i una altra vegada

Fins a esgotar-te en la nit,

Dins d’un somni de cristall

Que mai no recordes,

Com una espelma esgota

La seva vida en un sols sospir,

En un sols glop d’aire traïdor.

Dorm nin, dorm...

Dorm criatura del món.

“L’escarceller és un presoner més”

Proverbi Bamileké

L’Ànima de la Llibertat

Company de misteris,

Guarda d’enyors, sensacions i silencia,

Ànima en llibertat.

Reculls la paraula que porta el vent

I fas néixer en el cor

L’essència de la dolçor,

De l’amargura,

De la tendresa.

Amagats planys

De vespres d’hivern

Al redós de la llar…

Somnis d’estiu

A l’ombriu fresc de l’arbre paer.

Càntics de primavera

A la flor del festeigs,

Cançó de tardor

Mentre el temps passa.

El meteor recorda, Avisa del transcórrer

Del sol, de la lluna, i dels estels,

Motiu i presència, voltes del món.

Mentre reps i guardes testimoni de la paraula

I en fas xiuxiueig del seu secret a la Memòria.

“Tot és possible per a qui no és mort”

Proverbi Malinké

Quan els ocells ja no canten

Caus lenta i pausadament

Sobre les espatlles cansades

D’aquell que mira,

En la planúria boirada

Al camp ras del cel gris de l’hivern.

Els ocells no canten

I els primers flocs de neu acompanyen

Com sospirs el cel

El roig flameig d’un foc.

Rostres quasi humans,

Miren amb els ulls distrets

Aquells home entrat ja en anys

Que estossega i amb les mans,

Refrega els seus records.

Els estris a terra, arraconats,

Són civilització que acompanya

Els darrers capvespres,

Quan la llum ja no és companya.

Només el palmell

Aspre i dur,

Fa record de la dolçor de la pell

Dels companys abatuts.

Res no el fa tornar,

Res no l’impulsa a baixar

On es decideix un futur

Que d’altres han decidit per ell.

Prefereix la companyia dels xais,

Dels estels,

Del foc cremant-li el rostre,

De l’ udol del llop

Que coneix d’antuvi,

I en el record, sempre el record,

mai compartit, per por de perdre’l

o que li sigui robat.

Sols a ell pertany,

Res més no té.



“El cor no és un genoll, no és lògic que es doblegui”

Proverbi Peul

Vola falcó i crida...

Aixeca el vol amb un cop d’ala

I el veus endinsar-se en la immensitat del cel,

Tot tapant de vegades el sol,

Mentre gira sota els núvols

Que l’acompanyen.

Voldria ser els seus ulls per mirar el món

En perspectiva,

Tot llençant crits a l’alba.

Voldria cercar les altures

Per saltar de terra a l’infinit,

De les coses mundanes al negre intens

I fer un vol per les estrelles.

Voldria ser com tu, i no podria...

Sóc com aquells

Que no sospiren l’aire tebi de la vida.

Vola falcó i crida

Ben fort, que retombi el teu cant

I planegi entre les valls i muntanyes.

No tornis a la mà que t’ encaputxa,

Escapa lluny, molt lluny

I fes de la terra la teva pàtria.

No diguis a ningú d’ on ets o qui ets,

Sigues germà dels teus germans.

Recorda el niu, i la mare,

Per tornar si s’escau,

Un dia a les valls on nasqueres.

Endinsa’t amb un cop d’ala

En la immensitat del cel

Tot girant sota els núvols.

Vola falcó i crida...

“L’estranger és la rosada”

Proverbi Bambaras

Deixeu que facin seva aquesta terra

Amb les ales esteses

Rodolant sota el blau

I els ulls en guaita

Explorant...

De cos llargarut,

Prim i espigat,

Talla la vista mirar-te enlaire.

Quan cada vespre retornes plàcid al niu

Satisfet amb només

Gairebé res...

Has volgut fer de la boira

El teu hivern,

I del fred

El teu millor company!

Cal que no esborrem els hostes,

Cal que no els foragitem,

Deixem que els seus fills

Siguin fills nostres

I faci seva

La nostra llar.

“...a nosaltres ens toca creure”

Gm. Miguel Àngel Isla Lúcio

Pare, jo vull esser una flor

Són grocs els tornassols

Quan la llum del sol

Empelta les seves galtes.

-Veus fill com n’és de bonic el món!

-Pare aquell ocell que voleteja

A l’entorn del sol, es cremarà?

-No pas fill meu, tot el que veus

És sempre sota el cel.

-Pare i jo, puc volar?

-Sí, fill meu, tu també pots.

-Però.., pare, jo no tinc ales!

-Tant se val, amb tenir un cor

Com és prou si tanques els ulls.

Si tanques els ulls i veus els tornassols

Lluentejant sota el sol

I els ocells volant fins a l’infinit,

Tu pots esser ocell...,

O sol..., o vent..., o riu...., o llum...

Si vols, ho pots ser tot!

-De debò, pare?

-Sí, fill meu,

Ho pots esser tot.

Només cal que ho vulguis

I faràs un món de colors.

-Llavors, pare, jo vull esser flor...

-I perquè no...?!


Poema escrit en l’aniversari del naixement del poeta Federico Garcia Lorca, l’any 1998, en homenatge al seu esperit de llibertat i tolerància.

Homenatge a Federico

I la lluna, on és la lluna?.

El seu rostre seré,
amb els ulls lluents
cantava a la negra nit.

Eren les cinc ,
no de a tarda, no.

I la lluna, on és la lluna?,
és preguntava.
Amb la tristor trencant-li el cor.

No fou la bala, no...
I la lluna, on és la lluna!!!
Que la rauxa ja mata el sol!.

Una llàgrima solitària,
un sospir i un viatge cap a l'eternitat.
I la lluna, però, on és la lluna!!??

A la lluna l'ha mort el silenci

A la lluna l’ha mort el dol pel poeta assassinat.

A les cinc, amb la negra nit moria.
No hi era la lluna, no,
la lluna moria amb ell i en ell.