.jpg)
"De fet, es dona un exercici peculiar en l'agrupament d'aquests premis Nobel. La causa de la pau i la causa de la veritat són d'una mateixa família. Tot i que els amants de la ciència dediquen la seva vida a la física o la química, així com els que es creen nous i més alts ideals de la humanitat en la literatura, així també amb aquells que estimen la pau, no hi ha límit. El que s'ha aconseguit en el passat és insignificant en comparació amb la glòria i la promesa del futur."[1]
[1] Pres del text en “Les Prix Nobel en 1919-1920”, amb dues esmenes menors basades en el text a Forhandlinger i Storinget (nº 502) de 10 de desembre de 1920 (Actes del Parlament de Noruega). Font Nobelprize.org
A partir d’ara[1]
A partir d’ara s’eixamplen i acceleren
Elements, progènies, ajustos i turbulents, ràpid,
Audaç,
Un altre primigeni món, una gloria incessant
I creixent,
Una nova raça que supera a les altres, molt més
Gran, amb noves lluites,
Noves polítiques, noves literatures i religions, nous
Invents i arts.
Tot això anuncia la meva veu –no dormiré més
Per restar dempeus.
Vosaltres, oceans que heu estat en calma dins meu,
Com us sento insondables, excitats, preparant
Marors i tempestes sense precedents!
[1]Withman, Walt. Saludo al món i altres poemes.Ed. Colhiue SRL Buenos Aires. 1999 Traducció al català feta per mi de la versió castellana de Carlos Montemayor del poema “Henceforth” (A partir de ahora) pag. 36-37
Camina plàcidament entre el soroll i la presa i pensa en la pau que es pot trobar en el silenci. Tant aviat com et sigui possible i sense rendir-te, has de mantenir bones relacions amb tothom. Enuncia la teva veritat d’una manera serena i clara i escolta als demés, fins i tot als més dropos i ignorants, també ells tenen la seva pròpia història. Esquiva a les persones sorolloses i agressives, perquè son un enuig per a l’esperit. Si et compares amb els demés, et tornaràs una persona banal i amargada, doncs sempre hi haurà persones més grans i més petites que tu.
Gaudeix dels teus èxits de la mateixa manera que dels teus plants. Has de mantenir l’ interès en la teva pròpia carrera, per humil que aquesta sigui, ella és un veritable tresor en el fortuït canviar dels temps. Sigues caut en els teus negocis, doncs el món està ple d’enganys, però no deixi que això et faci tornar cec cap a la virtut que existeix. Hi ha moltes persones que s’esforcen per assolir nobles ideals. La vida és plena d’heroisme. Sigues sincer amb tu mateix, en especial no fingeixis l’afecte. I no siguis cínic en l’amor, dons en mig de totes les asprors i desenganys, ell és perenne com la herba.
Acata dòcilment el consell dels anys abandonant l’escaire de les coses de la joventut. Cultiva la fermesa de l’esperit, per a que et protegeixi en les adversitats sobtades. Molts temors neixen de la fatiga i la soledat. Sobre una sana disciplina, sigues benèvol amb tu mateix. Tu ets una criatura de l’Univers. No menys que les plantes i les estrelles, tens dret a existir. De manera que, et resulti clar o no, indubtablement, l’univers camina com ha de ser.
Per això has d’estar en pau amb Déu qualsevulla que sigui la idea que de Ell tinguis. I siguin quins siguin els teus treballs i aspiracions, conserva la pau amb la teva ànima en bulliciosa confusió de la vida. Fins i tot amb tota la seva falsedat, els seus dolors i els somnis fallits, el món és sempre bonic. Sigues caut i esforçat per ser feliç.[1]
[1] Escrit trobat en la vella església de Saint Paul a Baltimore (Maryland) i datat en 1962. Traduït a l’anglès per Max Ehrmann* el 1927 amb dipòsit de copyright de 1942
*(1872-1945) doctor en lletres, advocat i escriptor nord-americà d’origen alemany
“...I, que importa que s’acabi la vida, amb qualsevulla que sigui manera de morir si al que mort no se’l pot obligar a morir una segona vegada, i essent positiu que a cadascú dels mortals els amenacen innumerables morts en repetides ocasions, que cada dia s’ofereixen en aquesta terra, mentre és incert quina d’elles l’ha de sobreviure? Pregunto, si és millor patir-ne una morint o témer-les totes, vivint? (...) No ha de tenir-se per mala mort aquella que ve precedida d’una bona vida, perquè no fa dolenta a la mort, sinó el que a aquesta segueix indefectiblement...”[1]
[1] D’Hipona, Agustí. La ciutat de Déu . Impremta Reial. 1793. Digitalitzat per la Universitat Complutense de Madrid. 2009.Pag. 58