Desiderata

(construït a partir de la primera frase de cada paràgraf del meu poema “Recull de mirades”)

Tancarem la porta a la distància,

En racons amagats darrera les cortines,

On els silencis seran vençuts

Quan el dia es confon amb la nit;

Quan el dia es confon amb la nit

Obrirem una porta tancada

Per creuar les mirades tranquil•les,

Mentre el temps escampa oratge

Un minut escàs, 

dos segons acaparen

tres essències de flors.

Lleida, 15 de Juliol de 2007.

Autor: Albert Balada. Publicat al llibre "Heliada, un poemari". Ed.Bubok.com. 2009. 1ª edició 12/2009. Global Copyright Registry SAfe Creative: 0912065069406.

Plou

Plou, gotes grosses i fredes
en una tarda quasi de primavera;
A prop un gos es refrega
en el terra d’un bassal;
Ple de fang i d’herbes,
el seu millor desig,
el seu paradís terrenal;
Per treure’n les puces
Que se’l mengen viu.

Plou i l’aigua caiguda del cel
em regalima la cara.
Em fa camins al rostre,
com llàgrimes que tomben
al final de l’hivern.
A la tanca hi ha un gat
que guaita amatent,
per fugir de l’estrany
que poc a poc camina

Plou i ja surt el sol,
que és quan les bruixes
es pentinen,
deia la cançó d’infant.
De l’arc de sant Martí pengen
les orenetes que volen;
Mil en voldria per un clam.

Plou i la fresca torna
El caragol s’amaga;
l’ocell penja d’un fil ferro gris
mentre canta a la mitja lluna
que ja treu,
la galta.

Plou, gotes grosses i fredes
en una nit quasi de primavera



Poema original d'Albert Balada 15-04-2007.

El poeta

Es desperta el poeta,
que dorm,
plàcid, sense estímuls,
al redós d’una vida
tranquil·la,
inerta,
sumida en l’univers
de lo correcte;
Obrint l’ànima
en permanència,
a l’existència
subtil,
a l’engany,
a l’enginy,
a la paraula fàcil,
al saber,
a la mà,
de vegades amiga,
de vegades no,
a la mirada càlida,
a la mirada agressiva,
al gest amic,
al gest aïrat,
a la vida,

que ensenya sovint

cartes inesperades,
com també,

aprenentatges

diversos,

com dispar n’és,
l’existència
i la seva interpretació.


És desperta el poeta
i és torna a dormir,
perquè la nit vetlla
un somni
lluny del dia trist,

d'un aniversari llunyà
que només la historia recorda,

però el fa feliç pensar,

la remembrança que fou

del dia,

perdut en la memòria

d'un temps, d'un país,

ben diferent del nostre,

on apenes les generacions

ara ja s'entenen,

on tot és antic,

abans de ser nou.

Dorm el poeta

i viu en el seu poema.

Poema original d'Albert Balada 14-04-07, 76è aniversari de la proclamació de la II República espanyola.

Un poema.

Un poema de tall lorquià que vaig escriure l'any 1.998 en homenatge a Federico. Un homenatge, també, al surrealisme*.



“Homenatge a Federico”


I la lluna, on és la lluna?

El seu rostre serè,
amb els ulls lluents
cantava a la negra nit.

Eren les cinc,
No de la tarda, no.

I la lluna, on és la lluna?
Es preguntava,
Amb la tristor trencant-li el cor.
No fou la bala, no...


I la lluna, on és la lluna!!!
Que la rauxa ja mata el sol.

Una llàgrima solitària,
Un sospir i un viatge cap a la l’eternitat.

I la lluna, però, on és la lluna?!!!!


A la lluna l’ha mort el silenci
I el dol pel poeta assassinat.

A les cinc, amb la negra nit moria
No hi era la lluna,
La lluna moria amb ell

*El surrealisme es basa en la creença en la realitat superior de certes formes d'associacions prèviament negades, en l'omnipotència del somni, durant el desinteressat joc del pensament. (Obtingut de "http://ca.wikipedia.org/wiki/Surrealisme")

Quan la nit retalla la llum

La nit retalla la llum
on ja,
com deia el poeta,
res no és com era,
o sí,
ves a saber!.

Tot s’assembla,
tot, es repeteix,
els mateixos sorolls,
els mateixos signes,
tant cansats estem
per no trobar la lluna ?

Tant cansats estem per no trobar
la sorra de la platja sota les poques
llambordes que queden?

Ja no fem fum,
ni fem olor a tabac,
ni a nicotina,
som purs,
i què?

Encara som el futur?,
Encara som el camí?

Hem deixat les utopies
canviades per autopistes.
Hem deixat les tertúlies
per xats i no pas per gats.
Hem deixat el carrer
per amagar-nos casa,
i el feixisme, cor i vola
com un voltor amatent,
mentre tu i jo volem
mentre tu i jo el deixem,
el rellotge torna enrere.

No sonen ja els quarts,
ni les hores,
sonen les fulles
quan en una tardor perpètua,
moren aquells que morien
tot i que ara,
en moren d’altres.

I el silenci,

la tenebra,
neix de totes les ànimes
que és queixen,
un i altre cop
de la nostra mala consciència.

Hem deixat el carrer
per amagar-nos a casa,
i el feixisme cor i vola
davant de la nostra cara

© Copyright by Albert Balada i Abella 08-03-2007

Volia dedicar un text a un grup d'amics i m'ha sortit un poema, feia temps que no ho feia, m'ha quedat potser trist, penso que no, perquè si llegiu entre línies hi veureu el missatge amagat com dels mestres constructors de catedrals.