Jordi Solé Tura (Mollet del Vallès, 1930- Barcelona 04 de desembre de 2009). Doctor en Dret Constitucional
De vegades els dies són tristos, o potser no tant si algú ha culminat la seva vida i passa d’aquesta manera a ser ja llegenda en el món de la política, on poca gent acostuma a passar a la història a no ser per la seva contribució al desprestigi, en aquests temps que corren. Ens ha deixat, una autèntica llegenda, el professor Jordi Solé Tura, a qui, ironies del destí, algú que no sap ni dir de viva veu una necrològica ara li atorga la Medalla de la Generalitat a títol pòstum, clar no hi va haver temps de donar-li en vida.
He llegit les paraules que Andreu Mayayo, professor de la UB, catedràtic d’història, que va ser alcalde de Montblanch, i crec que quan no es pot millorar alguna cosa és millor guardar silenci i destacar-ne la seva bondat, parlo del seu article memoratiu publicat a El Periódico, del que en destacaria dos paràgrafs especialment, aquells que diuen:
“Nascut en el si d'una família republicana i represaliada pel franquisme, Jordi Solé Tura va forjar la seva llegenda amb un currículum acadèmic impressionant que li va permetre, després del servei militar, deixar enrere el seu ofici de forner i convertir-se en professor universitari, després d'examinar-se en un sol any de tot el batxillerat i d'acabar en tres anys la carrera de Dret amb el premi extraordinari de llicenciatura a la butxaca.”, on ens parla de les excel·lències acadèmiques indiscutibles, y:
“Pare de la Constitució de 1978 i de l'Estatut de 1979, ministre de Cultura (...), Solé Tura ha estat un polític de raça, més que un doctrinari ideòleg, una persona, com ell mateix es definia, profundament optimista i un punt de referència per a tota una generació, que el va admirar a les aules, que (alguns) el va seguir en la política i que (tots) li va agrair la seva lliçó magistral, la seva saviesa i el seu compromís, per fer realitat el lema universitari:Libertas perfundet omnia luce!(¡La llibertat ho il·lumina tot!). Des d'avui llueix una nova estrella al firmament.”
Coelus illi est, tu autem ocullos eges ut eum videres
Recordar avui temes, les músiques que ens acompanyaven en aquella dècada dels 70, érem uns nens, uns joves que havíem nascut en dictadura, segurament alguns teníem el privilegi de ser nets de republicans, i havíem rebut aquells ímputs, aquells missatges que només de grans, hem pogut anar descobrint, com a missatges encriptats en el nostre cervell. Cantava un grup Jarcha un tema: "Libertad sin ira" que ara recordem en aquesta mirada enrera i que avui també recordava en Juan Cal a la seva "peixera" del diari Segre.
Avui rememorem els 30 anys de democràcia, alguns com Andreu Mayayo, ex alcalde de Montblanch i professor d’història contemporània a la Universitat de Barcelona, sembla que no les consideren autènticament democràtiques aquelles primeres eleccions les de 15 de juny de 1.977, 41 anys després de les del 7 de gener de 1.936, que amb elles va venir la democràcia però que no ho eren. Yo he de discrepar, certament hi havia un cert factor de renuncia, vital: Monarquia o República, es va optar pel mal menor, segurament.
Recordava en les intervencions de ràdio que he tingut avui, a Segre ràdio i Onda Cero, l’article primer de la llei per a la reforma política, la famosa llei 1/1977, que van aprovar els aleshores “Procuradores en Cortes” i va ser ratificada en referèndum i com preceptes, conceptes nous derrueixen les debilitades parets del règim, com : Democràcia, Drets fonamentals o Sobirania, un canvi dons en el preceptuari polític espanyol.
Segurament com conveníem amb l’amic Josep Pau, diputat pel Pacte democràtic aquell 1.977, la comunicació va ser fonamental per a la victòria de la Unió de Centre Democràtic (UCD), hem de recordar que només hi havía un televisió, una única televisió i encara els mitjans de comunicació de titularitat estatal existien, a Lleida: La Mañana i a més hi havia el Diario de Lérida de vinculació episcopal.
En aquest context on encara el màrqueting polític no havia fet entrada en escena de la gestió de campanyes polítiques, era previsible la victòria de l’ex Ministre – Secretari General del Movimiento, Adolfo Suarez, que havia desmantellat el Règim des de dins, tot i que es produïa una bona representació de la força d’esquerres, de fet a la circumscripció de Lleida el model era 3 a 1, si contem com a autènticament d’esquerres el pacte democràtic que era l’aliança electoral d’Esquerra Democràtica, Convergència Democràtica i Partit Socialista reagrupament.
Segurament recordar les músiques ens permet ara, amb la documentació històrica de veure com érem, que sentíem, que volíem, quins eren els postres neguits. Recordar aquell moment polític, és recordar, com hem convingut en alguna de les emissores, com els missatges, els discursos i fins i tot els programes havien de fer referència, necessàriament a principis primaris, al concepte de la Llibertat, de l’Autonomia, etc, perquè s’ha de valorar en el context del que es sortia i el propi valor de la paraula política ya era una festa d’entusiasme per si mateixa. Segurament estic escrivint des de la perspectiva que va suposar la reforma política, si s’interpreta des de la perspectiva de la ruptura, com segurament ho fa Mayayo hauríem de trobar en falta un major agosarament que ens hauria permès no revalidar el model d’Estat que heretavem, tot i copiar el model Itàlia d’autonomia política.
I quan em pregunten que ha canviat, com avui a la ràdio, dic que tot, absolutament tot, que aquest no és aquell país ni de bon tros;, ara potser, si m'ho permeteu cal plantejar-se el canvi del model de fórmula electoral, potser també el de districte o districtes, analitzant, debatent, consensuant i fent que la gent trenqui el desencís que han incorporat al seu imaginari els ciutadans i ciutadanes, fruit d'un bombardeig dels creadors d'opinió.
