La màgica poció

Acaba una setmana de treball, amb el convenciment que tota acció política que no s’adscrigui a paràmetres d’efecte col·lectiu tant de l’enllaç amb la realitat social, com de les actituds mateixes amb les que algú s’enfronta als paràmetres de l’observació de les normes de l’actuació i intervenció, si no ens porta tant en la reflexió mateixa, com en tota interpretació a que pugui ser dotada d’inflexions no subjectives, us ho ben asseguro que pot resultar estèril i aquesta manera d’actuar s’hi adiu molt amb la gent que va tenir formació autodidacta en les primeres dècades de la democràcia i que avui ja entra en la seva segona maduresa, parlo de gent vinculada a la generació dels 50.

Ha estat aquesta una setmana en la que he tornat a les meves tertúlies radiofòniques, havent pogut dir la meva i havent-les compartit amb els amics Carmel Mòdol d’ERC (amb el blog aturadet) , Carme Vidal de CiU a Segre ràdio o amb Marta Alòs de CiU i el bon amic Paco Pinies del PP, a Ràdio Popular; en totes elles, les meves reflexions sinceres, concretes. correctes, indestriables dels meus paradigmes ideològics, però també indestriables del marc del cientifisme que m’és propi i que juntament amb d’altres companys em porta a fundar la Societat Lleidatana de Ciència Política i Sociologia, com explicava la setmana passada en la tertúlia de Lleida TV.

Analitzar, per exemple en la més recent, la d’avui, la realitat política de CiU, que respon als més clàssics criteris de la tragèdia grega, on tot un seguit de personatges, a l’entorn dels dos principals, recreen una trama que porta, indefectiblement a l’aconseguiment del seguiment mediàtic que els estaria vedat si no ho aconseguissin d’aquesta manera, ha estat un intent de reflexió que sembla he aconseguit de fer entendre als oients, perquè, no ens enganyem, és que algú creia que Duran i Lleida no seria candidat de la coalició nacionalista en les llistes al Parlament de Madrid? Segurament algú amb la ingenuïtat que caracteritza a qui creu en les declaracions i que pensa que no son en definitiva teatre; teatre, una paraula de la que avui me’n parlava a Lleida el Secretari d’Organització del PSC, l’amic Pepe Zaragoza, en una conversa sobre els valors dels pactes, l’abans, el després i la gestió duradora.

Malauradament la sensibilitat política, i el nivell que he sentit avui mentre algú es dedicava simplement a fer treballar el seu mòbil, m’ha transportat a uns nivells de la política que feia temps dels que no gaudia i francament: val la pena, val molt la pena. He tancat la setmana abraçant un altre amic, un bon amic amb qui vaig compartir moltes estones, fa ja tant de temps, parlo de Manuel Pueyo, nomenat Delegat del Govern de la Generalitat a Lleida, expert sociol-lingüísta amb qui emocionat aquesta tarda he pogut saludar en la recepció a la seu mateixa de la Delegació, potser amb alguna cara de sorpresa, tant li fa. Evocar converses, una de recent, recordo davant de la llibreria Abacus, on ambdós vam coincidir i on vam parlar del seu futur polític, encara no decidit. Me n’alegro per ell, és una bona persona, però també per a Lleida, encara el recordo, ens recordo conversant amb Patrícia Highsmith, l’escriptora nord-americana, la de la foto d'aquest post.....

En tot cas, com veieu tornar a l’activitat política i radiofònica comporta, potser haver de renunciar a no poques coses, a alliberar temps, a descobrir que et falten hores, però tot i així intento ser fidel al meu repòs de la tarda, recreant-me en una llima ben tallada que goteja sobre l’aroma d'una bona ginebra, amarada de tònica suau, en copa, sempre en copa, i si és en companyia i aquesta t’aporta a més tranquil·litat i serenor, que més es pot desitjar, si el teu treball és un autèntic hobby, com diuen els jugadors de bàsquet: cobres per a fer el que t’agrada. De fet que més voldria...? Potser només aconseguir la poció màgica que em permetés de trobar-me en l’alquímia dels sentits i poder afirmar amb rotunditat quin és l’origen de l’univers, quina la nostra relació amb el món i les estrelles, mentre la cadira i la taula de fusta, prop del riu, son nucli central d’un bona tertúlia nocturna amb amics com el Miquel Lluís o la Mercè, abandonant-nos en la nit...fins que una trucada et recorda el tard que és, però has destinat una estoneta a parlar que és la millor de les assignatures per fer salut, mental i física, us hi convido, res millor que això o fruïr de l’autèntic silenci, tant se val, perquè ambdues opcions son vàlides i moltes vegades comporten, també un cert enteniment, una certa comprehensió.

Al vespre pot sortir el sol

La meva amiga Mariví Chacón , ha sabut avui treure’n el millor de mi en el seu programa, on acabava la col·laboració estiuenca, que m’ha portat cada dimecres de juliol a compartir amb ella un petit espai a Segre ràdio. Parlar dels processos de comunicació i de socialització, del canvi de model en el context epistolar, o potser tampoc tant canvi, només canvis en els sistemes tecnològics i de comprehensió de les coses, el valor del llenguatge no verbal, el silenci, el somriure, crec que ha estat un bon temps de ràdio, el d’avui i el que hem compartit tot aquest temps, aportant la meva visió sociològica, però també antropològica de les coses, adobat amb una mica d’humor, que de tant en tant va bé, per no cansar l’oïdor.

El dia s’ha anat aclarint a mesura que passaven les hores, i les notícies dolentes d’ahir anaven tenint els seus matisos, canviant una mica la seva perspectiva i convertint la tristor en esperança, a l’hora que he pogut sentir, també, el calor dels meus amics i de les meves amigues. Segurament aquell raig de sol que reflectia un somriure escadusser, va ser plaent als déus que m’han ajudat a que pogués trobar les paraules adequades, en el moment precís, després de les llàgrimes. Li deia a una amiga, a una bona amiga meva aquesta tarda, com de vegades la vida t’ajuda a trobar aquells sentiments que queden amagats en un racó del teu cor i o bé no s’arriben a expressar mai o una situació com la viscuda per mí te’ls descobreix i alimenta sensacions no viscudes, retrobant-te a tu mateix.

De segur que, també com diu una altra amiga, hi experiències que s’han de viure per a forjar i reforjar la nostra existència i ajudar-nos a ser més humans a saber conèixer els sentiments i les sensacions que ens envolten, a comprendre-les, a destriar-les i a trobar en ells un cert sentit de la vida, allò que et diu que val la pena ser viscut, moments, instants, que s’han de convertir en eternitats referenciades, fins i tot aquelles que des de la nostra perspectiva poden semblar dolentes, potser a la fi no ho acaben sent tant i és aquella nota que fa que cada vegada siguem millors, si ho sabem valorar

El valor social de la rentadora

Mariví Chacón m’invitava de nou al seu programa, als matins a Segre ràdio, aquest cop per parlar de l’efecte socialitzador de la rentadora, i en particular sobre l’efecte que en el procés d’alliberament de la dona hagi pogut tenir.

Un tema interessant que hauria donat per molt més, on he intentat de definir el context en el que es produeix l’avenç tecnològic de que parlem i que va de la mà, també d’altres instruments com ara la nevera o l’aigua corrent en les llars.

És evident encara en no pocs pobles de les postres contrades, l’existència de rentadors públics, una mena de grans safareigs on les nostres avies solien socialitzar-se a la vegada que feien bugada, d’aquí l’expressió fer bugada. L’avenç tecnològic que suposa la incorporació de la rentadora a les llars, després d’un llarg procés històric, que passa pel gaudi d’aquest estri, inicialment, per part de les gents adinerades, burgesos i nobles dignataris, passa per la novació d’un procés que tradicionalment portava a les dones al riu, per convertir-lo en la cocció de la roba, un procés que intenta repetir amb més o menys èxit l’invent que ha arribat a perfeccionar-se fins als postres dies.

Jo no volia treure els grecs, com sempre faig, però sembla que si no en parlo no hi ha programa, me’ls ha tret l’amiga Chacón i he recordat com els grecs no usaven del sabó, si de l’aigua i dels perfums, o sia unes condicions ben diferents a les nostres.

Aquells nens i joves.....la sorra sota les llambordes

Recordar avui temes, les músiques que ens acompanyaven en aquella dècada dels 70, érem uns nens, uns joves que havíem nascut en dictadura, segurament alguns teníem el privilegi de ser nets de republicans, i havíem rebut aquells ímputs, aquells missatges que només de grans, hem pogut anar descobrint, com a missatges encriptats en el nostre cervell. Cantava un grup Jarcha un tema: "Libertad sin ira" que ara recordem en aquesta mirada enrera i que avui també recordava en Juan Cal a la seva "peixera" del diari Segre.

Avui rememorem els 30 anys de democràcia, alguns com Andreu Mayayo, ex alcalde de Montblanch i professor d’història contemporània a la Universitat de Barcelona, sembla que no les consideren autènticament democràtiques aquelles primeres eleccions les de 15 de juny de 1.977, 41 anys després de les del 7 de gener de 1.936, que amb elles va venir la democràcia però que no ho eren. Yo he de discrepar, certament hi havia un cert factor de renuncia, vital: Monarquia o República, es va optar pel mal menor, segurament.

Recordava en les intervencions de ràdio que he tingut avui, a Segre ràdio i Onda Cero, l’article primer de la llei per a la reforma política, la famosa llei 1/1977, que van aprovar els aleshores “Procuradores en Cortes” i va ser ratificada en referèndum i com preceptes, conceptes nous derrueixen les debilitades parets del règim, com : Democràcia, Drets fonamentals o Sobirania, un canvi dons en el preceptuari polític espanyol.

Segurament com conveníem amb l’amic Josep Pau, diputat pel Pacte democràtic aquell 1.977, la comunicació va ser fonamental per a la victòria de la Unió de Centre Democràtic (UCD), hem de recordar que només hi havía un televisió, una única televisió i encara els mitjans de comunicació de titularitat estatal existien, a Lleida: La Mañana i a més hi havia el Diario de Lérida de vinculació episcopal.

En aquest context on encara el màrqueting polític no havia fet entrada en escena de la gestió de campanyes polítiques, era previsible la victòria de l’ex Ministre – Secretari General del Movimiento, Adolfo Suarez, que havia desmantellat el Règim des de dins, tot i que es produïa una bona representació de la força d’esquerres, de fet a la circumscripció de Lleida el model era 3 a 1, si contem com a autènticament d’esquerres el pacte democràtic que era l’aliança electoral d’Esquerra Democràtica, Convergència Democràtica i Partit Socialista reagrupament.

Segurament recordar les músiques ens permet ara, amb la documentació històrica de veure com érem, que sentíem, que volíem, quins eren els postres neguits. Recordar aquell moment polític, és recordar, com hem convingut en alguna de les emissores, com els missatges, els discursos i fins i tot els programes havien de fer referència, necessàriament a principis primaris, al concepte de la Llibertat, de l’Autonomia, etc, perquè s’ha de valorar en el context del que es sortia i el propi valor de la paraula política ya era una festa d’entusiasme per si mateixa. Segurament estic escrivint des de la perspectiva que va suposar la reforma política, si s’interpreta des de la perspectiva de la ruptura, com segurament ho fa Mayayo hauríem de trobar en falta un major agosarament que ens hauria permès no revalidar el model d’Estat que heretavem, tot i copiar el model Itàlia d’autonomia política.

I quan em pregunten que ha canviat, com avui a la ràdio, dic que tot, absolutament tot, que aquest no és aquell país ni de bon tros;, ara potser, si m'ho permeteu cal plantejar-se el canvi del model de fórmula electoral, potser també el de districte o districtes, analitzant, debatent, consensuant i fent que la gent trenqui el desencís que han incorporat al seu imaginari els ciutadans i ciutadanes, fruit d'un bombardeig dels creadors d'opinió.

Varapalo

Avui, he recuperat el ritme normal de tertúlies a Segre ràdio, a “El Despertador” , la que jo diria una reunió d’amics i que traspua aquesta sensació, amb Marta Alòs, Enric Montaña i Carmel Mòdol que avui no hi podia ser i era substituït per una regidora electe d’Artesa, "moderats" per la meva amiga Mariví chacón que, inflexible, avui ja ha començat les meves interrupcions, aquest cop ha estat una.

La veritat és que recuperar aquest ritme, encara que es parli en general de política s’agraeix, perquè no hi ha un ritme estrictament electoral. El tema del dia, el “varapalo” de la federació nacionalista al seu cap de fila per Lleida, Isidre Gavín que ha quedat desautoritzat per a negociar i a més li diuen que s’oblidi de la Diputació provincial, no ja per presidir-la, aspecte que està sota negociació, si més no fins i tot perquè deixarà de ser diputat provincial.

Certament la inmmodèstia del líder de la federació nacionalista, per una banda, i segurament alguns punyals que surten de l’armari, pot haver estat la resolució de la directiva d’aquell partit, que avui és titular de premsa.

L’abstenció que és un tema que m’apassiona i la seva incidència en els diferents processos electorals, com ara les municipals a la ciutat de Lleida també s’ha analitzat, el meu criteri, ja l’he expressat altres vegades, que l’abstenció és un fet crònic de la ciutat de Lleida des de 1.979 i no cal estripar-se les vestidures, en tot cas calia fer-ho aleshores i posar-hi remei, perquè ara és molt difícil, fins i tot aquella teoria meva del vot obligatori. En tot cas he plantejat el valor del vot no contingent que afecta a l’obtenció d’un determinat resultat, la consistència de la massa electoral del PP i la poca consistència de la massa electoral convergent, que malgrat totes les previsions, s’ha enfonsat inexorablement, previsions que preveien un cert retrocés, molt menor del que ha succeït.

Reflexions sobre qüestions de qüotidianeitat

Recuperada una certa normalitat, després de la nit electoral, això si amb la ressaca de la victòria aclaparadora del candidat socialista, avui em tocava de fer la meva habitual petita reflexió sociològica en el programa “El Despertador” que dirigeix la meva amiga Mariví Chacón a Segre ràdio. Parlar de la societat em permet, per uns minuts, encara que sigui un cop al mes, deixar de parlar en clan d’anàlisi política o tanmateix tampoc de política, tot i que són temes que m’entusiasmen a banda de la meva formació acadèmica.

El cert és que calia triar un tema sobre el que parlar i Mariví en va proposar l’efecte en societat dels telèfons mòbils. Un tema que pot semblar banal, perquè s’ha convertit ja en un utensili normalitzat en la realitat quotidiana de les persones, però que suposava un repte per a mi després de tot aquest temps.

Sempre, en tots els temes faig una reflexió i relaciono el tema del dia amb el que ens aportaven i feien grecs o romans, els pares de la nostra civilització i avui semblava que no ho podia relacionar, donat que son estris relativament recents, doncs suposo he sorprès a la meva conductora, perquè ha estat inevitable la referència a Grècia i el sistema de comunicacions mitjançant missatgers.

Reflexionar com totes aquests instruments de la vida quotidiana contemporània van lligats en el seu estudi i desenvolupament previ a la investigació militar, com després es considera el seu ús bèl•lic per passar a la vida civil, en que comencen a inserir-s’hi a finals de la dècada dels 70 encara fent una certa distinció de classes, de manera que només unes determinades economies i estatus es podien permetre la seva adquisició, a banda de les dimensions que tenia.

Entrada ja la dècada dels 80 comença la seva comercialització i d’aquí endavant els canvis de generació de mòbil, fins a la quarta que es comercialitzarà properament i podrà portar incorporada una pantalla hologràfica, un dels avenços tecnològics, també aplicables als ordinadors que ja vaig anunciar després del Congrés sobre la incidència de les TICs en la societat i que vaig anunciar des d’aquest mateix programa.

Sempre amb la voluntat de poder aportar unes certes reflexions sobre qüestions que afecten a la nostra qüotidianeitat i de lo que no ens en podes adonar, perquè constitueix la vida mateixa, com ara la utilització d’aquest estri, el mòbil, amb aquesta intenció col•laboro en aquest programa, ja veieu, la dialèctica amb un mateix a través de les ones, en companyia de l’agradable veu de Mariví Chacón.

Crònica electoral LIII: Les llistes a Lleida, del cinisme a la realitat

Ahir em vaig resistir a titllar de cínic al meu amic Ramón Alturo, el president de CDC a la plana de Lleida, en “el contrapunt” de ràdio popular , com ho fa avui el periodista Joan Cal en el seu apunt: “la peixera” al diari Segre, tot i que amb una sagaç pregunta retòrica. Certament el primer pas d’aquesta lletania en el manual de les escenificacions mediàtiques de les organitzacions polítiques al nostre país, ha estat servit a través de la presentació de les llistes, les acusacions d’OPA hostil que em va repetir Alturo i l’evidència del creixement per part de PSC (en particular) i ERC en quant als nombre de llistes presentades i l’estancament de CiU.

Torno a referir-me a “la peixera” de Joan Cal, una cita obligada en la lectura dels rotatius diaris, on malgrat del titular pugui semblar una altra cosa, les dues columnes que publica el director executiu, he d’admetre que, reflecteixen fidelment una realitat objectiva, fins i tot la del PPC que tantes vegades he comentat amb l’amic Paco Piniés i que ahir també ell mateix referia en la tertúlia de Sergi Tor.

És evident que les coses canvien per factors i variables que depenen en bona mesura de la conjuntura del nostre país, a la que el nostre territori no pot quedar aliè de cap de les maneres i que la lluita té una dimensió clara, el control d’uns institució de segon grau com és la Diputació de Lleida en la que és arribada l’hora d’adequar-la a la realitat canviant dels temps i concretar el mandat imperatiu de les lleis locals, per a que sigui un autèntic instrument de suport als més petit (municipis) i amb menys capacitat per raons òbvies de demografia i recaptació; però també hi ha una obligació no escrita d’establir uns estudis, una valoració de la realitat que permeti poder establir accions presents i futures, segurament no era aquesta la intenció en crear la figura del Responsable d’estudis, que no n’ha realitzat ni un de sol que permeti determinar una situació de dèficit concreta o realitats socials que només d’aquesta manera poden ser intuïdes, segurament si pensem en clau utilitarista cal mantenir en la futura corporació aquesta figura i dotar-la d’un contingut específic, que ara, evidentment, no té.

8 de març: La diferència ens fa iguals

Hi ha molta gent que no identifica pas el 8 de març amb el record de les treballadores del Cotton Industries assassinades el 1.908 a Nova York, per les seves reivindicacions i que donen peu a l’establiment d’aquesta data internacional, a partir fonamentalment de la reivindicació i la remembrança de la Internacional Socialista.

Mea culpa, no ho he recordat en la tertúlia que condueix la meva amiga Mariví Chacón a Segre ràdio, que tot val a dir-ho avui m’ha tallat menys del que acostuma a fer-ho, hi ho hauria d'haver fet; dic això del record, perquè aquesta jornada reivindicativa hauria de ser una mica la referència d’aquella lluita sindical, d’aquells assassinats provocats per l’empresa i establir una comparació de veure com estàvem (i dic estàvem i no estaven) i veure on hem arribat ara.

Certament el debat ha estat fluït aquest cop i amb molta més sintonia del que acostuma, potser perquè parlem d’un tema sensible i que la gent amb cultura i formació que formem la tertúlia d’avui, Marta Alòs, Carmel Mòdol, Enric Montanya i jo mateix, tenim una visió de les circumstàncies de la igualtat que amb certs matisos no difereixen tant substancialment.

Mariví Chacón, ens ha introduït en aquest tema i la seva realitat actual, ella mana, i he atacat, com no pot ser d’altra manera les estadístiques, on sempre en el lloc dels homes hi figuren les nòmines astronòmiques dels representants de la classe corporativa, aquells que no oferiran mai reduir els seus sous per contribuir a la millora del resultat de l’empresa i que si ho creuen imprescindible procedeixen a deslocalitzacions o amenaces als centres de treball, que consideren els autèntics curcós de les economies d’escala de la empresa. Així doncs amb la inflor que dona a l’estadística aquests volums salarials, i tenint en compte que la part de les dones està infravalorada en no tenir tantes dones en la classe corporatiu com els homes, hi ha una distorsió en la mitjana que fa que sempre la mitjana salarial sigui superior en l’estadi del gènere masculí i per tant i s’exclouen aquests vectors (o redueixen els seus sous, aquesta és una altra), aleshores s’equilibra, com ho fa l’estadística que ens ha presentat Amador Santos dels demandants de treball de 1.997 respecte de 2007, on ja comenta a veure’s un cert equilibri de gènere.

De tota manera m’he mostrat més a favor de la igualtat que de la paritat, axioma aquest d’autèntica modernor que no comparteixo, el de la paritat, fonamentalment perquè crec que no és poden legislar els valor amb lleis, és a dir no em considero paritari, em considero igual a les dones i per tant aquest és el valor que ha de primar, o com li deia a una amiga meva que avui ha publicat un article extraordinari a La Mañana, Marina Forcada, portaveu socialista a l’ajuntament d’Alcarràs: nosaltres no som iguals, homes i dones som diferents, tenim visions diferents de les coses, perquè les raons biològiques ho manen, però això és precisament, aquesta diferència és el que ens ha de fer iguals, el seu reconeixement i la seva virtut. Reivindicava ella, com ho he fet jo mateix el valor de les àvies i mares que no han tingut la oportunitat de les postres dones i filles, però també critico, per la meva banda, determinades actituds d’aquestes mares o àvies que no ajuden a la integració i al model igualitari en protegir sobradament els fills i nets.

He posat un exemple que es pot comprendre fàcilment. Cap dona des que es van instituir els matrimonis civils, no ha denunciat l’incompliment de l’article 67 del codi civil que estableix l’ajuda mútua, o l’article 68 de compartir les responsabilitats domèstiques, quan encara la dona assumeix fonamentalment aquest rol. Seria també bo, en ares a aquest perfil igualitari que el model de nous estils laborals, per una banda, com defensa el Ministre Caldera, amb horaris que s’adaptarien als europeus malgrat les reticències que això generaria inicialment i per l’altre, per a aquells i aquelles que es dediquen a la política, copiar els models d’alguns länders alemanys i de la República francesa, que estableixen que no hi ha inauguracions en cap de setmana i activitat política, com tampoc fora del horari laboral.

La tertúlia se'ns ha passat volant, la primera des de feia dos mesos quasia la que reprenia després de la maleïda grip, i ha estat un plaer de retornar a Segre ràdio, com ja ho havia fet a Lleida TV, i reveure als companys contertulians i gaudir de la fantàstica veu de la meva amiga Chacón, no la Vice del Congrés (també amiga), sinó la conductora del programa.

He triat la imatge d'una dona africana, perquè malgrat el camí no ha tocat fí en els països desenvolupats, en els països en desenvolupament i en els sub-desenvolupats és en els que cal establir una nova conciència del paper de la dona en tots els sentits.