Té sentit...

Té sentit, no creieu, la existència de dos blocs en el tradicional eix d’abscisses que jo rebutjava per intranscendent en la lectura electoral, allò de nacional/no nacional, català/espanyol, hores d’ara i ben definit, Déu ni do, allò que era intrascendent en la lectura electoral ara esdevé nucli i eix; el problema rau en la composició, és a dir no hi ha un gran partit unionista, com seria d’esperar des d’una perspectiva racional, sinó uns grups minoritaris d’ideologies no tant diverses com podria semblar, que blasmen aquesta postura, a saber: PSC (liberal-social-conservador), PPC (conservador), C’ (liberal-social-conservador) i en front CDC (liberal-social /democristià) i UDC (liberal-social-conservador-democristià), ERC (liberal-social-radical) amb un tercer bloc de coincidències puntuals: ICV-EUA  (liberal-social-ecologista) i CUP (social-radical), dos blocs, els de l’eix sobiranista en absolut homogenis però amb, de moment, clares coincidències en aquest eix entre CDC-ERC-CUP i coincidències menys clares amb UDC i ICV-EUA per raons distintes en ambdós darrers.

El fet, però, és que a càlcul parlamentari, si tenim prenem en consideració aquestes darreres eleccions al Parlament de Catalunya, les del 25 de novembre de 2012, amb unes característiques proto-constituents, la raó parlamentària, sostraient-ne raons no coincidents, ens situen el dibuix de l’eix nacional en un equilibri: CDC-UDC-ERC-CUP-ICV/EUA en 50 + 21 + 13 + 3: 84 i un eix unionista en equilibri, sostraient-ne raons no coincidents, menors que en bloc oposat:, PSC-PPC-C’ en 20+19+9: 48, de manera que el bloc sobiranista (amb els seus matisos) representa el 62,22% del parlament, mentre que el bloc unionista (amb els seus matisos) representa el 35,55% del Parlament.

D’entrada, la proposta CDC-UDC-ERC (52,59%) que no es planteja com una declaració unilateral de secessió, sinó com una declaració unilateral de sobirania cap a l’Estat propi, matís que no l’allunya especialment d’aquella declaració unilateral, suposa una formulació que a ulls del Dret Internacional Públic, de tall de Dret Germànic, és a dir basat en precedents i proclamacions, ha de representar un plantejament que defineix, més enllà d’un full de ruta parlamentari, una manifestació de voluntat juridico-legislativa que planteja de manera fefaent un nou escenari.

La realitat que plantejarà la situació però no és nova, i caldria recordar a les forces unionistes que és força similars en el que respecta a la seva formulació respecte del que va succeir a Espanya des de 1975 fins a 1978, doncs tota l’activitat legislativa que es va produir era també contra lege si tenim present que la legislació vigent no derogada, les Lleis Fonamentals del Moviment, el model constitucional vigent aleshores, no preveia res del que va succeir aleshores, però la memòria és fràgil...

© Albert Balada

11-01-2013

Una cita: Benjamin Constant

“Els electors moderns (contemporanis) no conserven més que una semblança de sobirania ”[1]

---

[1] Constant, Benjamin. « De la liberté des anciens comparée à celle des modernes » (1819) a "De la liberté chez les Modernes", presentat per Marcel Gauchet. Ed.Hachette. Paris. 1980.

The last debate.

Els senadors Obama i McCain s’enfronten ja al darrer dels seus debats presidencials, el que pot tenir una transcendència fonamental quan la campanya els ve marcada per un element nou i distint que ha obligat a ambdós candidatures a establir noves dinàmiques electorals, nous paradigmes: la gestió d’una crisi que s’escau mundial.

El cert és que el segon i darrer dels cara a cara dels candidats es planteja sobre una hipòtesi de treball que em dóna perspectives a tenir en compte en l’anàlisi prèvia: La primera, exògena però absolutament rellevant, com son les darreres enquestes fetes publiques tant per The Washington Post, The New York Times, la CBS o la CNN, que atorguen un important avantatge del candidat demòcrata, superant amb escreix el marge d’error estadístic previsible en aquestes estimacions quantitatives, el que d’alguna manera dóna credibilitat a la solidesa de les possibilitats demòcrates per davant de les possibilitats republicanes. La segona endògena, fruit evident de la pròpia dinàmica de campanya, com és la del tensionament necessari, però aquest cop amb les acusacions de socialista que comencen a sortir des de les files republicanes cap al candidat demòcrata, ja de manera irrefrenable, acusacions que ben be volen recuperar el maccarthisme en el sentit de la “caça” del comunista, refermant un identitari més propi de la primera dècada de la “guerra freda” però en clara consonància amb un ideari conservador que és el que propugnen des del partit de l’elefant en front del model i els esquemes liberals en l’aposta dels demòcrates sobre la necessària intervenció estatal, si aquesta és necessària com requereix aquesta ocasió i no en un altre supòsit, en clara “liaison”, per altra banda, amb l’ identitari, el principi liberal que va fundar, de fet, el model nord-americà: la felicitat del ciutadà.

Governar un escenari que ve donat, amb una capacitat d’anàlisi adequada al valor i al lideratge que requereix el moment, amb una evidència: que “la no regulació” vinculada al paradigma de la auto regulació del mercat ha fet fallida des d’un punt de vista ideològic, posiciona al candidat demòcrata en millor lloc de sortida, però aquest debat viurà la tensió que no va viure el primer i si que va començar a vislumbrar-se en el “face to face, de manera que és previsible un enduriment de les posicions de McCain, amb el risc, també, que una excessiva duresa l’allunyi de la necessitat de convenciment d’un electorat ja molt distant del garantisme que suposava per als republicans actuar amb el “consentiment” de la “sobirania” dels ciutadans, una garantía poc més que allunyada ara, del que Obama anomena: el sentiment de la classe mitjana. Aquell que avui sigui capaç de fer una millor gestió dels sentiments i de les emocions, ferides, i fins i tot anihilades per aquesta “bancarrota” que no van saber preveure ni les empreses qualificadores de les pròpies entitats, que han quedat també posades en qüestió, serà aquell qui acabi consolidant, en aquest debat, la seva posició final en la carrera cap a la “White house”.

Notes XI: El vot, el valor que ens iguala

Albirar un futur des de la perspectiva dels somnis, de les experiències, però també de les dialèctiques adequades dels sentiments retrobats, de les emocions ben gestionades, del sentit del deure, del sentit d’Estat, sigui quin sigui el lloc que s’ocupa en l’entramat social, conscients hores d’ara dels honors i els deures, de l’obligació en vers la ciutadania que és qui detenta la sobirania, la única i indivisible sobirania individual; depenent del vot de tots i cadascun de nosaltres, on el valor en democràcia ens iguala a tots plegats, des del més ric fins al més pobre, des del més saberut fins al més ignorant; sabent en definitiva que conformar, que configurar un govern respon a la sola voluntat del bé comú posat al servei d’uns ideals que és com ha de ser, no tothom ho veu així, no tothom hi creu, no tothom ho entén.

Aquells nens i joves.....la sorra sota les llambordes

Recordar avui temes, les músiques que ens acompanyaven en aquella dècada dels 70, érem uns nens, uns joves que havíem nascut en dictadura, segurament alguns teníem el privilegi de ser nets de republicans, i havíem rebut aquells ímputs, aquells missatges que només de grans, hem pogut anar descobrint, com a missatges encriptats en el nostre cervell. Cantava un grup Jarcha un tema: "Libertad sin ira" que ara recordem en aquesta mirada enrera i que avui també recordava en Juan Cal a la seva "peixera" del diari Segre.

Avui rememorem els 30 anys de democràcia, alguns com Andreu Mayayo, ex alcalde de Montblanch i professor d’història contemporània a la Universitat de Barcelona, sembla que no les consideren autènticament democràtiques aquelles primeres eleccions les de 15 de juny de 1.977, 41 anys després de les del 7 de gener de 1.936, que amb elles va venir la democràcia però que no ho eren. Yo he de discrepar, certament hi havia un cert factor de renuncia, vital: Monarquia o República, es va optar pel mal menor, segurament.

Recordava en les intervencions de ràdio que he tingut avui, a Segre ràdio i Onda Cero, l’article primer de la llei per a la reforma política, la famosa llei 1/1977, que van aprovar els aleshores “Procuradores en Cortes” i va ser ratificada en referèndum i com preceptes, conceptes nous derrueixen les debilitades parets del règim, com : Democràcia, Drets fonamentals o Sobirania, un canvi dons en el preceptuari polític espanyol.

Segurament com conveníem amb l’amic Josep Pau, diputat pel Pacte democràtic aquell 1.977, la comunicació va ser fonamental per a la victòria de la Unió de Centre Democràtic (UCD), hem de recordar que només hi havía un televisió, una única televisió i encara els mitjans de comunicació de titularitat estatal existien, a Lleida: La Mañana i a més hi havia el Diario de Lérida de vinculació episcopal.

En aquest context on encara el màrqueting polític no havia fet entrada en escena de la gestió de campanyes polítiques, era previsible la victòria de l’ex Ministre – Secretari General del Movimiento, Adolfo Suarez, que havia desmantellat el Règim des de dins, tot i que es produïa una bona representació de la força d’esquerres, de fet a la circumscripció de Lleida el model era 3 a 1, si contem com a autènticament d’esquerres el pacte democràtic que era l’aliança electoral d’Esquerra Democràtica, Convergència Democràtica i Partit Socialista reagrupament.

Segurament recordar les músiques ens permet ara, amb la documentació històrica de veure com érem, que sentíem, que volíem, quins eren els postres neguits. Recordar aquell moment polític, és recordar, com hem convingut en alguna de les emissores, com els missatges, els discursos i fins i tot els programes havien de fer referència, necessàriament a principis primaris, al concepte de la Llibertat, de l’Autonomia, etc, perquè s’ha de valorar en el context del que es sortia i el propi valor de la paraula política ya era una festa d’entusiasme per si mateixa. Segurament estic escrivint des de la perspectiva que va suposar la reforma política, si s’interpreta des de la perspectiva de la ruptura, com segurament ho fa Mayayo hauríem de trobar en falta un major agosarament que ens hauria permès no revalidar el model d’Estat que heretavem, tot i copiar el model Itàlia d’autonomia política.

I quan em pregunten que ha canviat, com avui a la ràdio, dic que tot, absolutament tot, que aquest no és aquell país ni de bon tros;, ara potser, si m'ho permeteu cal plantejar-se el canvi del model de fórmula electoral, potser també el de districte o districtes, analitzant, debatent, consensuant i fent que la gent trenqui el desencís que han incorporat al seu imaginari els ciutadans i ciutadanes, fruit d'un bombardeig dels creadors d'opinió.