dijous, 8 de març de 2007

Quan la nit retalla la llum



La nit retalla la llum
on ja,
com deia el poeta,
res no és com era,
o sí,
ves a saber!.

Tot s’assembla,
tot, es repeteix,
els mateixos sorolls,
els mateixos signes,
tant cansats estem
per no trobar la lluna ?

Tant cansats estem per no trobar
la sorra de la platja sota les poques
llambordes que queden?

Ja no fem fum,
ni fem olor a tabac,
ni a nicotina,
som purs,
i què?

Encara som el futur?,
Encara som el camí?

Hem deixat les utopies
canviades per autopistes.
Hem deixat les tertúlies
per xats i no pas per gats.
Hem deixat el carrer
per amagar-nos casa,
i el feixisme, cor i vola
com un voltor amatent,
mentre tu i jo volem
mentre tu i jo el deixem,
el rellotge torna enrere.

No sonen ja els quarts,
ni les hores,
sonen les fulles
quan en una tardor perpètua,
moren aquells que morien
tot i que ara,
en moren d’altres.

I el silenci,
la tenebra,
neix de totes les ànimes
que és queixen,
un i altre cop
de la nostra mala consciència.

Hem deixat el carrer
per amagar-nos a casa,
i el feixisme cor i vola
davant de la nostra cara

© Copyright by Albert Balada i Abella 08-03-2007

Volia dedicar un text a un grup d'amics i m'ha sortit un poema, feia temps que no ho feia, m'ha quedat potser trist, penso que no, perquè si llegiu entre línies hi veureu el missatge amagat com dels mestres constructors de catedrals.