És manera, són maneres, parlem de República seriosament?

Segurament els meus amics fidels, o aquell lector que arribi voluntariòs a saber que en diem de les coses, sabran que hi ha determinades coses que s’escapen al comentari, que malgrat hi hagi una consciència que de vegades podem fins i tot compartir, em resisteixo a fer crítica i crònica de fets que poden abastar diferents àmbits d’opinió i que poden ser o no discutibles en funció de quins criteris determinin la interpretació fonamentada o casual.

Segurament si algú et pren el diari que estàs llegint, i assenyala el titular que l’obre i es lamenta, com argument sentit del poder arrabassat, com prenent el protagonisme als ciutadans que l’atorguen, podríeu pensar que voldré jugar a fer d’aquesta provocació nogensmenys intencionada un motiu per a parlar del que avui és noticia i obre portada. No ho faré, perquè les meves arrels existencials que s’amarren en el republicanisme que es recrea en els elements substantius de les essències republicanes hereves directes de les revolucions burgeses, em dicten precisament que hi ha un discurs que ens hauria de ser propi i que ens obliga a mantenir un cert decoro, una certa dialèctica, allunyada del mal gust i la grolleria.

Segurament la crítica a la institució reial podria semblar que estes servida, però no és així, no hauria de ser així. Els sistemes de govern, els models d’Estats requereixen d’un consens necessari per a fer-los forts, no n’hi ha prou amb un cert voluntarisme de vegades ben intencional, de vegades no, o una absoluta apropiació de l’identitarisme republicà fent-lo convergir amb unes propostes fins i tot caduques i de vegades més pròximes a la recuperació nobiliària del passat que a la novedossa proposta d’establir un model d’estat coherent amb l’Europa moderna que ens aixopluga.

Segurament serà tema de cafè, potser s’haurà aconseguit que en les perruqueries en lloc de parlar de tal o qual artista de moda, es parli de la portada d’una revista satírica, crec que el debat hauria de ser més en profunditat i mantenir un cert nivell, perquè els ciutadans ens ho mereixem, a partir doncs del respecte individual que acaba sent el respecte col·lectiu, i les formes, sobre tot les formes, potser així podríem parlar de República, no?

Ta pedia tou Pirea

El sol brillava avui, després d’un mati ennuvolat, el record sempre permanent en un dia com avui, m’ha fet retrobar a la fantàstica Melina Mercuri, antiga ministra de cultura socialista amb el veterà Andreas Giorgios Papandreus, a la Grècia lliure i republicana, sorgida de 1.974. Una cançó, que es va comercialitzar el més d’abril de 1.960, “Els nens del Pireu”, el port d’Atenes, l’estimada i venerada Atenes.

El sol reflecteix amb la seva llum.
Una nena, un balcó, i un veler sobre el mar.
I amb la seva pàlida luentor
li descobreix un paisatge d'aquells que fan somniar.

Un quadre inquiet en un racó
s'assembla a una estrella impossible de tocar
i el suau cant d'uns nens
somniant i volent a la nit despertar

Aquest és el meu port, en un lloc del món
on en només un segon es pot ser feliç
i en aquest port, port dels meus desitjos
els nens del Pireu avui canten per a tu

Tot recordant Parmènides

Un dia, ens adonarem, que hem malbaratat els símbols, que hem malbaratat el temps, el nostre preuat temps en discussions banals, en lluites estèrils, forçades per les mediocritats imperants, que en lloc de llegir més que d’escriure, es planen a centrar unes campanyes en el discurs de la rauxa, per forçar respostes també arrauxades. Així funciona avui la política? No és la política, són aquells que portats per l’ambició desmesurada utilitzen la fragilitat de l’identitari social i destruïm més que construïm. És una manera com una altra d’entristir la política, de desmotivar més que de motivar, de fer-ho fora de tota lògica ideològica,

Toynbee, que va ser titular de la càtedra d’història i literatura gregues a la Universitat de Londres de 1921 a 1924, abans de ser nomenat director d’ estudis del Reial Institut britànic d’Assumptes Internacionals, afirmava a partir del seu saber sustentat en el coneixement dels antics filòsofs que “El mayor castigo para quienes no se interesan por la política es que serán gobernados por personas que sí se interesan” i potser és aquest l’interès en un tensionament banal, anecdòtic, lluny de la creativitat en la política al que alguns pseudos-líders i els seus equips ens estan portant

Potser per això ja Parmènides de Elea que va viure 500 anys abans de crist i a qui Plató nomena en els seus diàlegs: el gran, un pre-socràtic, que en deia que "la guerra és l’ art de destruir als homes, la política és l’art d’enganyar-los". Fem atenció de no fer bona la reflexió d’un eleàtic, ni per excés ni per defecte, perquè no és licit si no ens serveix la política, per afavorir al “demos”, a la societat com ens la descriurien els grecs.

Per això, quan avui que he sentit parlar de la “República dels Justos”, la dels principis que alguns menyspreen, després de recórrer l’avinguda de la llibertat que ens porta a un barri obrer, igualitari, tot honorant fraternalment un company que ens ha deixat, he cregut encara en la intel·ligència, en la dimensió humana, racional i reflexiva que ha de rebutjar la banalització de la política, l’exclusió dels principis, sense els que no té sentit la mínima expressió de la gestió pública.

Rituals

La setmana santa, que és atribuïble a rituals ancestrals de les col·lectivitats humanes que han anat adaptant les ritualitats anteriors a models més nous de concepcions màgiques de la vida, ens aporta, segurament als que podem gaudir d’uns dies d’esbarjo, en família, al menys unes hores, uns moments de reflexió, ja sé que sona acristianada aquesta meva dissecció del llenguatge, però el que és cert, és que el temps comença a visualitzar la primavera, amb dies de fred i calor, amb sol i núvols, amb pluja i vent, però ja sense aquelles fredorades de l’hivern, malgrat el “canvi climàtic” que ens amenaça.

En aquestes jornades que van més enllà, com deia de la ritualitat cristiana, un pot retrobar-se amb ell mateix, fins i tot “arreglant” papers en els seus 10 metres quadrats d’intimitat que conforma el despatx de treball o trobant a un perfecte desconegut amb qui acabes convenint que hi més coses que t’uneixen a ell de les que et separen i veus, com aquella actitud fatalista que de vegades ens guia a alguns, té més lògica de la que ens pensem, allò que alguns diuen que les coses passen per alguna cosa.

Hores d’ara no us sabria dir perquè, però aquest dissabte, que els cristians bategen com dissabte de glòria, ho és per a mi, parlar dels temes que m’interessen, sentir parlar de la triada, dels principis de la fraternitat humana amarats de la igualtat que a tots ens fa iguals és una veritable satisfacció que em dona aquella energia que la meva mala salud de ferro em pren de vegades.

Probablement, també reconeguda aquesta amistat incipient en els principis que sostinc, fins i tot en política, i ja veieu que difícil n’és de plantejar el model de la prudència i el silenci com a principis fonamentals, com a paradigmes d’una existència que albira a transcendir per ella mateixa a partir de la recerca d’aquella veritat que tant protegien Càtars i Templers, ambdues organitzacions amb les seves pràctiques i requeriments que els diferenciaven.

Avui m’he sentit complert davant d’un té, vermell per a més signes per aquell que dubtés de la meva significació, parlant, debatent, escolant que és el que realment m’agrada. Què fantàstic seria si tothom pogués establir una dialèctica parlamentària, en nom de jugar al model del conflicte que sociòlegs com ara Webber van estudiar!

A la fotografia una simbologia de la "Declaració dels drets de l'home (concepte agenèric) i del ciutadà", que és preambul permanent de les constitucions de la República Francesa, proclamada aquesta declaració l'any 1.789 que aquí transcric en una traducció al castellà, però quin significat, sigui en la llengua que sigui, cal tenir ben present tant avui com demà, perquè és el principi del respecte a la norma, però també al ciutadà agenèric com a cèlula fonamental del ser social

DECLARACIÓ DELS DRETS DE L'HOME I DEL CIUTADÀ (1.789)

Los representantes del pueblo francés, constituidos en Asamblea nacional, considerando que la ignorancia, el olvido o el menosprecio de los derechos del hombre son las únicas causas de las calamidades públicas y de la corrupción de los gobiernos, han resuelto exponer, en una declaración solemne, los derechos naturales, inalienables y sagrados del hombre, a fin de que esta declaración, constantemente presente para todos los miembros del cuerpo social, les recuerde sin cesar sus derechos y sus deberes; a fin de que los actos del poder legislativo y del poder ejecutivo, al poder cotejarse a cada instante con la finalidad de toda institución política, sean más respetados y para que las reclamaciones de los ciudadanos, en adelante fundadas en principios simples e indiscutibles, redunden siempre en beneficio del mantenimiento de la Constitución y de la felicidad de todos.
En consecuencia, la Asamblea nacional reconoce y declara, en presencia del Ser Supremo y bajo sus auspicios, los siguientes derechos del hombre y del ciudadano:

Artículo 1
Los hombres nacen y permanecen libres e iguales en derechos. Las distinciones sociales sólo pueden fundarse en la utilidad común.

Artículo 2
La finalidad de toda asociación política es la conservación de los derechos naturales e imprescriptibles del hombre. Tales derechos son la libertad, la propiedad, la seguridad y la resistencia a la opresión.

Artículo 3
El principio de toda soberanía reside esencialmente en la Nación. Ningún cuerpo, ningún individuo, pueden ejercer una autoridad que no emane expresamente de ella.

Artículo 4
La libertad consiste en poder hacer todo aquello que no perjudique a otro: por eso, el ejercicio de los derechos naturales de cada hombre no tiene otros límites que los que garantizan a los demás miembros de la sociedad el goce de estos mismos derechos. Tales límites sólo pueden ser determinados por la ley.

Artículo 5
La ley sólo tiene derecho a prohibir los actos perjudiciales para la sociedad. Nada que no esté prohibido por la ley puede ser impedido, y nadie puede ser constreñido a hacer algo que ésta no ordene.

Artículo 6
La ley es la expresión de la voluntad general. Todos los ciudadanos tienen derecho a contribuir a su elaboración, personalmente o por medio de sus representantes. Debe ser la misma para todos, ya sea que proteja o que sancione. Como todos los ciudadanos son iguales ante ella, todos son igualmente admisibles en toda dignidad, cargo o empleo públicos, según sus capacidades y sin otra distinción que la de sus virtudes y sus talentos.

Artículo 7
Ningún hombre puede ser acusado, arrestado o detenido, como no sea en los casos determinados por la ley y con arreglo a las formas que ésta ha prescrito. Quienes soliciten, cursen, ejecuten o hagan ejecutar órdenes arbitrarias deberán ser castigados; pero todo ciudadano convocado o aprehendido en virtud de la ley debe obedecer de inmediato; es culpable si opone resistencia.

Artículo 8
La ley sólo debe establecer penas estricta y evidentemente necesarias, y nadie puede ser castigado sino en virtud de una ley establecida y promulgada con anterioridad al delito, y aplicada legalmente.

Artículo 9
Puesto que todo hombre se presume inocente mientras no sea declarado culpable, si se juzga indispensable detenerlo, todo rigor que no sea necesario para apoderarse de su persona debe ser severamente reprimido por la ley.

Artículo 10
Nadie debe ser incomodado por sus opiniones, inclusive religiosas, a condición de que su manifestación no perturbe el orden público establecido por la ley.

Artículo 11
La libre comunicación de pensamientos y de opiniones es uno de los derechos más preciosos del hombre; en consecuencia, todo ciudadano puede hablar, escribir e imprimir libremente, a trueque de responder del abuso de esta libertad en los casos determinados por la ley.

Artículo 12
La garantía de los derechos del hombre y del ciudadano necesita de una fuerza pública; por lo tanto, esta fuerza ha sido instituida en beneficio de todos, y no para el provecho particular de aquellos a quienes ha sido encomendada.

Artículo 13
Para el mantenimiento de la fuerza pública y para los gastos de administración, resulta indispensable una contribución común; ésta debe repartirse equitativamente entre los ciudadanos, proporcionalmente a su capacidad.

Artículo 14
Los ciudadanos tienen el derecho de comprobar, por sí mismos o a través de sus representantes, la necesidad de la contribución pública, de aceptarla libremente, de vigilar su empleo y de determinar su prorrata, su base, su recaudación y su duración.

Artículo 15
La sociedad tiene derecho a pedir cuentas de su gestión a todo agente público.

Artículo 16
Toda sociedad en la cual no esté establecida la garantía de los derechos, ni determinada la separación de los poderes, carece de Constitución.

Artículo 17
Siendo la propiedad un derecho inviolable y sagrado, nadie puede ser privado de ella, salvo cuando la necesidad pública, legalmente comprobada, lo exija de modo evidente, y a condición de una justa y previa indemnización.