Del vot local al vot sanció, del vot sanció al vot local

Certament no poden ser traduïts sota cap concepte els resultats electorals d’uns comicis respecte d’altres que no siguin del mateix contingut electoral: unes legislatives, respecte d’unes municipals, per exemple. Aquest axioma de la sociologia electoral porta als analistes a avaluar sempre les dades precedents per poder projectar comparatives i les noves derivades d’altres processos electorals son avaluables només a partir de les masses electorals com a referències exclusivament a partir d’un determinat procés.

Hom però en el cas de França, on la tradició política fa que bona part de la “noblesa” francesa, si entenem aquesta meva boutade com una referència als electes legislatius, tenen, per manca d’incompatibilitat una relació directe amb el seu llogaret, uns 8.000 ajuntaments al veí país, que a més de conformar bona part de la classe política francesa, també configura i prefigura la cambra d’elecció secundària, el Senat.

Així doncs, mantenir l’axioma de la ciència política no és possible en el pentagrama, i tot i que no hi ha hagut pas una clara victòria per part del PS respecte de la UMP, el partit del president Sarkozy, certament s’ha produït la recuperació de ciutats significades com ara Toulouse o Strasbourg quan hores d’ara s’estan encara realitzant els escrutinis de les municipals i cantonals franceses, el que diuen alguns analistes, fonamentalment de l’àmbit de la comunicació, com no podia ser d’una altra manera, que és directament proporcional a la baixada en el nivell de popularitat del president de la República.

Les característiques fonamentals d’aquestes eleccions municipals i cantonals franceses serien el model paritari absolut de llista home/dona, sense altre possibilitat, com ho determina la llei 2007-128 de 31 de gener de 2007 que va modificar l’article L264 del Codi electoral i que determina que “la llista (dels candidats) serà composada alternativament per un candidat de cada sexe”; aquesta modificació legislativa respon, per altra banda a la inicial reforma constitucional del codi electoral i la constitució fet al 1999 que establia un model similar al espanyol tot i que establia que en grups de sis candidats hi ha d’haver el nombre igual de homes i dones. Aquella reforma, la de 2007, entrava en funcionament en aquest procés de març 2008.

Una altra novetat des del punt de vista terminològic seria la catalogació de les llistes que seria feta pel Ministeri de l’interior francès per a les comunes (ajuntaments en la terminologia republicana francesa) de més de 3.500 habitants, on el decret 2001-777 de 30 d’agost de 2001 determina que les graelles de determinació política a les que s’han d’adscriure els partits i coalicions i que significa per tant que els moviments o partits sense etiquetes no serien doncs acceptats per les prefectures en el dipòsit de les llistes. Així els quadrants ideològics son en aquestes municipals: Extrema esquerra, comunista, socialista, radical d’esquerra, divers d’esquerra, verds, ecologista, regionalista, altres, Moviment demòcrata, majoria per un nou centre, unió per un moviment popular, divers de dreta, front nacional i extrema dreta.

Després de la reforma de l’elecció del senat amb la llei 2003-697 de 30 de juliol de 2003, els senadors son elegits pels grans electors amb sufragi universal indirecte el 52% dels escons i per sufragi universal directe el 48%, 343 escons en total. En el procés d’elecció indirecta participen un total de 577 diputats, 1.870 consellers regionals (diputats regionals), 4.000 consellers generals (diputats provincials) i 142.000 delegats dels consells municipals. Vet aquí la importància dels resultats municipals per a la determinació de la segona cambra amb funcions legislatives d’acord amb l’article 24 de la Constitució francesa de la cinquena República.

Turisme interior com a model a copiar

Fotografia d'Eths Banhs de Tredòs

Quan la República francesa porta més de vint anys en el foment del seu turisme interior, per evitar-ne la dependència de l’exterior, de manera que aquesta font d’ingressos de la que se’n deriva una part del producte interior brut del país no pugui ser la que condicioni, com ho estan fent en el nostre país molt pocs sector de l’economia en el creixement , potser ens caldria avaluar-ne quins han estat els models i quines les seves experiències. Copiar amics meus, copiar!.

Aquesta foto que m’envia un bon amic meu que es troba gaudint de les seves merescudes vacances en un entorn paradisíac, la Valh d’Aran, país que ara governa un bon amic meu en Paco Boya, serveix per a poder posar l’exemple de les possibilitats turístiques i de promoció que ofereix el nostre país cara a la diversificació de la indústria turística, a la recerca d’un nou client, aquest cop en el marc de les economies localitzades i inter-relacionades, com és el turisme anomenat interior; en aquest cas, el mateix turista català que pot buscar en altres indrets la bellesa dels paratges que possiblement no siguin prou coneguts, perquè s’han esmerçat els recursos turístics en uns determinats monocultius, ben diferents de la política turística que segurament ens cal, a banda de la gestió de la mateixa de la que en no ser-ne expert no en puc pas parlar.

El reconeixement doncs de les possibilitats turístiques i de negoci, però obertes no a un mercat volàtil com el que pot aterrar en el que es considera turisme de platja que comença a tenir forts competidors en Tunísia i el nord d’Àfrica, per una banda, però també en d’altres destinacions turístiques si ens centrem en el que s’anomena el turisme cultural, podrem concloure que ens cal una revisió del concepte polític en aquest sentit i cercar una complicitat institucional, que ens porti a situar, per exemple les nostres joies del romànic en la seva justa mida turística, avalant-ho això si mitjançant una determinada oferta de complicitat que la faci prou atractiva.

Els meus amics i companys, han sentit sempre com poso per exemple el poblat ibèric dels Vilars d’Arbeca. Certament cap aposta turística no pot partir en exclusiva de l’ajuntament de la localitat, en particular perquè la inversió és suficientment costosa com per a que no la pugui dur a terme, de manera que seria òbvia una acció consesuada entre les diferents administracions que hi poden actuar d’una manera cooperativa o consorciada, podent-hi establir un centre de dinamització turística que abastés la reconstrucció a escala real del poblat, l’establiment d’un centre d’interpretació i la creació de llocs d’hostalera i hospederia en la seva justa dimensió, adequada a la oferta que s’anés creant. Segurament després haurien de venir determinades accions en l’àmbit de les polítiques turístiques, perquè no només aquesta s’hauria de centrar en uns pocs llocs determinats, segurament hi ha tants d’altres indrets susceptibles de poder tenir una acció directa i coordinada. Potser de l’observació del que han fet els nostres veïns en podríem extraure una experiència que a nosaltres ens hauria de costar anys de poder-la tenir.

Juan Cal: Excel.lent

De vegades he estat dur amb les peixeres de Cal al diari Segre, però en la del dimarts dia 8 he d’admetre que, malgrat a alguna gent els hagi pogut ofendre, estic absolutament d’acord amb la seva asseveració, és més mi veig una mica representat.

De fet ha estat també en certa manera, una mica el guió de la tertúlia d’avui a Ràdio Popular, el contrapunt que modera Sergi Tort, que ens acomiadava fins al proper dia 29. De fet he estat dur, molt dur amb els contertulians, perquè quan algú desconeix els models i els sistemes polítics, les lleis i les fórmules, acostuma a dir, com jo he anunciat: “tonteries”; que els ciutadans i les ciutadanes de la república francesa entenen la participació com una obligació republicana està fora de tot dubte, malgrat que molts analistes, entre els que m’hi conto, entenguin que hi ha una certa crisi, no ja de paradigma sinó fins i tot d’Estat, el model tradicional de la França que coneixement, amb un alt nivell de funcionariat i empresa pública, malgrat les indicacions de la Unió Europea, que ha sumit el país en una crisi d’identitat que el filòsof Josep Ramoneda atribueix essencialment a una crisi d’autoestima, definició que diu prendre de François Fillon, a partir de la que ells, els francesos, entenen com una manca de comprensió per part dels altres països, una crisi en definitiva de la grandeur, un terme essencialment francès que ambdós candidats, Sarkozy y Royal, reivindicaven.

En tot cas respecte de França, encara una cosa positiva, l’aposta per la Cibercampanya. un instrument que malgrat l’ample espectre de bloggers a Catalunya, encara no ha estat establerta per part de les estructures dels partits com a instrument validable.

Respecte de la comparació, retornant a Joan Cal, que aquest en fa dels debats que es donen a la República francesa, li hauria de donar la raó, en especial perquè com em sorprenen determinades afirmacions en la tertúlia, també em sorprèn que es deixi l’assessorament dels polítics a unes espècies estranyes, a cavall del periodisme i altres disciplines, el que fa que es doni una determinada estructural discursiva, molt determinada, i no només és el cas de Lleida, també ho és d’altres poblacions.

Rituals

La setmana santa, que és atribuïble a rituals ancestrals de les col·lectivitats humanes que han anat adaptant les ritualitats anteriors a models més nous de concepcions màgiques de la vida, ens aporta, segurament als que podem gaudir d’uns dies d’esbarjo, en família, al menys unes hores, uns moments de reflexió, ja sé que sona acristianada aquesta meva dissecció del llenguatge, però el que és cert, és que el temps comença a visualitzar la primavera, amb dies de fred i calor, amb sol i núvols, amb pluja i vent, però ja sense aquelles fredorades de l’hivern, malgrat el “canvi climàtic” que ens amenaça.

En aquestes jornades que van més enllà, com deia de la ritualitat cristiana, un pot retrobar-se amb ell mateix, fins i tot “arreglant” papers en els seus 10 metres quadrats d’intimitat que conforma el despatx de treball o trobant a un perfecte desconegut amb qui acabes convenint que hi més coses que t’uneixen a ell de les que et separen i veus, com aquella actitud fatalista que de vegades ens guia a alguns, té més lògica de la que ens pensem, allò que alguns diuen que les coses passen per alguna cosa.

Hores d’ara no us sabria dir perquè, però aquest dissabte, que els cristians bategen com dissabte de glòria, ho és per a mi, parlar dels temes que m’interessen, sentir parlar de la triada, dels principis de la fraternitat humana amarats de la igualtat que a tots ens fa iguals és una veritable satisfacció que em dona aquella energia que la meva mala salud de ferro em pren de vegades.

Probablement, també reconeguda aquesta amistat incipient en els principis que sostinc, fins i tot en política, i ja veieu que difícil n’és de plantejar el model de la prudència i el silenci com a principis fonamentals, com a paradigmes d’una existència que albira a transcendir per ella mateixa a partir de la recerca d’aquella veritat que tant protegien Càtars i Templers, ambdues organitzacions amb les seves pràctiques i requeriments que els diferenciaven.

Avui m’he sentit complert davant d’un té, vermell per a més signes per aquell que dubtés de la meva significació, parlant, debatent, escolant que és el que realment m’agrada. Què fantàstic seria si tothom pogués establir una dialèctica parlamentària, en nom de jugar al model del conflicte que sociòlegs com ara Webber van estudiar!

A la fotografia una simbologia de la "Declaració dels drets de l'home (concepte agenèric) i del ciutadà", que és preambul permanent de les constitucions de la República Francesa, proclamada aquesta declaració l'any 1.789 que aquí transcric en una traducció al castellà, però quin significat, sigui en la llengua que sigui, cal tenir ben present tant avui com demà, perquè és el principi del respecte a la norma, però també al ciutadà agenèric com a cèlula fonamental del ser social

DECLARACIÓ DELS DRETS DE L'HOME I DEL CIUTADÀ (1.789)

Los representantes del pueblo francés, constituidos en Asamblea nacional, considerando que la ignorancia, el olvido o el menosprecio de los derechos del hombre son las únicas causas de las calamidades públicas y de la corrupción de los gobiernos, han resuelto exponer, en una declaración solemne, los derechos naturales, inalienables y sagrados del hombre, a fin de que esta declaración, constantemente presente para todos los miembros del cuerpo social, les recuerde sin cesar sus derechos y sus deberes; a fin de que los actos del poder legislativo y del poder ejecutivo, al poder cotejarse a cada instante con la finalidad de toda institución política, sean más respetados y para que las reclamaciones de los ciudadanos, en adelante fundadas en principios simples e indiscutibles, redunden siempre en beneficio del mantenimiento de la Constitución y de la felicidad de todos.
En consecuencia, la Asamblea nacional reconoce y declara, en presencia del Ser Supremo y bajo sus auspicios, los siguientes derechos del hombre y del ciudadano:

Artículo 1
Los hombres nacen y permanecen libres e iguales en derechos. Las distinciones sociales sólo pueden fundarse en la utilidad común.

Artículo 2
La finalidad de toda asociación política es la conservación de los derechos naturales e imprescriptibles del hombre. Tales derechos son la libertad, la propiedad, la seguridad y la resistencia a la opresión.

Artículo 3
El principio de toda soberanía reside esencialmente en la Nación. Ningún cuerpo, ningún individuo, pueden ejercer una autoridad que no emane expresamente de ella.

Artículo 4
La libertad consiste en poder hacer todo aquello que no perjudique a otro: por eso, el ejercicio de los derechos naturales de cada hombre no tiene otros límites que los que garantizan a los demás miembros de la sociedad el goce de estos mismos derechos. Tales límites sólo pueden ser determinados por la ley.

Artículo 5
La ley sólo tiene derecho a prohibir los actos perjudiciales para la sociedad. Nada que no esté prohibido por la ley puede ser impedido, y nadie puede ser constreñido a hacer algo que ésta no ordene.

Artículo 6
La ley es la expresión de la voluntad general. Todos los ciudadanos tienen derecho a contribuir a su elaboración, personalmente o por medio de sus representantes. Debe ser la misma para todos, ya sea que proteja o que sancione. Como todos los ciudadanos son iguales ante ella, todos son igualmente admisibles en toda dignidad, cargo o empleo públicos, según sus capacidades y sin otra distinción que la de sus virtudes y sus talentos.

Artículo 7
Ningún hombre puede ser acusado, arrestado o detenido, como no sea en los casos determinados por la ley y con arreglo a las formas que ésta ha prescrito. Quienes soliciten, cursen, ejecuten o hagan ejecutar órdenes arbitrarias deberán ser castigados; pero todo ciudadano convocado o aprehendido en virtud de la ley debe obedecer de inmediato; es culpable si opone resistencia.

Artículo 8
La ley sólo debe establecer penas estricta y evidentemente necesarias, y nadie puede ser castigado sino en virtud de una ley establecida y promulgada con anterioridad al delito, y aplicada legalmente.

Artículo 9
Puesto que todo hombre se presume inocente mientras no sea declarado culpable, si se juzga indispensable detenerlo, todo rigor que no sea necesario para apoderarse de su persona debe ser severamente reprimido por la ley.

Artículo 10
Nadie debe ser incomodado por sus opiniones, inclusive religiosas, a condición de que su manifestación no perturbe el orden público establecido por la ley.

Artículo 11
La libre comunicación de pensamientos y de opiniones es uno de los derechos más preciosos del hombre; en consecuencia, todo ciudadano puede hablar, escribir e imprimir libremente, a trueque de responder del abuso de esta libertad en los casos determinados por la ley.

Artículo 12
La garantía de los derechos del hombre y del ciudadano necesita de una fuerza pública; por lo tanto, esta fuerza ha sido instituida en beneficio de todos, y no para el provecho particular de aquellos a quienes ha sido encomendada.

Artículo 13
Para el mantenimiento de la fuerza pública y para los gastos de administración, resulta indispensable una contribución común; ésta debe repartirse equitativamente entre los ciudadanos, proporcionalmente a su capacidad.

Artículo 14
Los ciudadanos tienen el derecho de comprobar, por sí mismos o a través de sus representantes, la necesidad de la contribución pública, de aceptarla libremente, de vigilar su empleo y de determinar su prorrata, su base, su recaudación y su duración.

Artículo 15
La sociedad tiene derecho a pedir cuentas de su gestión a todo agente público.

Artículo 16
Toda sociedad en la cual no esté establecida la garantía de los derechos, ni determinada la separación de los poderes, carece de Constitución.

Artículo 17
Siendo la propiedad un derecho inviolable y sagrado, nadie puede ser privado de ella, salvo cuando la necesidad pública, legalmente comprobada, lo exija de modo evidente, y a condición de una justa y previa indemnización.