Contra l'oblit...

La fotografia és original de Llorenç Melgosa, finalista del Concurs Itaca 2013

Contra l’oblit no hi ha millor essència que la devoció i la sinceritat. L’energia se’ns revela potent, des de la nostra humanitat en connexió proverbial amb la Providència que ens conrea els sentiments de la nostra noblesa. Som de viatge permanent per aquesta ruta que anem construint des que la vida ens és atorgada, però,  de tant en tant, convé d’examinar el nostres cors, comprovar que les nostres paraules responguin als nostres actes,  perquè la parla reflecteix coneixement, com són units el dia i la nit, sense transgressions, sense indiferències, conscient que no hi ha més sentit que el bé, sense ira en cap jorn, conscients, tanmateix que no hi ha altre sentit que la cerca de la veritat, perquè   tots els éssers humans neixen iguals i dotats d’iguals principis essencials: la Vida, la Llibertat i la Recerca de la Felicitat.

© Albert Balada

20-12-2013

Rellegir...

Rellegir, recuperar, documentar, no deixar abandonats els vells ensenyaments, que de vells són bells. Missatges que en la saviesa mística esdevenen transcendents, més encara quan els retrobes, lluny de l’ascètica fal·laç, però contundents en la connexió amb l’Etern...  

Cal intentar de no extreure de context, però amb els ensenyaments necessaris per a contextualitzar i saber comprendre el missatge ocult, simbòlic i transcendent, el que ens ha d’ajudar a viure en harmonia, si som capaços de descobrir-nos en ells, i des d’ells transcendir cap una senda de llibertat.

Ser a més contundents en la cerca de la essència, insistir-hi una i altra vegada, fins que aquella es desperti en nosaltres, amb els guiatges pertinents, però conscients del treball ferm i constant que ens ha de dur de la llum a la veritat...

© Albert Balada

18-12-2013

Ser honestos...

Ser honestos amb nosaltres mateixos i amb el nostre proïsme és un autèntic exercici de llibertat, afrontant errades i insuficiències des de la perspectiva del creixement, no pas de l’ instint.  

És en definitiva una pràctica que inunda de bondat la necessitat d’avenç, d’esborrar tot recurs a l’emoció, quan del que ens cal és esbrinar des de l’espiritualitat aquest sender  nou d’evolució, de canvi, de transformació.

© Albert Balada

17-12-2013    

Hi ha paisatges...

Hi ha paisatges impressionats que s’assimilen a una relativa llibertat d’agradable complaença, remeis d’antic, amulets potser que esdevenen del record, en el temps, probablement perquè l’extensió de la saviesa es dóna precisament a partir del cúmul d’experiències que s’hi aglutinen, quina grandesa no acostuma a revelar-se gairebé mai, perquè hi ha històries que queden aixoplugades en una altra dimensió de la memòria.

La fortalesa, tanmateix, radica en el respecte a aquella dimensió oculta, no menys humana, per la que hom ha transitat, honorant la senzillesa de les coses que alimenta l’esperança, malgrat el desig de preservació de les elits, però el respecte, fins i tot en l’adversitat, esdevé cadena difícil de trencar, si la desesperança no la rovella, convertint la reputació en una sort de miracle que projecta una profunda i transcendent lliçó que emana  del poderós efecte de la paraula.

Tot i així, el silenci, ubicat també en el temps com en l’espai, atorga com a pausa eloqüent la divina complaença del deure allunyant del soroll que amara la calma, en el que nia la perspectiva amb la que cal mirar i emmirallar-se,  per a poder aconseguir  d’alimentar l’esperit en projecció, abastant noves carenes des de les que contemplar la vida, des de la benedicció que ens és atorgada.

© Albert Balada

05-12-2013    

Els nostres actes...

Paret del Convent de les Clarisses de Lleida

Els nostres actes requereixen d’ esser reflexionats, considerats a partir de la valoració del bé i la consideració de la bonhomia que ens cal entre tots nosaltres, considerant-ho tot plegat d’igual manera a com considerem el camí cap a la veritat que és el camí cap al reconeixement de la llibertat com a bé suprem, com a principi essencial.

Serem, doncs, prudents en tota valoració i en tota consideració, doncs cal tenir-ne el màxim nombre de variables conegudes per a poder emetre judicis, de manera que en absència d’aquelles la valoració esdevé un acte intranscendent, fútil, per tant lluny de tota aproximació a la rectitud i allunyat doncs del sender que requereix una adequada conducta que volem perfecta en els valors que hem de conrear.

Albert Balada

© 27-11-2013

La construcció permanent...

La construcció permanent del nostre destí, destriant el bé del mal, polint el nostre devenir, hauria d’esdevenir la fita més important per assolir la aproximació a la veritat, per acostar-nos a la llibertat mateixa i per tant a la felicitat entesa com a principi i final de la nostra existència.

Només en conrear el nostre cultiu personal, això permet de germinar el bé en nosaltres com a instruments mateixos de l’Univers, essent clau de volta de la nostra pròpia concreció com a essers únics i irrepetibles que som.

© Albert Balada

06-11-2013  

És complicat de mantenir de de vegades...

És complicat de mantenir de vegades les pròpies idees, de vegades més que complicat és difícil, i d’altres ja resulta gairebé impossible.  En general, la corrent dels temps acostuma a tendir a arrossegar qualsevulla dissidència o plantejament individual, fora de convenció, parlem de pensament, d’opinió, de reflexió.

La vida, però, t’ensenya que la fermesa en els teus convenciments, amb la discreció i la paraula justa, perviu en les generacions futures, si hom sap fer transmissió adequada i prudent, és de fet la llibertat que circula a través de l’ànima en comunió, cert és que quan el manteniment del parer resulta impossible, aleshores hi ha un procés d’auto sacrifici important i aquesta és aleshores la grandesa del convenciment que aconsegueix en el silenci i la prudència el manteniment d’aquell parer.  

En realitat parlem d’una auto entrega, de la construcció dels ponts i les columnes que es construeixen pas a pas, amb fermesa, amb més o menys dificultats, però a la fi, més enllà de qualsevulla negació de la realitat, és la realitat mateixa que s’acaba transformant tard o d’hora, amb la humilitat perenne, doncs encara que sapiguem que no es dóna valor al propi convenciment, que fins i tot pot ser una mena de “no res”, tard o d’hora sura, com l’oli que no aconsegueix de barrejar-se en l’aigua per molt que ho remenem.

© Albert Balada

24-10-2013

Desperta cor tancat...

Desperta cor tancat a la sensació de grandesa que et dóna el somriure de qui et saluda, desperta i desglaça aquest gel que t’encartona,  i no et deixa gaudir de la bellesa de l’agraïment de la mirada que lluny de ser captiva et captiva, despertat i allunya de tu angoixes vanes per saber-te posseïdor del béns més preuats a compartir, la vida que ens donada, la llibertat que amb nosaltres neix i ens ha de fer iguals caminant cap a la felicitat. Desperta !!!!!

© Albert Balada

09-10-2013

Som com reietons...

Som com reietons de reialmes minúsculs sotmesos a les efemèrides de realitats de subsistència, que dicten dues divinitats malsanes: el diner i la lluita fratricida gratuïta. Podem però sostreure’ns al negoci de l’èxit i la competència que sustenten aquells retrats grotescos de les ombres? La realitat pot semblar força distinta al que realment és, la capacitat de conduir el nostre destí segons altres dictats, més elevats, lligat a fets del bé.    

Obvietat rere obvietat, el model en el es sustenta aquesta realitat panteista, no descriu sinó un sistema en el què no hi ha canals de connexió dels uns amb els altres, del jo amb el proïsme, perquè rebutja aital connexió fomentant el manteniment de la rivalitat malsana com a fruit de creixement, però, aquella capacitat d’ auto conduir-nos, també ens hauria de permetre establir la relació entre la nostra existència i la espiritualitat que podem cultivar per a connectar més enllà del món físic.

Només aleshores resulta comprensible la futilesa de la nostra existència al poder ser capaços d’avaluar-ne el valor real de les coses, del gaudi humà de les coses mundanes, respecte d’allò que és condició espiritual prèvia, la ètica rellevant que en defineix principis i valors de tan alta projecció que el conflicte entre ambdues realitats acostuma a desaparèixer quan hom pren consciència  que només ens pertany la valuosa ànima que nia en nosaltres i no allò  material, que acostuma a guiar-nos.

Mentre som esclaus d’aquest miratge mundà, deixem de cultivar la nostra essència divina, només quan canviem la perspectiva i deixem aquell esclavatge per enlairar-nos a través de la espiritualitat conreada, serà possible l’alliberament absolut i el reconeixement en aquell alliberament del camí que, en la calma i la comprensió, en la humilitat i la serenor, ens acosta a la autèntica llibertat.

© Albert Balada

28-09-2013   

Vivim ancorats...

La fotografia és original de Montse Esteba

“Vivim ancorats en un passat que ens fa presoners  del temps, sense necessitat de ser-ho, però és obvi que la nostra por al desconegut ens amarra i ens convertim en víctimes de la pressió del moment, quan el que realment caldria és alliberar les nostres cadenes i conrear llocs nous en la ment, encara que això ens suposi una gran dificultat, salvable, si més no, la nostra pròpia transcendència a través del culte a la llibertat a aquest nou esglaó en la supervivència, però això sí, sense convertir aquest culte en un fet idolàtric, perquè això ens deixaria buits de sentiment, seriem una ànima que esdevindria fosca; no hi ha res fàcil, i fins i tot aquest trànsit pot arribar a ser dificultós,  però és clar que aquesta experiència paga la pena de viure-la i prendre’n consciència, adquirint nous coneixements, noves experiències amb les que nodrir cada nova passa”

© Albert Balada

17-09-2013  

No és senzill...

No és senzill, res no ho és, descobrir-te com una part intangible de l’Univers, però això només pot succeir quan la teva experiència ha assolit l’oportuna renaixença de l’ànima, quan tu mateix et reconeixes distint, perquè ets capaç de sostreure’t a les cuites més mundanes, quan es desperta en un tu una necessitat imperiosa de transcendir les vel·leïtats humanes,  per a retrobar-te, en la Creació, amb el misteri de tot plegat; no és senzill, però res ni ningú diuen que no sigui possible, i ho és, de la mateixa manera que la llum del dia neix de la mateixa foscor que va minvant mica en mica fins que el l’astre rei, esdevé senyor de tot el que es veu.

Podem intentar-ho, si més no, perquè el món, lluny de reconèixer-se en la transcendental fita que a la raça humana li ha estat atorgada, es vehicula un i altre cop sempre a partir de les més insignificants raons, sense observar  com ens ha estat rebel·lada la fulla de ruta que hom cal seguir des de fa mil·lennis,  en el respecte a la vida i al proïsme, en la igualtat que ens fa semblants als ulls del Gran Arquitecte, amb la llibertat que ens atorga el nostre lligam amb la Essència divina, només, única i exclusivament per esdevenir feliços en la cerca de la Veritat i créixer exponencialment en aquesta cerca, en cada instant que hi dediquem, tot conreant les virtuts reials que ens privilegien; no és senzill i és necessari...

© Albert Balada

30-08-2013

Es sol atribuir...

Es sol atribuir a Maimònides una dita que ens diu que hauríem de mirar al món como si aquest fos una balança, perfectament calibrada, de bones i no tan bones accions.

Aquesta dita ens permet de prendre consciència de la fragilitat de tot plegat i de com només un únic acte positiu pot treure al món del seu equilibri, com també un únic acte negatiu; quina seria doncs l’actitud necessària davant d’aquest fràgil equilibri? 

Prendre consciència de la nostra llibertat individual com un acte en solidaritat social, és a dir, comprendre que el món transita per sendes que no ens permeten cap intervenció efectiva i fefaent, de manera que amb aquella nostra llibertat hauríem de mirar de governar la nostra pròpia convicció i existència en el ben entès que ens cal desequilibrar al màxim aquella balança que ens refereix Maimònides amb tot un seguit d’accions que, des de la individualitat puguin considerar-se bones, tan per a tu com per als altres, encara que siguin accions que només afecten a l’àmbit exclusivament privat de la persona, a l’àmbit individual, en el teu entorn més immediat, doncs d’aquesta manera s’aconsegueix, de mica en mica anorrear l’ escassesa de les virtuts...

© Albert Balada.
26-08-2013

Quan la bellesa...

Quan la bellesa, la saviesa, la raó, la llibertat mateixa són manllevades i comença a percebre’s un tel negre embolcallador com un sudari, amb el que ens manca la respiració, “protegits” per guardians de l’”ordre” que ens impedeixen de descobrir-nos i poder avançar, la veu de la violència no serveix més que per a generar violència, la força de les paraules és cert que no pot superar aquella veu que anima a la agressió, però la paraula, la raó, és la que nodreix la força, és la que nodreix totes i cadascuna de les passes del sender que travessa aquella porta enreixada que ens allunya de la presó de les convencions malsanes, dels càstigs impenitents, encara que siguin imperceptibles, de les raons exòtiques i estranyes que desperten passions; un cop descobrim que la paraula, però també el silenci i l’escolta amatent, ens permeten alliberar a aquells que encara no tenen el gaudi de respirar aquells aires purs i nodridors, sabrem que la llum allunyarà la foscor i de nou s’aixecaran, sobre l’eteri espai que ens envolta, les noves columnes...  

© Albert Balada

22-08-2013  

El valor de la descoberta...

El valor de la descoberta del  cel en la terra, ens permet de testimoniar el sentit de la vida, el sentit de tota vivència vital, instituïda a partir de la presa de consciència de la nostra universalitat, de la nostra consciència total, establerta a partir de la connexió transcendent entre tots nosaltres, humans i no humans en aquest món, més enllà de les característiques de la supervivència que marquen els instints que ens defineixen, com de les regles establertes per a preservar aquella supervivència. El reconeixement, doncs, de la nostra correlació amb la transcendentalitat divina que suposa l’evolució de l’espècie humana, però també el sentit del bé i del mal com a elements interpretatius de la relació, no només entre els homes, sinó també respecte del valor ètic que aquesta sentència suposa, implica un canvi en la percepció del coneixement, del saber, de la transcendència mateixa que ens atribuïm, com un fet únic però alhora social i contextual, per esdevenir un element d’unió, de cohesió entre la nostra espècie, però també amb la resta de la creació, la visualització de principis ètics que es defineixen a partir de la igualtat, instrument alhora que ens permet d’identificar el valor de la essència humana i divina alhora que en la llibertat que es reconeix en el nostre esbrinament dels valors naturals que ens impregnen, com impregnen tota existència en el devenir que ens és donat en qualitats i formes, en relacions i estratègies, en vivències i experiències. Quin és però el  sentit de tot plegat sinó el d’aconseguir un sentiment, una sensació, una manera d’estar i ser com és la felicitat que es manifesta com aquella descoberta un cop hom pren consciència?   

© Albert Balada

20-08-2013   

Déu...

Fotografia original de Llorenç Melgosa

“Déu –afirma el gran teòleg oriental Mikhael Evdokimov–  s’amaga; si no, l’esclat de la visió esclafaria l’home, i li impediria de desenvolupar-se  en plena llibertat. Déu no és pas totpoderós,  diuen els grans espirituals, ho pot tot menys obligar els homes a estimar-lo... Creiem que l’amor sosté l’estructura de l’univers. No obstant això, hi ha una dificultat: com predicar l’amor si l’home no vol, no pot,  o no sap estimar. Potser caldria llavors cessar de parlar, convertir per l’exemple, estimar malgrat tots aquells que s’hi resisteixen.” [1]       

---

[1] Guiteras Vilanova, Joan. Entre el silenci i la paraula: espiritualitat i litúrgia. Centre de Pastoral litúrgic. Emaus 62. Barcelona. 2004. ISBN 9788474679755 Pag. 9

La paraula escrita és quelcom de poderós...

La paraula escrita és quelcom de poderós, però cal tenir-ne cura. Pots recórrer molts i fantàstics llocs, fins i tot arribar a Shangri-la, sense moure’t del lloc on són llegides, emocions que són cultura, de quin desconeixement, se’n deriva la seva destrucció, aquella que ens duu a destruir la civilització mateixa; quan les llegeixes, passen a ser quelcom teu, no són somnis, són reals murmuris d’històries, de relats, lliures, vagant per la teva ment i el teu cor, recreant-se una i una altra vegada...    

© Albert Balada

24-06-2013

Ens cal saber ser receptors de la Llum...

Ens cal saber ser receptors de la Llum que circumda el nostre planeta, dadora de vida, aquella que ens és atorgada, com un privilegi, com regal que rep tot esser viu i saber enaltir aquest privilegi tot protegint-la com el bé més preuat; perquè som lliures i en aquest valor i principi, saber  alhora proclamar la essència de la igualtat i el destí de la humanitat que no és altra que en la calma i l’harmonia esdevenir sacerdots de la felicitat, com a bé suprem que ens pertany...

Honor i glòria a aquells que han sabut dur al llarg de la seva existència el preuat do de la bondat com a insígnia aurada ; sapiguem doncs fer d’aquest món la vívida presència del bé en cadascun dels seus punts cardinals a través dels nostres actes, allunyats de passions amb la única il·lusió de la amor com a penyora a transferir al proïsme...

© Albert Balada

04-05-2013    

Qui posseeix el coneixement de la veritat, és lliure...

Qui posseeix el coneixement de la veritat, és lliure

“Qui posseeix el coneixement de la veritat, és lliure; ara bé, aquell que és lliure no peca, doncs qui peca és esclau del pecat. La mare és la veritat, mentre que el coneixement és el pare. Aquells a qui no està permès de pecar, el món els anomena lliures. Aquells a qui no està permès de pecar, el coneixement de la veritat eleva els seus cors, això és, els fa lliures i els posa per sobre de tot al lloc. L’amor, per part seva, edifica, però el que ha esdevingut lliure pel coneixement es fa esclau per amor cap a aquells als que encara no han arribat a rebre la llibertat del coneixement; aleshores aquest els capacita per a fer-se lliures...” [1] 

[1]  Evangeli –apòcrif- de Felip, 110

Només d'un somni...

Només d’un somni naixerà el perdó que ens exculpa de tanta ignomínia, del somni de la veritat i la seva cerca, aquella que esdevé una autèntica professió de fe en el destí dels homes; només d’aquest somni immanent i etern, l’home pot esdevenir lliure per a ell i per a altri, amb la consciència neta d’allò que està escrit en el fons de l’ànima, gravat amb lletres de foc i serà aleshores quan hom podrà descobrir la nostra veritable connexió amb l’univers, en Ell...

© Albert Balada

24-03-2013

Som el que sentim...

Som el que sentim, el que pensem, el que raonem; dins nostre brolla l’esperit de la vida que esdevé instrument dinamitzador de la nostra ment i la nostra raó, també la nostra existència, des de les essències mateixes de la nostra humanitat en la recerca de la veritat que ens ha de fer lliures. Però, quin és el veritable sentit del què som? Hem estat capaços de descobrir-nos en la recerca de la felicitat pròpia i del proïsme com autèntics fills de la Llum?

© Albert Balada

09-03-2013