Replegar-te en la planura de les idees, com un combatent extenuat que necessita la cura dels antics textos, dels antics pensadors reforça sovint els convenciments, si saps mantenir-te amatent als canvis de paradigmes que sotmets a estudi. Quan ens oprimeix l’evolució de la societat en el darrer quart de segle, quan ens condiciona el canvi mateix de segle que ens portarà en menys de deu anys a reconèixer aquesta tercera o quarta revolució industrial, segons es miri i se’ns miri, quan reconeixem que això no farà sinó repensar tots els esquemes sobre els que s’ha sustentat la societat, absolutament tots, és aleshores quan tot plegat, necessita d’aquella necessària introspecció, d’aquella obligada referència a la vida interior, a la placidesa i la lucidesa del saber en front de l’oferta nostàlgica de la absència, del res.
La conversa mutilada, monosil·làbica patentitza una forma de cercar aquella intimitat que la mateixa vida et pren en el seu dia a dia, on et descobreixes on et descobreixen en el teu món complex i senzill a l’hora però que et pertany només a tu, la monacalitat del viure en senzillesa, del saber-te senyor i director de la vida que t’ha tocat de viure i del teu propi context, triant amistats i companys de viatge, destriant el gra de la palla, com diria el vell pagès, per meditar a redós de la llar, sobre les grans tragèdies o comèdies, imitant una mica, només una mica aquella manera de fer dels sofistes en la seva herència, gaudint només d’allò necessari i defugint del luxe i la falsària virtut, només afirmant-te en la disposició d’obrir l’ànima a la bondat que ens ha de permetre viure i no morir en vida.
Com denostar el que ens han dit que era preuat?, quan difícil resulta deixar allò que el món gaudeix fins a l’èxtasi, per participar de les essències mateixes de la creació en allò modest, en la mateixa simplicitat amb que els infants miren al cel i s’ho qüestionen absolutament tot, fins la llum del sol que els és donada. Aquella mirada, neta, summament neta, que amb els anys va empobrint-se perquè arreplega els filtres que anem posant, els miralls que fan veure angles diferents, aquella és la que cal recuperar, per poder sempre desemmascarar l’enganyós futur que ens planifiquen, tot apostant per fer del futur els cinc minuts següents de la nostra existència, gaudint-los com si fossin els darrers, amb la ingenuïtat d’un nen i el goig de ser castell i muralla.
Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008). Poeta, narrador, assagista i dramaturg. És considerat un dels màxims experts internacionals sobre l'obra i la personalitat de Picasso, de les quals ha fet estudis que han estat traduïts a una desena de llengües. Juga un paper important en la represa de la literatura catalana de postguerra com a creador i editor de la revista Poesia i organitzador de recitals. Ha traduït obres de Rimbaud i de Balzac, entre d'altres. Ha recollit l'obra poètica a Poemes de l'alquimista, i les proses sobre art i literatura a Quaderns de l'Alquimista. Ha estat guardonat, entre altres premis, amb la Creu de Sant Jordi (1989), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1999) i el Premi de la Crítica Serra d'Or d'obres completes (2006). 
