Herències

Serien les seves paraules premonitòries: no hi ha cervesa negra!, com un tràngol el silenci recorregué l’espai que hi havia entre nosaltres amb una certa amargor, presos d’aquella essència que donava a les nostres converses una “pinta” de Guinness, però un somriure va tallar en sec aquella tensió en anunciar-nos que ens podia oferir una “torrada” de bon gust i regust de roure. Vaja esdevindrem finalment uns veritables sommeliers de cervesa. El cert és que no hi ha millor que aquest beuratge dels déus, per a poder fer crítica social, valorar si una fotografia d’un diari ha estat sotmesa al tractament del photo shop, o endevinar si darrera les cortines dels arbres hi ha la pluja que despolinitza i saneja els aires d’aquestes primaveres odioses. El cert és que les hores enganyen, hores d’ara, quan el sol encara està alçat, te n’adones que ja són quarts de nou del vespre, aquella hora en que sempre es fa tard, potser posats a fer perquè en la resta d’Europa ja hauran sopat, mentre nosaltres ens delim davant d’una “birra[1]”; serà difícil de canviar aquests hàbits, perquè el secret hispànic deriva d’aquells bàrbars visigods que es van prendre com un ultratge el naixement del Al-andalus i que es conegués la grafia, els números, i als clàssics greco-romans i clar tot el dia batallant contra les cohorts omeies feia set en acabar. Vaja i jo que em creia hereu d’una civilització il·lustrada.......

---

[1] Cervesa en llengua italiana

I ells que saben?!

Quan seus davant del teclat del teu ordinador, acompanyat d’una bona Iris Red Beer, que només et pots permetre molt de tant en tant, et ve a la ment aquell comentari que un amic et feia tot esmorzant, quan li explicaves que mai havies estat amant (amant, quina paraula!) de la cervesa i ha estat en aquest final del teu primer segle de vida, quan li has començat a trobar el gust, el regust amarg diria jo, que abans tant et repugnava, ves quines coses!, ara me’n repugnen d’altres.

He repescat del Google la cançó que a mode de la de “Douce France” de l’Anick, han fet Sabina, Serrat, Ana Belen i altres músics i gent de mal viure, sobre una lletra de Mario Benedetti, un poeta uruguaià que fa com de corcó de les males polítiques i ens parla en el seu poema el “Silenci del mar” (1) de com “el silenci del mar brama un judici infinit, més concentrat que el d’un càntir, més implacable que dues gotes”, però també ens explica aquest que hauria de passar un examen segons la dreta, com “el mar escolta com un sord, és insensible com un déu i sobreviu als que sobreviuen”, per sort.

He fet fideus, i els quatre minuts que aconsella l’envàs s’han convertit en vint, perquè la cuina vol senderi, com deia l’àvia i temps de cocció i temps per pensar mentre remenes aquell compost de carn i ceba amb que fas la base, quina olor s’escola per les escletxes de la casa, com si voles omplir cada un dels seus racons.

Potser resulta estrany dedicar els finals de setmana a recrear els teus sentits, aquells que en el teu dia a dia perceben altres sensacions que et resulten estranyes i no vas aprendre a la facultat. Potser, només potser, seria bo de compartir de tant en tant experiències i saber que el món ens ha de sobreviure per mal que li remuga Benedetti, com ens diuen els poetes-músics que s’han enganxat als micròfons, aquells que ens criden més que ens canten, aquells que ens estiren de l’orella per recordar-nos, que tot, absolutament tot, pot acabar amb una rialla, no creieu?

A les meves gates els agrada la música, els agrada aquesta música; no crec pas que l’entenguin, només la senten, ja és prou, però se m’acosten prop, molt a prop, quasi per sentir-me bategar el cor, amb cada cançó que impregna l’aire, mentre em miren amb un somriure que només jo puc percebre, perquè els gats no somriuen, diuen, i ells que saben?!

(1) poema inclòs en el llibre "Geografia" de Mario Benedetti, publicat per Alfaguara l'any 1984 en un original de la Universitat de Míchigan