Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris evolució. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris evolució. Mostrar tots els missatges

dissabte, 24 d’agost del 2013

La nostra relació amb l'Univers...



La nostra relació amb l’Univers i el nostre creixement personal i humà, així com de la nostra pròpia evolució, requereixen, també, de la nostra pròpia contribució cap al proïsme,  en el progrés de la nostra vida, és aleshores quan ens cal establir un pacte amb el Logos Aetern, pel qual, per la nostra banda determinarem la nostra contribució, el nostre delme, doncs aquest ha d’estar el pacte de la dignitat, sabent que ens cal viure en senzillesa i honor, ajudant al canvi, doncs el canvi comença per un mateix un cop has pres consciència que no pots canviar el món, essent que  només tens en tu mateix la possibilitat de canviar allò que et pot aproximar a Déu, aquí rau l’excepcionalitat de l’home humil, la de saber-se integrant de la totalitat universal en connexió permanent amb el Tot ...

©Albert Balada

24-08-2013

dimarts, 20 d’agost del 2013

Com seria el món...



Com seria el món, si poguéssim disposar de una mirada múltiple, de la capacitat de poder observar moltes perspectives alhora? Clar que ens caldria una altra disposició d’ànims, se’ns faria necessari de comptar amb una amplitud de mires i capacitat cerebral, força més ampla de la que ara tenim i per tant, llevat que l’evolució  humana arribi alguna vegada a aquesta capacitat, de moment hem de conformar-nos amb una única perspectiva, o com a molt amb la capacitat de conrear el coneixement per a interpretar-la, i rau, doncs, en el coneixement, ara per ara, en la essència de la nostra pròpia capacitat, perquè aquella mirada múltiple, queda reservada, en tot cas a l’Esser superior, i per tant no forma part de la nostra humil humanitat, que ha de conformar-se, si més no, amb les perspectives distorsionades que, manta vegades, ens arriben per fruits i orígens diversos, sempre amb intencionalitats i interessos clars, però que de vegades resten obscurs a les nostres  mirades.  

Només hi ha una possibilitat de poder  anar una mica més enllà, només una mica, de la nostra qualitat humana, i és la connexió divina que la calma i la serenitat de l’ànima ens hauria de permetre, de poder interactuar amb la nostra essència, amb allò que ens assimila a la Creació, a la unicitat;   aleshores en aquesta disposició de ment, podem descobrir l’enteniment superior que governa l’univers, des de la nostra petitesa, podem tenir una nova perspectiva que substitueix a la inicial i en ella recrear-nos en l’observació i en l’aprenentatge, admirar-nos de la possibilitat del silenci, del bé, de l’harmonia...

És aleshores quan l’home conflueix en la cerca d’una veritat experiencial, d’una  veritat transcendental i gens efímera, més enllà de les diferents veritats que les ciències especulatives i les naturals permeten de cercar a través de l’establiment de les respectives hipòtesi que cal provar, més enllà de la nostra pròpia dimensió, per entrar, sense abandonar la inicial, en una dimensió nova que, tot i la unidimensionalitat que encara embarga la ment humana, permet concretar l’esser humà en aquella part de l’univers que representa com a esser viu que és, com a realitat viva, mutant i alhora essencial  de ella mateixa,  a l’abast d’una nova visió que li permeti aquella connexió, de tal manera que la seva pròpia limitació en el temps i en l’espai, puguin esdevenir subtileses de la creació, doncs és transporta al món de l’esperit, una realitat distinta que acarona el bé comú com a realitat substancial en la que descobrir-nos com a instrument social; és quan l’home esdevé autènticament home i la dona autènticament dona, quan es reconeixen ambdues parts de la pròpia concreció, en aquella dimensió prèvia a la naixença mateixa i alhora en una dimensió futura que ens és impossible d’interpretar amb els ulls humans, doncs només des d’aquesta dimensió espiritual es pot entrar en connexió amb l’Esser superior que forma part de nosaltres mateixos com de tota la creació i sens dubte aquell moment sublim està reservat a uns pocs escollits...

© Albert Balada

20-08-2013

dimarts, 25 de setembre del 2012

Una cita: Eduard Punset




"Hi ha un principi de la història de la evolució: els canvis tècnics són molt ràpids, es donen en dies. Els canvis socials, la concepció de l’Estat, per exemple, són molt més lents. La ciència està en el segle XXI, i la política en el segle XIX."[1] 





* (1936) és jurista, economista, escriptor i divulgador cientific que va tenir altes responsabilitats polítiques durant la restauració democràtica espanyola

dimarts, 21 de febrer del 2012

Menester


Ens és de menester de recordar les virtuts que ens porten a la tolerància com a símbol de l'evolució dels homes, com a tribut a la nostra pròpia essència, aquella no és altra que la de ser fills de la creació i devots guardians dels principis primers: del valor de la vida, del valor de la igualtat, del valor de la llibertat a la que arribem per la veritat i de la essència màxima que ens fa fills de Déu, la felicitat...

diumenge, 24 de gener del 2010

Protocols de llibertat

“[...] a la edat de cinc anys tenia la mania de fer traces de les coses. A la edat de 50 havia produït un gran nombre de dibuixos, amb tot, cap no tenia el veritable mèrit fins a l’edat de 70 anys. Al 73 finalment vaig aprendre quelcom sobre la qualitat veritable de les coses, ocells, animals, insectes, peixos, les herbes o els arbres. Per tant a l’edat de 80 anys hauré fet un cert progrés, als 90 hauré penetrat en el significat més profund de les coses, als 100 hauré fet realment meravelles i als 110, cada punt, cada línia posseirà vida pròpia [...]”.

Diuen que el mestre Katsushika Hokusai[1], ho va escriure, malgrat que no n’he trobat una referència fidedigna, més que de manera fragmentada en un article de Manuel Rivas[2] a El País, una reflexió assenyada sobre el temps i la creativitat, i tot no estar-ne segur de l’autoria, interessant de reflexionar-hi sobre aquest petit text atribuït, de tota manera, a qui va ser mestre de la pintura japonesa, i no sabent a ciència certa si la referència és o no és correctament atribuïda – el que fa que no ho insereixi en aquest blog com una cita -, reflexió de vida la que se'ns fa en el text plantejant alhora la manera com en diferents cultures els homes poden ser capaços de valorar el transcórrer del temps i en la seva transcendència, dilucidar allò que n’és o no d’important.

L’ensenyament, en tot cas que se’n desprèn ens porta a la reflexió de les edats de l’home, a valorar quelcom que la misticitat asiàtica considera abastament, el valor de la transcendència en el transcurs dels anys, l’experiència com una relíquia valuosa que ens defineix en la nostra pròpia concepció humana, i alhora, en vesteix i basteix els requeriments que nosaltres mateixos ens en fem, com a autèntics instruments socials, en el nostre procés d’interacció amb el nostre entorn, encara que sigui en el silenci plausible de la creació i de la creativitat mateixa, un destil·lat d’una mena de ritualitat que construeix la nostra essència desdibuixant-la en temps, com la idea que una ment finita pot arribar a conèixer el cosmos infinit, amb infinites realitats, perquè les lliçons que aprenem es converteixen, nogensmenys que en protocols de llibertat, sense més expectatives que la generositat mateixa, sense rendir-nos a l’esperança de ser eterns, però acceptant en la nuesa dels peus que caminen descalços sobre la mateixa terra la igualtat en el trànsit de la calma a la fraternitat mateixa tot fent un camí en el món inestable i efímer, fins a assolir una realitat espiritual que transcendeixi a tot allò d’imaginari col·lectiu que no resulta més que de les entel·lèquies i les terqueces socials, mentre intentem comprendre com funciona la vida i que hi ha desprès de la mort, si és que hi ha alguna cosa.

Tot canvia, doncs, i la visió de les coses evoluciona a partir de les experiències i les vivències que anem incorporant a la nostra vida, com aquell gra de sorra que es junta amb altres i va configurant aquell entorn de placidesa que es torna canviant i erràtic, podent fins diluir-te en ell, esdevenint translúcid i esmunyir-te com una onada dins del mar o l’arc de Sant Martí en el mateix cel, sentir-te infinit i invisible a la vegada, però en realitat qui no t’enganya és el mirall en el que et reflecteixes i on se’t desperta el pas dels anys, encara que pugui reflectir l’estat singular de la teva ment, aquella que et governa els sentits, un reflex, tanmateix, que ens permet de descobrir consciència i evolució, bellesa i poder, pors i ànsies i a la vegada descobrir com les paraules poden acabar perdent el seu significat en els trànsits dels temps....



[1] Hokusai, Katsushika*. Hokusai: sketches and paintings. Ed. Kodansha International, Tokyo. 1969

* conegut simplement com Hokusai (北斎) (1760-1849) va néixer i morir a Edo l’actual Tokyo. Fou un pintor i gravador japonès del període Edo, adscrit a l’escola Ukiyo-e de pintura japonesa.

[2] Rivas, Manuel. No Cabemos. El País 23-10-09


dissabte, 6 de juny del 2009

Herències


Serien les seves paraules premonitòries: no hi ha cervesa negra!, com un tràngol el silenci recorregué l’espai que hi havia entre nosaltres amb una certa amargor, presos d’aquella essència que donava a les nostres converses una “pinta” de Guinness, però un somriure va tallar en sec aquella tensió en anunciar-nos que ens podia oferir una “torrada” de bon gust i regust de roure. Vaja esdevindrem finalment uns veritables sommeliers de cervesa. El cert és que no hi ha millor que aquest beuratge dels déus, per a poder fer crítica social, valorar si una fotografia d’un diari ha estat sotmesa al tractament del photo shop, o endevinar si darrera les cortines dels arbres hi ha la pluja que despolinitza i saneja els aires d’aquestes primaveres odioses. El cert és que les hores enganyen, hores d’ara, quan el sol encara està alçat, te n’adones que ja són quarts de nou del vespre, aquella hora en que sempre es fa tard, potser posats a fer perquè en la resta d’Europa ja hauran sopat, mentre nosaltres ens delim davant d’una “birra[1]”; serà difícil de canviar aquests hàbits, perquè el secret hispànic deriva d’aquells bàrbars visigods que es van prendre com un ultratge el naixement del Al-andalus i que es conegués la grafia, els números, i als clàssics greco-romans i clar tot el dia batallant contra les cohorts omeies feia set en acabar. Vaja i jo que em creia hereu d’una civilització il·lustrada.......


[1] Cervesa en llengua italiana

dimecres, 3 de juny del 2009

Lluc

Fotografia original de Joanna Martín

A voltes, la nostra història és quelcom més que la crònica d’uns esdeveniments, alguns pensen que el repàs de totes les històries de tots els països son alguna cosa més que el mer relat cronològic, o un relat en si mateix a partir de la realitat de les elits. La veritat, de vegades oculta als ulls dels investigadors, és molt més senzilla, molt més real, la història la fan els homes i les dones que construeixen aquestes realitats en el seu dia a dia, per miserable que sigui la seva existència, per obscura que sigui, no hi ha més realitat que la realitat que s’escriu amb els rengles de la vida i la vida és allò que esdevé en cada un dels nostres dies, en cada dia dels nostres, dels teus, dels de tots plegats. Tots som importants als ulls de la història, encara que aquesta s’escrigui en paraules majúscules, potser la mateixa majúscula amb la que s’escriu el nom de Lluc..... 

diumenge, 21 d’octubre del 2007

Fràgil miratge...



Una fotografia de Cristina Catarecha

Caminar pels cims de la política se’ns representa com una aventura fàcil, com caminar pels cims de la amor o de la societat, en un moment en que nosaltres, els sers humans abandonem a la seva sort a bona part del nostra intel·lecte consumits en les essències de la nostra pròpia dinàmica, de la nostra pròpia contextualització, tot esperant que sempre puguem avançar en les estructures socials a partir del model piramidal i per tant entenent una certa jerarquització de les nostres estructures de relació.

El món que se sustenti en base a aquestes estructures està condemnat a que aquesta fràgil estructura, mancada del coixí que la faci estable, pugui esdevenir feble en la composició dels materials que la dissenyen, segurament filosofies holístiques que poc tenen en compte altres possibilitats i plantegen estructures tancades, estructures que no poden tenir cap possibilitat de mobilitat, com succeeix en l’estructura estamentària hinduista, per exemple, no tant allunyada dels conceptes occidentals actuals, encara que pugui semblar el contrari.

La lluita en la consecució de variables culturals que dotin als ser humans de nous valors, de noves essències, sustentades, de fet, en els elements clàssics de les cultures, en les anàlisis filosòfiques que s’han anat generant al llarg dels segles, segles d’estudi i evolució, només en el supòsit, deia, en que la filosofia i la política esdevinguin compatibles amb les essències culturals dels sers, serà possible de construir una nova estructura de dimensions i formes diferents, que aposti sense cap altra limitació en els preceptes de la dimensió que ens ha de fer iguals.