Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cor. Mostrar tots els missatges

dimecres, 12 de febrer del 2014

Se'ns farà difícil...




Se'ns farà difícil i fins i tot podem sentir llàstima per aquells que beuen de la rancúnia, l'odi, l'enveja... Actituds malsanes que ennuvolen els sentits i fan que la llum s'exhaureixi lentament en els seus cors. Aleshores la nostra pròpia essència ens ha de dur al convenciment de la raó lluny de disputes, conscients que l'esforç en el bé comporta requisits que cal acomplir en el sender de la fraternitat humana i ens sabrem alliberats en la certesa que no tothom ha entès...

© Albert Balada
12-02-2014

dissabte, 25 de gener del 2014

Diuen que la llibertat...




Diuen que la llibertat acostuma a morir-se amb un sonor aplaudiment, mentre, distrets els cors no som capaços d’apreciar-ne la seva bellesa, allunyats de la saviesa necessària que ens ha de donar la força imprescindible per sostenir-la.

© Albert Balada

25-02-2014

dimecres, 15 de gener del 2014

En general...




En general la nostra consciència té plantejats dilemes d’interpretació entre el bé i el mal, aquests discerniment de vegades no resulten fàcils, donat que el mal s’emmascara de maneres subtils que semblen legítimes expressions del bé;  ens cal, doncs, estar amatents i valorar acuradament aquests plantejaments, ensinistrar la manera com la apreciació de la nostra consciència, de la nostra ànima i del nostre cor, com essència que n’és de la nostra substància  humana arrelada en la concreció providencial, assoleix de manera fefaent el convenciment en la descoberta de la diferència entre el bé i el mal, però també respecte d’aquelles simulacions del bé com ho són actituds prepotents i insolents, que en els darrers temps s’han vist augmentades  considerablement  en la quotidianitat, com la mentida, l’engany, l’error que no és tal, actituds totes elles que necessiten un reforçament de la posició en el bé per arribar a l’esgotament del mal i el cessament d’aquelles actituds il·legítimes en la humanitat.     

© Albert Balada

15-01-2014  

dissabte, 26 d’octubre del 2013

La tendresa ens identifica, la generositat neix...



La fotografia és original de Montse Esteba


La tendresa ens identifica un matís de l’ànima, de difícil expressió si hom no comprèn el veritable sentit del concepte, com ara la seva connexió amb el sentit que això implica en la nostra vida, nogensmenys que reconèixer el valor de la senzillesa en les actituds i alhora el valor que això aporta a les nostres dinàmiques, de manera que si entendrim els cors, més enllà, però d’actituds servils i postulats dèbils, sabrem comprendre al proïsme en la seva pròpia dimensió, com a nosaltres mateixos, ens sabrem conscients de la nostra pròpia existència, del sentiment de pertinença a la Creació mateixa, comprenent tanmateix el nostre paper en aquest món físic des de la nostra espiritualitat manifesta.      

La Generositat neix del batec del cor mateix, perquè no és cap acte fútil, ans al contrari, inunda, transmuta, colpeja totes les muralles que son aixecades, perquè una actitud generosa representa apostar per reconèixer-nos a nosaltres mateixos en el proïsme i en aquesta posició davant del món, descobrir-nos l’existència mateixa, en els seus valors, com en els seus principis.
   
© Albert Balada

26-10-2013

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Encara que puguis...



Encara que puguis tenir la consciència que només ets un entre milions, i per tant, difícil gairebé impossible d’intervenir, d’interferir en el devenir humà, t’equivoques, ens equivoquem, perquè la nostra ment, com les nostres accions en forma d’actitud, podem de fet canviar el món, a través de la nostra comunió amb l’Univers. Si només tenim una mirada cap al món físic, aital intervenció se’ns farà molt difícil i veritablement és limitativa i limitadora alhora, però no hem d’oblidar que darrera tota actitud hi ha una ànima, una consciència, és aleshores quan hom pot conrear els principis de la reacció global, evidenciant-ne aquesta connexió de manera fefaent, mireu, si més no la potència d’un somriure, res no es fa més que moure els músculs de la cara i, per descomptat una predisposició, si és forçat no ens serveix, però un somriure que surt des de l’ànima, des del cor, si ho voleu, és una de les accions més potents...

© Albert Balada
22-10-2013


dissabte, 21 de setembre del 2013

Ens hauriem de poder sostreure...


La fotografia del bosc de ribera és original de Ramon Farré

Ens hauríem de poder sostreure dels pensaments que ens engarjolen lluny de la realitat mateixa, hauríem de saber-nos reconèixer en la simplicitat del Tot, i alhora en la unicitat de cada ànima present en aquest món que és nogensmenys com evocacions d’aquella Divinitat perenne, com l’aigua vivífica que transcorre pels senders que amara de vida, i aquesta en el seu propòsit de devenir valor i principi, felicitat que transmet el fet que, per evident, no deixa de requerir l’enaltiment i la commemoració, per gada gota que transita prop nostre, recordant-nos que no ens és necessari res del que ens envolta, només la vida mateixa i el contacte i connexió amb el món, Tot en un, Un en tot, misteri i confessió del que hi ha, del que És i del que no és.

La llar de l’home no radica més que enllà on és el seu cor, on és capaç de transformar-se i descobrir-se arrelat en la terra, però també essent àtom de l’univers mateix, més enllà del nostre món, però també en ell, com un objectiu de transcendència que se’ns albira més enllà de l’oració, la meditació o els santuaris, en l’explosió d’aquella reclusió interior que la porta oberta, de bat a bat, ens permet d’abandonar, sense trencar aquella homogeneïtat causal que ens aboca a l’infinit mateix de les petites coses, de les petites històries, on El trobem.

Hem de ser capaços de veure’ns reflectits en aquest trànsit en els altres, observant a l’hora el món físic i l’espiritual com un pont en el que la fusió d’ambdues percepcions es pot donar, clar que només si estem en pau amb nosaltres mateixos i amb el món, serà aleshores quan l’aire que hom respira se’ns farà entenedor, i la realitat cobrarà una nova dimensió, una nova perspectiva, idees i fets, seran una mateixa cosa, com un retorn a la infantesa de l’home en la que va començar a descriure’s aquest llarg camí.    

© Albert Balada

21-09-2013

diumenge, 7 de juliol del 2013

No em titlleu d'inconseqüent...


Disculpa[1]



No em titlleu d’inconseqüent
perquè el meu cor
Hagi quedat pres
Per una veu que canta;
Cal estar seriós de vegades
com d'altres
cal deixar-se Emocionar;
Com la fusta, de la que surt
tant l’arc del guerrer
com el Llaüt del cantor.

Ibrahim Ibn Utman*. Còrdova, S. XII

Va ser Alfaquí, doctor o savi de la llei  i poeta





[1] Gómez Garcia, Emilio. Cinco poetas musulmanes. Ed. Austral. Madrid. 1959.

Si es pogués...





Si es pogués retratar el calor, veuríem també el silenci de les planes, els ocells arrecerats ves a saber, sense voleiar les cel•lades on un aire calent, un cers estrany, ens pentina, mentre el sol punxa sobre la pell nua. Si es pogués retratar el calor, podria tenir el nom de l’oest on aquesta calima immensa ens abraça, atemorint el cor i demanant esguard, i aigua, molt aigua per apaivagar la set per la transpiració excessiva. Si es pogués retratar el calor quin retrat en sortiria!


©Albert Balada
06-07-2013

diumenge, 23 de juny del 2013

Cosa guardada...



"Sobre qualsevol cosa guardada, guarda el teu cor, perquè d’ ell mana la vida".

(Proverbis 4: 23)

dissabte, 20 d’abril del 2013

Una cita: Tsunetomo Yamamoto




“S’ha dit: “si voleu sondejar el cor d’un amic, tombeu malalt”. Una persona a la que considereu amiga quan tot va bé, i que us ha donat l’esquena com un estrany en cas de malaltia o d’infortuni, no és més que un covard. És molt més correcte quan un amic ha d’enfrontar-se amb l’ infortuni, estar prop d’ ell, visitar-lo i socorre’l. Un Samurai no ha, mai mentre visqui, de permetre’s distanciar-se d’aquells dels que és deutor espiritual. Vet aquí per tant un mitjà per a mesurar els veritables sentiments d’un home. La major part del temps, nosaltres ens dirigim als demés per a demanar-los ajut i després els oblidem quan la crisi a passat.”[1]




[1] Tsunetomo Yamamoto*. Hagakure (Fulles ocultes). El cami del Samurai. La amistat es mesura en l’adversitat. Shambhala Publications, 1980 ISBN 9780834827875

*(1659-1719) samurai vassall del Clan Nabeshima (senyors de la província de Hizen). Va dedicar la seva vida adulta al servei del seu mestre Shogun, el senyor Mitsushige Nabeshige. Havia d'haver mort el 1700, fent-se l'harakiri, però el seu senyor li va ordenar de no fer-ho. Des de llavors, va decidir canviar de vida, va deixar la vida de samurai i es va convertir en monjo budista. se'l coneix com l'autor d'aquest llibre que se suposa que va ser dictat a un jove aprenent, tot i demanar que el llibre mai es publiques mai, però no va acomplert el seu desig i la seva obra va tenir una gran influencia en la cultura japonesa posant-se com a base del bushido.

diumenge, 20 de gener del 2013

La noblesa de l'ànima...





La fotografia de la punxa del campanar de la Seu Vella de Lleida és original de Ramon Pujades Civit


La noblesa de l’ànima blasma els sentiments que hom té i s’enlaira sobre la ment i el cor mateix, a la recerca de la seva pròpia universalitat, sabedora de conrear una consciència universal que ens defineix com part d’un tot, com un símbol de la fertilitat del pensament; més enllà de desitjos i planys, lluny de quimeres estèrils, prop de les coses senzilles i les raons essencials, l’ànima esdevé senyal de la nostra pròpia humanitat...  

© Albert Balada
20-01-2013

dimecres, 26 de setembre del 2012

Aquell diari




Aquell diari

Els símbols ens amanyaguen l’ànima,
acaronen el cor,
acomboien els sentiments.
Perduda la innocència, recerquem
En el misteri més profund,
Les essències del camí.
No xiulis mistèrica passió
La cançó darrera,
Sinó la primera.
Fes del teu clam silenci;
I del silenci:
Presència, mentre aquesta tardor
Estranya, ens esgrogueeix
Les pàgines d’aquell diari
Que escrivíem.

Lleida, 26-09-2012
Albert Balada ©

dissabte, 1 de setembre del 2012

Si cerques...


"Si cerques dins teu, en un racó del cor, enllà on hi ha l'ànima, veuràs que encara n'hi queden de raons per admirar, i també descobriràs com fins i tot en els pitjors moments, sempre hi ha un bri d'esperança, sempre hi ha una llum que lluenteja, encara que no sigui potent, minça, el just per a poder veure que tenim algú a qui estimar o que ens plau d'escoltar un ocells cantar o veure un gota remugar per entre les fulles, encara verdes... "

Lleida, 1 de setembre de 2012
Albert Balada ©

dilluns, 23 d’abril del 2012

En un amagatall del cor...



En un amagatall del cor


Ansia el món;
Presència,
Saber-se viva,
En la maranya de pedra
Que desperta al dia
Embolcallada de records.
Sospir infinit quina mirada
Arriba,
Com un clam,
Tant alt,
Que amb el colpeix de les campanes
ensopega.

Ansia el món,
Com qui vol
Sentir els colors
De l’arc, prop del rostre
I pentinar-ne la cua,
Amb els dits,
Recreant el paradís.
Com el dia coneix la nit,
Li se la bondat
Feta bocins,
De vegades.

Ansia el món,
En un amagatall
Del cor,
On descobrir-hi mil misteris,
Mil tapissos
De seda i pedres,
On l’orient i l’occident hi ajunten
Amors i essències,
llegendes.

La se,
Com tu la saps,
D’orgull farcida
En la fosca
Que s’omple de lluna i estrelles,
En el dia
Que albira al sol
Majestuós que s’estrena.
Mentre,
Tot plegat gira el seu voltant,
Entre silencis
I paraules,
Entre clams
I roses.




Lleida, 9 d’octubre de 2007.
©Autor: Albert Balada, poema "En un amagatall del cor" dins de "Heliada, un poemari".Ed.Bubok.com. 2009. 1ª edició 12/2009. Global Copyright Registry SAfe Creative: 0912065069406.

dijous, 14 d’agost del 2008

Corxeres


L’ambient respira aquella música frissant que remena l’aire; les notes, cauen com en cascada per les portes i finestres, es repleguen a l’entorn de les llànties i surten disparades cel amunt, cel avall, perseguides per una calma que les vol temperar; mentre, poc a poc, el so desperta aquella rauxa i de nou l’ambient ensordidor arremolina els sóns, com el despertar del dia.

Les gotes d’aquesta pluja d’agost regalimen pels carrers i et plau deixar que et pentinin la cara, fredes, humides, que els fils del cotó s’embeguin d’aquella aigua de l’estiu calent que neteja el pols, guaitant com tomba pels embornals, farcits d’aquella fullaraca, d’aquella brossa....

Gires en la foscor de la nit recercant aquella pel·lícula fina que t’agrada de mirar a contrallum dels fanals rovellats i vells que pengen de les cases, arreplegues els records de la teva infantessa, al poble, i et rebenten l’ànima i et fan bategar el cor, aleshores, dibuixes amb els dits el recorregut d’aquestes llàgrimes del cel que et banyen el rostre.... escoltes de nou aquell cadenciós discurs de les cordes i el vent que s’alcen pentinant de nou l’ambient, volant per les estances, com fent salts en el temps, allunyant a la vida cap als móns on l’esperit reposa a cavall de les corxeres i els silencis....

La llum t’il·lumina el rostre i en la solitud de la nit, moll, xop, amb la foscor que ve després de la galerna, després del llamp, la darrera gota tomba, solitària, quan el silenci tot ho domina.....

dilluns, 26 de maig del 2008

Novus Ordo Seclorum





Aventurar la sapiència en un món obert a la manca de virtut, implica la necessitat de descobrir aquells homes bons, capaços de convertir la seva vida en una vida de servei a la humanitat sencera, anacoretes del saber, dels secrets que ens transmeten els grans, per albirar aquell destí on la maldat sigui rebutjada, sigui anihilada del cor dels éssers humans, per conformar un complex entramat que faci de l’aliança aquell nexe d’unió entre civilitzacions, recuperar en la història de la humanitat un altre set cents quaranta i dos. És arribada l’hora en que la llum esdevingui com a principi fonamental del nostre pas per la vida, del nostre trànsit com esglaons d’una cadena ampla que descriu la transmissió i l’enllaç de coneixements del passat al futur, de la ment al cor dels homes,

dissabte, 9 de febrer del 2008

I ells que saben?!


Quan seus davant del teclat del teu ordinador, acompanyat d’una bona Iris Red Beer, que només et pots permetre molt de tant en tant, et ve a la ment aquell comentari que un amic et feia tot esmorzant, quan li explicaves que mai havies estat amant (amant, quina paraula!) de la cervesa i ha estat en aquest final del teu primer segle de vida, quan li has començat a trobar el gust, el regust amarg diria jo, que abans tant et repugnava, ves quines coses!, ara me’n repugnen d’altres.

He repescat del Google la cançó que a mode de la de “Douce France” de l’Anick, han fet Sabina, Serrat, Ana Belen i altres músics i gent de mal viure, sobre una lletra de Mario Benedetti, un poeta uruguaià que fa com de corcó de les males polítiques i ens parla en el seu poema el “Silenci del mar” (1) de com “el silenci del mar brama un judici infinit, més concentrat que el d’un càntir, més implacable que dues gotes”, però també ens explica aquest que hauria de passar un examen segons la dreta, com “el mar escolta com un sord, és insensible com un déu i sobreviu als que sobreviuen”, per sort.

He fet fideus, i els quatre minuts que aconsella l’envàs s’han convertit en vint, perquè la cuina vol senderi, com deia l’àvia i temps de cocció i temps per pensar mentre remenes aquell compost de carn i ceba amb que fas la base, quina olor s’escola per les escletxes de la casa, com si voles omplir cada un dels seus racons.

Potser resulta estrany dedicar els finals de setmana a recrear els teus sentits, aquells que en el teu dia a dia perceben altres sensacions que et resulten estranyes i no vas aprendre a la facultat. Potser, només potser, seria bo de compartir de tant en tant experiències i saber que el món ens ha de sobreviure per mal que li remuga Benedetti, com ens diuen els poetes-músics que s’han enganxat als micròfons, aquells que ens criden més que ens canten, aquells que ens estiren de l’orella per recordar-nos, que tot, absolutament tot, pot acabar amb una rialla, no creieu?

A les meves gates els agrada la música, els agrada aquesta música; no crec pas que l’entenguin, només la senten, ja és prou, però se m’acosten prop, molt a prop, quasi per sentir-me bategar el cor, amb cada cançó que impregna l’aire, mentre em miren amb un somriure que només jo puc percebre, perquè els gats no somriuen, diuen, i ells que saben?!


(1) poema inclòs en el llibre "Geografia" de Mario Benedetti, publicat per Alfaguara l'any 1984 en un original de la Universitat de Míchigan