La persona...

"La persona ha de dominar les seves emocions i qualitats: Aprendre orgull, però no engreïr-se. Conèixer-se en l'enuig, però no enfuriar-se. Ser un expert de la conversa, però no parlar. Conèixer el secret del silenci, però no callar..." (cita talmúdica, llegida en algún lloc, sense saber-ne l'autor) — 

De vegades hi ha raons...

La fotografia és original de Montse Esteba

De vegades hi ha raons que no se sustenten sobre cap raó mesurable o definible, són fruit del ressentiment, fruit d’aquells impulsos que lluny d’esdevenir quelcom de positiu,  habitualment es justifica a partir d’una suposada natura humana, què, si més no, s’allunya tan de la pròpia essència humana, com d’aquell imperatiu que n’estableix la obligació d’obrar sempre tenint el bé com a principi articular.

Quan es donen aquestes circumstàncies en les actituds d’ algú, s’obre un abisme amb els seus proïsmes, doncs està inferint des de la espiritualitat l’evidència d’un infern propi, tot definit el seu pitjor jo, i establint una toxicitat malsana contra la que cal previndre’s que ens ha de forçar la resposta adequada cap a aquell perill de l’ànima, adequant-ne el discurs, intentant calibrar i qualificar les emocions en un sentit més positiu, només així aconseguirem  que puguem fer de pensaments i accions quelcom de productiu.

Com diuen alguns, ens cal dons estar amatents al quocient de l’enuig.

© Albert Balada

14-12-2013

La colera...

La colera , de vegades es manifesta de manera subtil en el cor dels homes, una paraula a des temps, un comentari no comprés, una contradicció, una incomprensió en l’anàlisi, signifiquen una posició que ennegreix l’ànima, l’enuig és nogensmenys que aquesta predisposició, humana, certament, inútil tanmateix.

Es com si per un moment hom perdés el sens de la Llum i esdevingués un somni sobrevingut d’allò que conrees, que et porta a sobre actuar,  més enllà del que és necessari, defugint la plàcida conducta que hauria de ser consubstancial, cal doncs comprendre que tot està en moviment i entendre que aquesta íntima relació amb el cosmos de vegades entra en  fallida, és aleshores quan més ens cal abandonar els imperatius del món físic i endinsar-nos en el món espiritual, sense resistències malsanes, per a comprendre els canvis que es produeixen en l’entorn, descobrint que, de vegades les teves posicions no són estàtiques i generen in acceptacions, la qual cosa és normal.

Cal reorganitzar la teva comprensió i endinsar-te en l’enteniment del que esdevé en el cor de l’altri, doncs tot és en evolució, i manta vegades aquest procés no està en coincidència amb els teus plantejaments, aleshores, cal emprar el silenci com a instrument d’aturada i reflexionar sobre el moviment, com les paraules, de vegades no expressen amb tota la seva claredat allò passa en la realitat canviant.

Cal respectar les idees i els convenciment de l’altri, de manera que els teus convenciments no han de ser pas inductors de confrontació, al contrari, han de saber comprendre l’evolució de l’altri i en tot cas acceptar-la, sense altra valoració; és possible que l’altri pugui no entendre la teva disposició d’ànim, doncs són moments no confluents, com les nostres expressions no són tanmateix idèntiques, és el moment de comprendre que cal establir un principi de tranquil·litat que apaivagui  tot enfrontament innecessari, tota disfunció en la Creació, admetent  la reorganització de sentiments i sensacions,  doncs ningú no està en disposició d’ afermar-se en una raó absoluta, ans al contrari, aquesta és canviant, fruit de la pròpia experiència, com ho és de l’experiència de l’altri, però l’ego ens fa mantenir una posició intransigent a uns i altres, aleshores, cal establir-se en la calma i la reflexió per a poder entendre aquests moments precisos i abocar-hi tot el saber i la maduresa que ens cal.

© Albert Balada

02-11-2013