El temps...

El temps és una raó que pertany a una determinada i limitada visió del món, com de la vida...

© Albert Balada

16-03-2014

De vegades hi ha raons...

La fotografia és original de Montse Esteba

De vegades hi ha raons que no se sustenten sobre cap raó mesurable o definible, són fruit del ressentiment, fruit d’aquells impulsos que lluny d’esdevenir quelcom de positiu,  habitualment es justifica a partir d’una suposada natura humana, què, si més no, s’allunya tan de la pròpia essència humana, com d’aquell imperatiu que n’estableix la obligació d’obrar sempre tenint el bé com a principi articular.

Quan es donen aquestes circumstàncies en les actituds d’ algú, s’obre un abisme amb els seus proïsmes, doncs està inferint des de la espiritualitat l’evidència d’un infern propi, tot definit el seu pitjor jo, i establint una toxicitat malsana contra la que cal previndre’s que ens ha de forçar la resposta adequada cap a aquell perill de l’ànima, adequant-ne el discurs, intentant calibrar i qualificar les emocions en un sentit més positiu, només així aconseguirem  que puguem fer de pensaments i accions quelcom de productiu.

Com diuen alguns, ens cal dons estar amatents al quocient de l’enuig.

© Albert Balada

14-12-2013

Són com els trams de la vida...

La fotografia és original de Montse Esteba

Són com els trams de la vida en el nostre creixement,  testimoni, esglaó a esglaó de la nostra relació amb l’ intel·lecte, però també, a banda de amb la raó, amb la espiritualitat mateixa i amb els sentits, raons que ens ajuden a entendre la complexitat mateixa de la vida:  pas a pas, no hi ha presa, doncs el camí fa pujada, el que el pot acabar fent un camí pesant, on anirem omplint les alforges amb els aprenentatges que anirem conreant, deixant enrere, per a compensar, bagatges innecessaris, dèries impròpies, valors que no ho són i principis que tampoc, per a recrear una veritat nova que se’ns va despertant a mesura que acomplim aquest nou viatge, com si d’un tràngol iniciàtic es tractés, que t’aporta en la recepció i la comprensió l’obertura de mires necessària per a poder afrontar aquest nou tram en la vida...

© Albert Balada

20-10-2013

Si només hi som nosaltres...

Si només hi som nosaltres, malaguanyat espai... bastint immensitats en el pensament, en allò bell, administrant la nostra bondat i la nostra valerosa existència amb la força que ens caracteritza, sobre un espai que se’ns fa infinit en el temps, dins d’un escaquer que es dibuixa en la nostra cerca constant, delimitant-nos la grandesa del que És.

Potser la nostra experiència té més a veure amb les casualitats de la vida, més enllà del nostre intel·lecte, descobrint-nos que hi ha preguntes que ens hem de fer, però que necessiten ser fetes en un moment precís, concret, per a poder obtenir, no només la nostra resposta, aquella que l’estudi ens ha de permetre, sinó la resposta que ens cal en aquest moment idoni, descobrint-nos allò que només ens pot ser descobert quan la nostra ment, però també la nostra preparació espiritual ha albirat el lloc que convé al nostre destí per a ser capaços d’entendre tota la complexitat de l’Univers.

La raó del perquè de les coses, més enllà de la mera acceptació, ens és consubstancial com a essers intel·ligents, però aquesta raó creix en l’axioma humà de manera exponencial, radicalment exponencial a l’evolució mateixa i fins i tot més enllà d’e lla, revolucionàriament  sense malbaratament de talents descobrint allò que els mites no ens permeten de descobrir, l’existència de la raó suprema que governa l’ intel·lecte, la essència mateixa de tot plegat.

Potser en la nostra exigència rau el principi de l’errada, la pressa, lluny d’alimentar la calma i la perseverança per a descobrir-nos en el nostre moment present, com una realitat d’èxit en la nostra connexió amb el Cosmos, amb nosaltres mateixos en projecció. Els nostres sentits escruten les sensacions i els sentiments, la nostra intel·ligència va més enllà de les passions i en descobreix la bellesa que es conrea en tota la Creació, en aquest nostre creixement personal que ho és alhora col·lectiu, en la suma de coneixement i en la suma espiritual alhora.

© Albert Balada

14-10-2013

Quan la bellesa...

Quan la bellesa, la saviesa, la raó, la llibertat mateixa són manllevades i comença a percebre’s un tel negre embolcallador com un sudari, amb el que ens manca la respiració, “protegits” per guardians de l’”ordre” que ens impedeixen de descobrir-nos i poder avançar, la veu de la violència no serveix més que per a generar violència, la força de les paraules és cert que no pot superar aquella veu que anima a la agressió, però la paraula, la raó, és la que nodreix la força, és la que nodreix totes i cadascuna de les passes del sender que travessa aquella porta enreixada que ens allunya de la presó de les convencions malsanes, dels càstigs impenitents, encara que siguin imperceptibles, de les raons exòtiques i estranyes que desperten passions; un cop descobrim que la paraula, però també el silenci i l’escolta amatent, ens permeten alliberar a aquells que encara no tenen el gaudi de respirar aquells aires purs i nodridors, sabrem que la llum allunyarà la foscor i de nou s’aixecaran, sobre l’eteri espai que ens envolta, les noves columnes...  

© Albert Balada

22-08-2013  

Una cita: Salvador Espriu

“Anatema contra el qui revolta instints i sentiments contra l’imperi de la raó, l’alta lluminària de l’amor de Déu en la tenebra de l’home. Res al marge de la raó, res en pugna amb la raó, res per damunt de la raó, excepte Déu”[1]

---

[1] Espriu, Salvador. Primera història d’Esther, Dins Obres completes / Edició Crítica, Vol. 11, p. 74.)

Hi ha forces poderoses...

Columna a l'entrada de l'edifici del MAU d'Almacelles.

Hi ha forces poderoses que mantenen el moviment harmònic; així com també el de la pròpia natura, moviment que es conserva de manera inalterable, alhora que en permanent evolució, el que no obvia la harmonia i el caràcter immanent de tota ortodòxia, quines bases s’assenten sobre columnes, la més ferma expressió de les doctrines intel·lectuals, la conformació i base de la raó com expressió que entronca amb la terra, que és la seva rel i s’enlaira cap al celatge obert i immens.[1]

“(...) en l’apreciació d’un objecte sempre s’ha de tenir en compte no solament el reconeixement extern, formal, físic o material, sinó també el psicològic, revestit de connotacions socioculturals (...) la columna, gràcies a les seves qualitats funcionals (resistència i suport de l’edifici), també es converteix en un símbol d’autoritat. (...) bé sigui en la seva varietat de fusta o de pedra, és un suport de l’edificació. En el transcurs de la història, les columnes de pedra apareixien relacionades arquitectònicament amb el temple i el palau, com a elements arquitectònics dotats de solidesa i amb una funció d’aguant, han esdevinguts símbols d’aquestes arquitectures, i també símbol de l’autoritat i el poder del governant (polític/religiós) que hi habita. La columna és, per tant, un símbol de poder i d’autoritat, i representada aïlladament, té aquests atributs socials, atributs què, com en el cas del  bastó, deriven dels funcionals. (...)” [2]  

---

[1] © Albert Balada. 11-05-2013

[2] Valles Rovira, Isidre. Les Arrels socioculturals de l'art: una visió interdisciplinària del fenomen artístic. Vol. 45. Edicions Universitat Barcelona, 2001. ISBN 9788483382226. Pag. 129 

En aquesta riba de la mediterrània

En aquesta riba de la mediterrània



En aquesta riba de la mediterrània,
On la raó espera...

Les cales pentinen
Aquest mar formós....

Aquella onada serena,
La brisa reté,
Acaronant retines
El blau intens.

Las cales pentinen
Aquest formós mar;
La brisa reté,

Aquella onada serena;
On la raó espera,
En aquesta riba de la mediterrània.



Lleida, 26 d’abril de 2012
Albert Balada ©

"Al·legats", Una cita: Sir Charles Spencer Chaplin

“Ho sento, jo no vull ser emperador, aquest no és el meu ofici. No vull manar ni conquerir ningú. Voldria ajudar tothom a ser possible: jueus..., gentils..., negres..., blancs...; tots nosaltres volem ajudar-nos els uns als altres, els essers humans som així, volem viure per a la felicitat de l’altre, no per a la seva desgracia, no volem odiar-nos o menystenir-nos els uns als altres. En aquest món hi ha lloc per a tothom, i la terra és rica i a tots pot alimentar. La vida pot ser lliure i bella, però hem perdut el rumb, la cobdícia ha enverinat l’ànima de l’home, ha dividit el món amb barricades d’odi, ens ha submergit en la desgràcia i el bany de sang; hem desenvolupat la velocitat, però ens tanquem en nosaltres mateixos; la maquinària que ens dóna l’abundància ens en deixa sense; els nostres coneixements ens han tornat cínics, la nostra intel·ligència durs i desconsiderats; pensem massa i sentim massa poc. Més que no pas maquinària, necessitem humanitat, més que intel·ligència, cortesia i bondat, sense aquestes qualitats la vida serà violenta i tot estarà perdut. L’avió i la ràdio ens han acostat entre nosaltres, la natura mateixa d’aquests invents clama per allò de bo que hi ha en l’home, clama per la fraternitat universal i la unió de les ànimes, i encara més, la meva veu arribarà a milions de persones en el món, milions de desafortunats homes, dones i nens, víctimes d’un sistema que porta l’home a torturar i empresonar innocents. Per aquells que no em poden escoltar, els dic: no desespereu, la desgràcia que ens afecta és només la mort de la cobdícia, el ressentiment dels homes que temen el progrés de la espècie humana, l’odi de l’home passarà i els dictadors moriran, el poder que li van arrabassar al poble tornarà al poble, i en tant que els homes donin la vida per ella, la llibertat no ha de morir. Soldats, no us sotmeteu a les bèsties, homes que us menyspreen i esclavitzen, que en res valoren les vostres vides, i us diuen que fer, que pensar, que sentir, us martiritzen, us tracten com a bestiar, inútil carn de canó, no us sotmeteu a aquests engendres, meitat homes, meitat màquines, amb mentalitat de màquines i cor de màquines; vosaltres no sou màquines, no sou bestiar, homes sou i en els vostres cors estimeu a la humanitat, no odieu ni viviu per a l’odi, el rebuig a tot el que és natural; soldats, no lluiteu per l’esclavatge, lluiteu per la llibertat; En els llibres sagrats està escrit: el regne de Déu està dins de l’home, no un únic home, no un grup d’homes, sinó tots els homes, i vosaltres els homes, vosaltres teniu el poder, el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat, vosaltres, el poble, teniu el poder, de fer aquesta vida lliure i bonica, de fer d’aquesta vida una aventura meravellosa, aleshores en nom de la democràcia exercim aquest poder, a unir-nos tots ja, a lluitar per un nou món, un mon decent, que li doni a l’home l’oportunitat de treballar, que us doni a tots un futur i a totes les edats, seguretat, fou prometent aquestes coses que les bèsties van arribar al poder, però menteixen, no tenen cap intenció d’acomplir la seva promesa, mai no ho faran, els dictadors es fan lliures a ells mateixos però esclavitzen als seus pobles, lluitem nosaltres ara per acomplir la promesa, lluitem per a fer el món lliure, per acabar amb les barreres nacionals, per acabar amb la cobdícia, l’odi, la intolerància; lluitem per a que en el món regni la raó, en que la ciència i el progrés condueixin a la felicitat de tots els homes, Soldats, en nom de la democràcia, a unir-nos tots ja...”[1]

---

[1] Chaplin, Charles Spencer*1. El gran dictador*2. Al·legat final.

*1 (1899-1977) actor, director, escriptor, productor i compositor britànic.

*2 (1940) segona obra sonora de Chaplin, produïda per la nord-americana United Artist i finançada pel propi Chaplin.

De raons i sospirs....

Quan en la nit replegues, els somnis els reculls i els guardes en aquella caixa de caudals feta expressament per a resguardar-hi de manera precisa les utopies, entre els llençols quan la teva ment les llença al vent; com els records, cada dia diferents, com un desig, cada cop en aquella foscor que t’acarona en la nit, com allò més estimat, allò que mai es va perdre, encara que calgui cercar noves llunes que albirar, com descobrir que tot és tant eteri, tant fugaç que la saviesa de vell et fa saber que potser, demà, quan ens neix un altre dia, brollaran noves sensacions, noves imatges que emmagatzemar sense deixar que es gastin. Deia el poeta que caminant per la sorra tova, vas creant un sender que arriba fins a l’escuma i que les angoixes i els dolors vells, s’esgoten, en els udols dels cargols del mar, marxant com en somnis vestit de mar, sense esquivar els fantasmes que fan del final una raó i un sospir...

Secrets....

Descobrir-te en un nou racó de la casa on el transitar del temps esdevé un moment, un instant si cal, retratat a través d’aquells símbols que te’n decoren l’estança, fa que aquell recorregut iniciàtic cap a un món desconegut, on els secrets de la vida descoberts pas a pas, com qui aixeca els llençols d’aquells mobles vells que eren tapats a cobert de la pols, deixessin ara al descobert les nicieses de tot plegat, fent que el valor de la senzilla complaença, aquella que es sustenta en el no res, prengui d’aquest seva consciencia el principi del que autènticament ha de tenir un veritable raó.

Serien transcendents en aquest relat les paraules de la Meisuna, dona del califa Moawia, segons relata Adolf Friedrich von Schack[1]: “amb un vestit de pells era jo més feliç que amb les arrabassadores vestidures”, potser perquè en la mística damasquina residien, també les essències contemplatives gens exemptes de veure’s en contradicció amb el luxe i la grandesa que sempre són requerits en determinades consideracions de poder. L’esperit i la vida es reflecteixen, nogensmenys a través de la paraula, o de la música o de l’art en general de la mateixa manera com ens insisteix Von Schack que: “una reproducció mètrica no pot tenir per objecte el servir de guia i auxili per a la intel·ligència de l’original, sinó més bé per al reflex poètic de la seva imatge”, tot referint-se, evidentment, a les propietats del llenguatge poètic.

El valor, doncs, de la metàfora o de les llicències poètiques com a elements circumstancialment vàlids i alhora necessaris i imprescindibles en la referència viscuda, sempre seran una interessant expressió per mitjà de moltes paraules d’allò que podria dir-se amb una o molt poques, evidenciant sobremanera la necessitat de la cura en el llenguatge però també en la aprehensió de la subtilesa i ductilitat del mateix com a font de transmissió del missatge, més enllà d’allò pròpiament personal i subjectiu, per abastar un ampli context de socialització, potser perquè com diu Pessoa[2]: “...No hi havia veritables novetats; hi havia només innovació i totes aquestes coses van ser deplorades...”.

---

[1] Von Schack, Adolf Friedrich. Poesía y arte de los árabes en España y Sicília”. Traducción de Juan Varela. Ed. M. Rivadeneyra. 1867. pag. 51. ed. Digitalizada Universidad de Michigan

[2] Pessoa, Fernando. Una cena muy original. Editorial Verdehalago. México DF. 2005. Pag. 7

qum fa-ándzir

Sentia el silenci a prop meu, com una exhalació divina que m’endinsava en la màgia d’aquells instants on la matèria esdevé esperit, en un trànsit senzill, com un sospir que ens desperta en la bondat eterna. Per un instant rellegeixo els llibres sagrats i descobreixo el plaer de les interpretacions, que profanes, deixen en la paraula els signes dels temps, mentre el temor plana entre els mortals, a l’espera de la revelació.

Sentia el vent, escoltava el seu murmuri per entre les runes que s’enlairen als cels, tot recordant el que va ser, trist testimoni. Potser aquella sunna corànica 74.2 ens explica més bé que cap altre text el que cal fer: qum fa-ándzir, ens diu, per animar l’esperit a la recerca de la veritat absoluta; aixecat del teu repòs, enlaira la teva vista al cel i sigues pròdig en la devoció a les virtuts que fan als homes bons.

Sentia la calidesa del sol de l’estiu bastir la terra i amb ella tots els elements, alimentant la vida, com un hàlit d’esperança, en l’hora calma que ens ajuda a la reflexió, per destriar pensaments. Mentre la mirada perduda cerca els valors principals i eterns: la bellesa, la raó, l’harmonia, la justícia, la pau, la llibertat, en definitiva la moral que se sustenta en els principis bàsics de la nostra convivència, amarats d’aquella especial devoció per l’equitat com a nucli essencial de la voluntat humana.

Després, novament el silenci, i les veus harmonioses de la nit que t’acomboien els somnis desperten el són plàcid, per recrear-te en les ombres i descobrir que la llum és l’únic camí....

Interpretacions

“Això no és un teatre”, deia aquell actor disfressat de persona en una interpretació magistral, quasi en la atonia final d’aquella obra. Probablement respondre alguna pregunta amb aquesta sensació de no saber exactament que dir; emprar respostes grandiloqüents, no fa grans homes, simulen adequadament aquell joc en les dialèctiques fútils.

Deia Marc Tul·li Ciceró[1] que "...ell feia el mateix que ara fas tu, per bé que ell ho feia amb una part de raó i tu no en tens gens, i amb tot no va fer acceptar per ningú el punt de vista que defenses, perquè feia l’efecte de valer-se dels mots per combatre la justícia”. El procés cíclic dels esdeveniments històrics, ens descriu de vegades un recorregut magistral a través dels textos antics, redescobrint que malgrat es tractés d’un text jurídic del segle I a.c., on la qüestió que es dilucida era la propietat d’un predi, i per tant era una qüestió de Dret, una causa civil, el llenguatge esdevé deliberadament carregat de valors no estrictament jurídics.

Com a jurista Ciceró es el més gran i influent dels oradors romans, alhora que un home de lletres en la seva integritat, un moralista que defensava la existència d’una comunitat humana universal més enllà de les diferències ètniques. Tot i les seves creences i la prevalença que establia en el lliure designi, va afirmar: “Oh déus immortals! Tant gran és l’increïble i diví valor d’un home sol, que en tan poc temps, ha pogut dur la llum a la república, de tal manera que vosaltres, que fa poc vèieu l’esquadra dels enemics davant la boca del Tíber, ara no sentiu dir que hi hagi cap nau pirata més ençà de la boca de l’oceà?”[2]

Tota interpretació, però, resulta fatídica, com diu el personatge Pséudolus de Plaute, quan aquest afirma: “Si tens cap pregunta a fer-me, fes-la; pel que jo sàpiga diràs que et respon l’oracle de Delfos.” [3] És a dir, cerquis el que cerquis pot veure’s embolcallat de la resposta que esperes inspirades en estances superiors, sense ser necessàriament verídiques o reals. El més aproximat a la realitat és, de fet, la realitat mateixa com també la seva interpretació més acurada.

Llatí com Ciceró, Plaute en la complicació de les seves trames de vegades afegeix un petit pròleg declamat per un actor, quina funció no era altra que la d'explicar arguments complicats tot evitant que el públic es... desorientés.

[1] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VII. Fundació Bernat Metge. 1.955. Barcelona. Defensa d’Aulus Cecina. Epígraf XXIV pag. 73,
[2] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VIII. Fundació Bernat Metge. 1.962. Barcelona. Sobre el Comandament de Gneu Pompeu. Pag. 33.

[3] Plaute, Tito Marci. Comèdies, volum IX. Psèudolus. Fundació Bernat Metge. 1.954. Acte I. Pag. 41

Notes VII: el poder de la raó

Per ilustrar aquest post utilitzo l'obra de José Càrdenas Aceves :"Silla/Ser"

Algú em va dir un dia, que quan mirava la terra, trobava les mirades de tots aquells que se la miren com tu i com jo; com la mirada de tots aquells que protesten, com la mirada de tots aquells que es conformen, com la mirada de tots aquells que viuen en l’atmosfera de l’optimisme i de la justícia.

Algú també es va declarar enemic de les guerres i les passions, perquè va considerar que el poder, l’autèntic poder el tindrà sempre la raó, i aquesta elimina les trinxeres i ens permet de créixer per mirar, com cal....