“...I arribats a quinquagenaris, a tots els que haguessin sobreviscut i destacat sempre en tots els treballs i les ciències, cal conduir-los fins al final i obligar-los a que, elevant l’ull de l’ànima, mirin al front a allò que proporciona llum a tot; i quan vegin el bé en ella, prenent-lo com a model ordenaran durant la resta de la seva vida, cadascú en el temps que li toqui, tant a la polis com als particular i a ells mateixos. Doncs encara que dediquin massa del seu temps a la filosofia, tindran que assumir, quan els arribi el seu torn, tot el pes dels assumptes polítics, i governar cadascun en bé de la polis, no com una cosa bella en si mateixa, sinó com quelcom que els és de menester de fer, i així, havent ensenyat sempre a tots com ell, que els rellevaran en la cura de la polis, aniran a viure a la illa dels benaventurats; i la ciutat els dedicarà monuments commemoratius i sacrificis públics com a sers semidivins, si la Pytia[1] ho permet, o, sinó, com a mortals feliços i excel·lents ..." [2]
[2] Plató. La República. Alambra Longman SA. Madrid 1996. ISBN 8420511621X. Llibre XVIII apartat 540b. El retorn a la caverna.
