Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris filosofia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris filosofia. Mostrar tots els missatges
divendres, 20 de setembre del 2013
.JPG)
dilluns, 4 de gener del 2010
Tot recordant Camus
Certament la vida ens acostuma a deparar sorpreses, com aquella que un 4 de gener de 1960 li hauria de deparar a Albert Camús, en la carretera. Aquell inconformista com se’l bateja, més ben dit realista, que no regalista, hi deixava la vida; quina expressió aquesta de deixar la vida, com si no hom fes res més que això al llarg de la nostra vida, en la que les idees i el pensament conformen realitats eternes que es van creant i deixant. La realitat de vegades és tant distinta a com transcendeix, potser per això la seva visió existencial es diferencia de la de Sartre, per la seva pròpia individualitat, per l’observança esquiva del poder. Hauria volgut Camús ser traslladat al panteó d’il·lustres com proposa ara Sarkozy?, Ningú no ho pot saber més que ell i a ell no el podem interpel·lar més que a través de la seva recreació filosòfica, a través de les seves obres de les seves paraules. En tot cas, estaria bé que, qui va tenir lucidesa de deixar de banda al “partit”, de reconèixer en les seves estructures la mediocritat i les dinàmiques falsàries, sigui ara reconegut com a tal, més enllà del Nobel, que ho fou de literatura, però prop de les percepcions mateixes on l’home, on l’esser radica com a realitat primigènia, nietzsiana potser, com a realitat moral en definitiva: " la passió per l’absolut i la veritat"[1].
diumenge, 16 d’agost del 2009
Paraules...
El bo i millor de la saviesa és aquella que queda fora dels ulls espietes que remenen els llibres; de llarg moltes vegades la podem trobar entre les línies com un missatge ocult entre paraules, amagat entre les fulles de vegades esgrogueïdes o fins i tot en el blanc quasi pur i perfecte d’aquelles pàgines dels llibres acabats de fer. El dubte, però neix en el moment en que aquell vocable es resisteix entre les línies atapeïdes que refereixen episodis mítics o versemblants, científics, divulgatius o merament en l’anècdota de qui escriu conscient de les vendes i de saber - se’n llegit, aleshores pot resultar fins i tot especialment complex de descobrir aquell salt en el buit que són els misteris insondables que resten inevitablement clandestins entre els albirats designis de la lletra escrita.
[1] Ortega y Gasset, José. "Poesía nueva, poesía vieja". Los Lunes de El Imparcial, 13 d'agost de 1906, crítica a “Los Lunes de El Imparcial” de la obra “La corte de los poetas (florilegio de rimas nuevas)”. Prologo y Selección de Emilio Carrere. Madrid. 1906.
[2] Rueda, Salvador. Piedras preciosas: cien poemas. Editorial Rojas. Madrid. 1900. poema “La rueda de la noria”
dijous, 21 d’agost del 2008
Símbols vs pensament
Segons Sahlins[1], les mercaderies, els objectes de consum operen com a símbols en les societats post modernes, el que establiria el dictat de les relacions socials, per a ell, els capitalistes manufacturaven imatges d’identitat que encara no existien.
En general aquest tipus d’interpretacions de la societat ens avisen de com tendim a considerar pragmàtic allò basat en les nostres preocupacions o interessos; tendim a veure com a purament simbòlic, aspectes com la ideologia, els rituals, els mites, els codis morals, etc. La saviesa atàvica queda substituïda per la direcció que els models visuals pretenen d’imposar, fins i tot en allò relatiu a la opinió pública o més ben dit en allò relatiu a la opinió publicada, ja se sap, en els diferents formats que l’evolució tecnològica ens ofereix.
De fet, doncs, el símbol tendeix cada vegada més a substituir a la idea i per tant a les essències mateixes del pensament, i aquesta no és pas una afirmació retòrica, val a dir, doncs, que aquesta simplificació porta a un reduccionisme vital en les entranyes mateixes de la civilització. Deleuze[2], ens recorda com la filosofia consisteix encara en inventar conceptes. “Jo no he pogut mai ultrapassar la metafísica o contemplar la mort de la filosofia”. La filosofia per ell té una funció que entén com a perfectament actual: la de crear conceptes; “segons ell ningú l’ha poguda substituir, perquè el concepte comporta altres dimensions aquelles que hom percep i el seu efecte”, que són en definitiva las que a ell li interessen i no les imatges. De fet aquella crítica subtil a l’aforisme: “una imatge val més que mil paraules” la sustenta, perquè, com jo, creu que les sensacions i les relacions sobreviuen a aquells que les proposen i els efectes desborden als sentiments i a tot allò que passa, el que difícilment pot ser un concentrat a la carta, el pensament i les idees són quelcom més elaborat i transcendent.
[1] Sahlins, Marshall. Culture and practical reason. University of Chicago press. Chicago. 1976
[2] Deleuze, Gilles, Pourparlers, Minuit. Paris. 1990. pag. 186-187
En general aquest tipus d’interpretacions de la societat ens avisen de com tendim a considerar pragmàtic allò basat en les nostres preocupacions o interessos; tendim a veure com a purament simbòlic, aspectes com la ideologia, els rituals, els mites, els codis morals, etc. La saviesa atàvica queda substituïda per la direcció que els models visuals pretenen d’imposar, fins i tot en allò relatiu a la opinió pública o més ben dit en allò relatiu a la opinió publicada, ja se sap, en els diferents formats que l’evolució tecnològica ens ofereix.
De fet, doncs, el símbol tendeix cada vegada més a substituir a la idea i per tant a les essències mateixes del pensament, i aquesta no és pas una afirmació retòrica, val a dir, doncs, que aquesta simplificació porta a un reduccionisme vital en les entranyes mateixes de la civilització. Deleuze[2], ens recorda com la filosofia consisteix encara en inventar conceptes. “Jo no he pogut mai ultrapassar la metafísica o contemplar la mort de la filosofia”. La filosofia per ell té una funció que entén com a perfectament actual: la de crear conceptes; “segons ell ningú l’ha poguda substituir, perquè el concepte comporta altres dimensions aquelles que hom percep i el seu efecte”, que són en definitiva las que a ell li interessen i no les imatges. De fet aquella crítica subtil a l’aforisme: “una imatge val més que mil paraules” la sustenta, perquè, com jo, creu que les sensacions i les relacions sobreviuen a aquells que les proposen i els efectes desborden als sentiments i a tot allò que passa, el que difícilment pot ser un concentrat a la carta, el pensament i les idees són quelcom més elaborat i transcendent.
[1] Sahlins, Marshall. Culture and practical reason. University of Chicago press. Chicago. 1976
[2] Deleuze, Gilles, Pourparlers, Minuit. Paris. 1990. pag. 186-187
dilluns, 21 de juliol del 2008
70.000 gràcies
Arribar a les 70.000 visites és tot un luxe, un reconeixement a aquesta tasca d’escriure el que hom pensa, sobre tot però essencialment sobre la filosofia, sobre la sociologia, sobre la política; alguna cosa més que paraules, alguna cosa que surt del cor i la ment del titular d’aquest blog, que agreix a tots aquells i aquelles que han volgut compartir aquests pensaments en veu alta, un honor d’haver pogut arribar a aquesta xifra que aclapara, la veritat, des d'aquell juliol de 2005 en que en vaig decidir a bloguejar. De nou: gràcies, moltes gràcies a totes i a tots.
diumenge, 29 de juny del 2008
El bé, dignitat i poder
Llegia recentment la carta d’activitat i status d’un 'think tank' en l’àmbit europeu i em sorprenia de llegir que “obren amb la finalitat del bé públic”; feia temps que no llegia o sentia una expressió d’aquest tipus, segurament un llenguatge arcaic si tenim en compte les noves formules retòriques a l’ús en els àmbits del llenguatge polític, però que recupera un element que és consubstancial a tot el que envolti allò referit a la gestió de la “polis”, entesa des de la perspectiva de l’aportació pública, el bé com a concepte genèric, com a terme absolut i el bé públic com a concepte o terme relatiu.
El bé, des de la perspectiva de Plató, per exemple, va estar assimilat pels estudiosos d’aquest pare de la filosofia política com un déu, ens ho diu clarament en el llibre VI de “La República”[1], en la metàfora del sol, on el filòsof grec ens assimila el concepte, la idea del bé, amb la perfecció i la veritat de les coses, quan Plató ens diu:
"-Doncs bé, heus ací –vaig continuar- el que pots dir que jo designava com a fill del bé, engendrat per aquest a la seva semblança com quelcom que, en la regió visible es comporta, respecta a la visió i a allò vist, de la mateixa manera com aquell en la regió intel·ligible respecta a la intel·ligència i lo aprés per ella.
-Com? -digué-. Explica’m alguna cosa més.
–No saps, -vaig dir-, respecte als ull que quan no se’ls dirigeix a allò quins colors s’estén la llum del sol, sinó als que prenen les ombres nocturnes, veuen amb dificultat i semblen quasi cecs com si no hi hagués en ells visió clara?
-Efectivament -digué.
-En cavi, quan veuen perfectament el que el sol il·lumina, es mostra, crec jo, que aquesta visió existeix en aquells mateix ulls.
-Com no?
-Doncs bé, considera de la mateixa manera el següent respecte de l’ànima. Quan aquesta fixa la seva atenció sobre un objecte il·luminat per la veritat i el ser, aleshores ho compren i coneix i demostra tenir intel·ligència; però, quan la fixa en quelcom que està envoltat en penombres, que neix o sembla aleshores, com no veure-hi bé, l’ànima no fa més que concebre opinions sempre canviants i sembla trobar-se privada de tota intel·ligència.
-Tal sembla, en efecte.
-Pot, aleshores, dir que lo que proporciona la veritat als objectes del coneixement i la facultat de conèixer al que coneix és la idea del bé, a la qual has de concebre com objecte del coneixement, però també com causa de la ciència i de la veritat; i així per molt belles que siguin ambdues coses, el coneixement i la veritat, jutjaràs rectament si consideres aquesta idea com una altra cosa distinta y més bella encara que elles. I, en allò referit al coneixement i la veritat, de la mateixa manera que en aquell altre món es pot creure que la llum i la visió es semblen al sol, però no que siguin el mateix sol, de la mateixa manera en aquest és encertat de considerar que un i altra són similar al bé, però no ho és el tenir a un qualsevol dels dos per el bé mateix, doncs és molt més gran encara la consideració que es deu a la natura del bé.
-Quina inefable bellesa –digué- li atribueixes! Doncs, essent font del coneixement i de la veritat, supera a ambdós, segons tu, en bellesa. No crec, doncs, que ho vagis a identificar amb el plaer.
-Atura la teva llengua –vaig dir- Però continua considerant la seva imatge de la manera següent.
-Com?
-Del sol diràs, crec jo, que no sols proporciona a les coses que son vistes la facultat de ser-ho, sinó també la generació, el creixement i la alimentació; hom però, ell no és generació.
-Com havia de ser-ho?
-De la mateixa manera pots afirmar que a les coses intel·ligibles no només els arriba per altri del bé la seva qualitat d’intel·ligibles, sinó també se’ls hi afegeix, per obra també d’aquell, el ser i l’essència; Hom però, el bé no és essència, sinó quelcom que està encara per sobre d’aquella en quan a la dignitat i el poder.”
El model ontològic de Plató és clar, situa en la cúspide del món sensible i intel·ligible al bé en conjunció amb el concepte triàdic de la filosofia platoniana, una tríada formada pel món del ser, pel món eidètic i el món del devenir; el Bé fonamenta i unifica el món de les idees i a la vegada és fonament i principi unificador del món sensible, cosmogonia que té el seu reflex en els móns personals i polítics, moment en el que ens cal recordar les tres instàncies de l’ànima segons el filòsof grec: concupiscible, irascible i racional; les seves corresponents virtuts: moderació, valentia i saviesa; i la seva projecció política en els estaments bàsics establerts per Plató: productiu (en els productors), unitiu (en els guardians), cognoscitiu o directiu (en el filòsof rei). Resulta evident per al filòsof que el concepte del bé no pot ser altra cosa que la divinitat, no alguna cosa divina, sinó la mateixa i única divinitat a la que cal venerar: el bé.
[1] Plató. La República. Traducció Manuel Balasch. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1992.
El bé, des de la perspectiva de Plató, per exemple, va estar assimilat pels estudiosos d’aquest pare de la filosofia política com un déu, ens ho diu clarament en el llibre VI de “La República”[1], en la metàfora del sol, on el filòsof grec ens assimila el concepte, la idea del bé, amb la perfecció i la veritat de les coses, quan Plató ens diu:
"-Doncs bé, heus ací –vaig continuar- el que pots dir que jo designava com a fill del bé, engendrat per aquest a la seva semblança com quelcom que, en la regió visible es comporta, respecta a la visió i a allò vist, de la mateixa manera com aquell en la regió intel·ligible respecta a la intel·ligència i lo aprés per ella.
-Com? -digué-. Explica’m alguna cosa més.
–No saps, -vaig dir-, respecte als ull que quan no se’ls dirigeix a allò quins colors s’estén la llum del sol, sinó als que prenen les ombres nocturnes, veuen amb dificultat i semblen quasi cecs com si no hi hagués en ells visió clara?
-Efectivament -digué.
-En cavi, quan veuen perfectament el que el sol il·lumina, es mostra, crec jo, que aquesta visió existeix en aquells mateix ulls.
-Com no?
-Doncs bé, considera de la mateixa manera el següent respecte de l’ànima. Quan aquesta fixa la seva atenció sobre un objecte il·luminat per la veritat i el ser, aleshores ho compren i coneix i demostra tenir intel·ligència; però, quan la fixa en quelcom que està envoltat en penombres, que neix o sembla aleshores, com no veure-hi bé, l’ànima no fa més que concebre opinions sempre canviants i sembla trobar-se privada de tota intel·ligència.
-Tal sembla, en efecte.
-Pot, aleshores, dir que lo que proporciona la veritat als objectes del coneixement i la facultat de conèixer al que coneix és la idea del bé, a la qual has de concebre com objecte del coneixement, però també com causa de la ciència i de la veritat; i així per molt belles que siguin ambdues coses, el coneixement i la veritat, jutjaràs rectament si consideres aquesta idea com una altra cosa distinta y més bella encara que elles. I, en allò referit al coneixement i la veritat, de la mateixa manera que en aquell altre món es pot creure que la llum i la visió es semblen al sol, però no que siguin el mateix sol, de la mateixa manera en aquest és encertat de considerar que un i altra són similar al bé, però no ho és el tenir a un qualsevol dels dos per el bé mateix, doncs és molt més gran encara la consideració que es deu a la natura del bé.
-Quina inefable bellesa –digué- li atribueixes! Doncs, essent font del coneixement i de la veritat, supera a ambdós, segons tu, en bellesa. No crec, doncs, que ho vagis a identificar amb el plaer.
-Atura la teva llengua –vaig dir- Però continua considerant la seva imatge de la manera següent.
-Com?
-Del sol diràs, crec jo, que no sols proporciona a les coses que son vistes la facultat de ser-ho, sinó també la generació, el creixement i la alimentació; hom però, ell no és generació.
-Com havia de ser-ho?
-De la mateixa manera pots afirmar que a les coses intel·ligibles no només els arriba per altri del bé la seva qualitat d’intel·ligibles, sinó també se’ls hi afegeix, per obra també d’aquell, el ser i l’essència; Hom però, el bé no és essència, sinó quelcom que està encara per sobre d’aquella en quan a la dignitat i el poder.”
El model ontològic de Plató és clar, situa en la cúspide del món sensible i intel·ligible al bé en conjunció amb el concepte triàdic de la filosofia platoniana, una tríada formada pel món del ser, pel món eidètic i el món del devenir; el Bé fonamenta i unifica el món de les idees i a la vegada és fonament i principi unificador del món sensible, cosmogonia que té el seu reflex en els móns personals i polítics, moment en el que ens cal recordar les tres instàncies de l’ànima segons el filòsof grec: concupiscible, irascible i racional; les seves corresponents virtuts: moderació, valentia i saviesa; i la seva projecció política en els estaments bàsics establerts per Plató: productiu (en els productors), unitiu (en els guardians), cognoscitiu o directiu (en el filòsof rei). Resulta evident per al filòsof que el concepte del bé no pot ser altra cosa que la divinitat, no alguna cosa divina, sinó la mateixa i única divinitat a la que cal venerar: el bé.
[1] Plató. La República. Traducció Manuel Balasch. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1992.
diumenge, 8 de juny del 2008
Epistemologia
Descobrir-se a un mateix, conèixer-te, com ens proposa Plató en el llibre VIII de La República a partir de la màxima socràtica que ens defineix el “mite de la caverna”, pot resultar difícil, però representa una aposta necessària en la nostra convivència social, en la interpretació dels nostres propis fets heteronòmics.
La didàctica de la filosofia amarada del simbolisme que ens aporta l’epistemologia platònica ens obre els camins per trobar-nos a nosaltres mateixos i descobrir les essències tant del que som com del que creiem ser, així com sortir a la recerca de solucions en aquest claveage que és la nostra pròpia realitat en conflicte amb la realitat d’altri.
La tradició de la Grècia clàssica, els seus ensenyaments ens construeixen tot un identitari mínim que resideix en la nostra memòria secular i que ens està transmès per la nostra forma social, aquesta ens aporta el raonament lògic necessari per a fer la introspecció que, necessària, ens porta a descobrir en nosaltres mateixos els valors de la ètica i la moral a partir de la interpretació i la consciència del “jo” més íntim i personal, un procés que en el transcurs d’un temps inconcret delimita un nou espai de coneixement, com una nova presència vital.
George Herbert Mead[1], ens aporta significatives reflexions sobre el concepte que un té d’un mateix que enten es desenvolupa de la interacció amb els altres significatius i després mitjançant la interacció amb membres del conjunt de la societat; en aquest context també és Richard Della Fave[2], qui ens diu que ens donem compte de que s’espera de nosaltres a partir de com observem de la reacció al nostre comportament, una amalgama d’expectatives i reaccions generalitzades que constitueixen “l’altre generalitzat”.
El procés d’autoavaluació no conclou amb la nostra formació acadèmica, el procés continua durant tota la nostra vida, i és a partir de la influència que en aquest procés en l’edat adulta produeix l’estructura ocupacional, la relació amb els membres de la seva “classe” (que aquí cobra una significació distinta), el que defineix la seva personal posició de classe, el que acaba influenciant, així com la formació rebuda en els processos d’autoestima com ens descriuen autors com ara Jacques i Chason[3].
[1] Mead, George Herbert. Mind, Self and Society. University of Chicago Press. Chicago, 1935
[2] Della FAve, L. Richard.. The meek shall not inherit the Eart: Self-evaluation and the legitimacy of stratification. American Sociolocal Review nº 45. 1980. pag. 980.
[3] Jacques, Jeffrey i Chason, Karen. Self-esteem and low status groups: A changing Scene?. Sociological Quarterly nº 18. 1977. pag. 399-412
La didàctica de la filosofia amarada del simbolisme que ens aporta l’epistemologia platònica ens obre els camins per trobar-nos a nosaltres mateixos i descobrir les essències tant del que som com del que creiem ser, així com sortir a la recerca de solucions en aquest claveage que és la nostra pròpia realitat en conflicte amb la realitat d’altri.
La tradició de la Grècia clàssica, els seus ensenyaments ens construeixen tot un identitari mínim que resideix en la nostra memòria secular i que ens està transmès per la nostra forma social, aquesta ens aporta el raonament lògic necessari per a fer la introspecció que, necessària, ens porta a descobrir en nosaltres mateixos els valors de la ètica i la moral a partir de la interpretació i la consciència del “jo” més íntim i personal, un procés que en el transcurs d’un temps inconcret delimita un nou espai de coneixement, com una nova presència vital.
George Herbert Mead[1], ens aporta significatives reflexions sobre el concepte que un té d’un mateix que enten es desenvolupa de la interacció amb els altres significatius i després mitjançant la interacció amb membres del conjunt de la societat; en aquest context també és Richard Della Fave[2], qui ens diu que ens donem compte de que s’espera de nosaltres a partir de com observem de la reacció al nostre comportament, una amalgama d’expectatives i reaccions generalitzades que constitueixen “l’altre generalitzat”.
El procés d’autoavaluació no conclou amb la nostra formació acadèmica, el procés continua durant tota la nostra vida, i és a partir de la influència que en aquest procés en l’edat adulta produeix l’estructura ocupacional, la relació amb els membres de la seva “classe” (que aquí cobra una significació distinta), el que defineix la seva personal posició de classe, el que acaba influenciant, així com la formació rebuda en els processos d’autoestima com ens descriuen autors com ara Jacques i Chason[3].
[1] Mead, George Herbert. Mind, Self and Society. University of Chicago Press. Chicago, 1935
[2] Della FAve, L. Richard.. The meek shall not inherit the Eart: Self-evaluation and the legitimacy of stratification. American Sociolocal Review nº 45. 1980. pag. 980.
[3] Jacques, Jeffrey i Chason, Karen. Self-esteem and low status groups: A changing Scene?. Sociological Quarterly nº 18. 1977. pag. 399-412
dimecres, 4 de juny del 2008
Cristòfol: somni
Escultura de Cristòfol a la Plaça de George Orwell de Barcelona
Leandre Cristòfol en una foto de Ton SireraEl recordo encara, assegut a la dècada dels 80 en una entrevista que li vaig fer; ell amb aquella cara de nen que sempre, malgrat l’edat havia conservat, de nen entremaliat i humil, que destil·lava aquell aire d’artista, de creador, de mirada plàcida i de vegades absent, mentre parlàvem de París, del Japó, de l'art, de la vida i em descobria aquella immensa bondat d’algú que recrea plàsticament aquella essència vital que era el surrealisme que definia tota la seva obra, tota la seva vida.
Cristòfol és un bé hores d’ara, la seva obra abandona l’artista per esdevenir un símbol local, potser més que les malaurades 83 obres en litigi del fons del diocesà que agiten els ànims; descobrirem en ell el pensament i la visió etèria i aquell primer punt del manifest del surrealisme que l’any 1.924 establia André Breton, manifest que al meu entendre continua avui tant vigent com abans, tant des de la perspectiva artística com per la seva interpretació filosòfica de la vida.
“Envelleixo i potser sigui somni, abans que aquesta realitat a la que crec ser fidel i potser sigui la indiferència amb que contemplo el somni la que em fa envellir” , deia Breton, després de preguntar-se: “Quan arribarà, senyor lògics, l’hora dels filòsofs dorments? “
Els surrealistes es preguntaven “per quina raó no hauria d’atorgar al somni allò que de vegades nego a la realitat, aquest valor de certitud que, en el temps en que es produeix, no queda subjecte al meu escepticisme?" l'obra de Cristòfol n'és una resposta.
Cristòfol és un bé hores d’ara, la seva obra abandona l’artista per esdevenir un símbol local, potser més que les malaurades 83 obres en litigi del fons del diocesà que agiten els ànims; descobrirem en ell el pensament i la visió etèria i aquell primer punt del manifest del surrealisme que l’any 1.924 establia André Breton, manifest que al meu entendre continua avui tant vigent com abans, tant des de la perspectiva artística com per la seva interpretació filosòfica de la vida.
“Envelleixo i potser sigui somni, abans que aquesta realitat a la que crec ser fidel i potser sigui la indiferència amb que contemplo el somni la que em fa envellir” , deia Breton, després de preguntar-se: “Quan arribarà, senyor lògics, l’hora dels filòsofs dorments? “
Els surrealistes es preguntaven “per quina raó no hauria d’atorgar al somni allò que de vegades nego a la realitat, aquest valor de certitud que, en el temps en que es produeix, no queda subjecte al meu escepticisme?" l'obra de Cristòfol n'és una resposta.
dijous, 8 de maig del 2008
Espais de llibertat que contaminen.....
Que alguna cosa està canviant en el món de la literatura, en el món de l’opinió, en el món en general resultat obvi, tòpic fins i tot. El proper dia 17 es presenta a Vallromanes la primera antologia blogger catalana, "La Catosfera Literària", en la que m’honoro de ser-hi. Però el que ha estat més important és el pas dels prestigiosos Ortega y Gasset, de premiar una blogger, potser el fet que sigui cubana i que no l’hagin deixat sortir del país hi afegeix alguna cosa més, però en definitiva comença a quedar clar que el model 2.0 representa quelcom en el context de l’opinió, sigui quina sigui.
Em sento molt orgullós que aquesta blogger, Yoani Sánchez, amb el seu blog: Generación Y , hagi estat distingida amb tant alt guardó; per ella, però també pel que significa respecte dels canvis que afrontem tots plegats en aquest segle XXI, canvis, però, que en el seu cas hauriem de combinar amb la paraula: esperança, o potser cercant la variable revolució indexada com un element més de les variables 2.0; el seu premi és un reconeixement a tota la galàxia blogger, també.
Sigui quina sigui la filosofia que ha inspirat el suport a aquesta experiència, el cert és que el reconeixement a la presència del blog en l’àmbit de la vida informativa, però també en el relat, com en la filosofia, en la literatura, ho és en definitiva sobre l’expressió més quotidiana del context epistolar que representa escriure a cegues en aquest espai mediàtic que és la xarxa, i, més com en el cas d’aquesta filòloga cubana, que ho fa amb el risc del moobing polític o potser l’extorsió, com tanta altra gent arreu del món, com ens relata avui el diari El País en el seu suplement sobre els premis i en concret en la seva pag.41; quan de sentit tenen, doncs, aquelles paraules que escrivia, entenc que resignada, en un post del dia 3 de maig: ¡Qué ganas tengo de crecer… de hacerme adulta y que me dejen salir y entrar de casa sin permiso!, mica a mica aquests petits espais de llibertat contaminen, segur.
Em sento molt orgullós que aquesta blogger, Yoani Sánchez, amb el seu blog: Generación Y , hagi estat distingida amb tant alt guardó; per ella, però també pel que significa respecte dels canvis que afrontem tots plegats en aquest segle XXI, canvis, però, que en el seu cas hauriem de combinar amb la paraula: esperança, o potser cercant la variable revolució indexada com un element més de les variables 2.0; el seu premi és un reconeixement a tota la galàxia blogger, també.
Sigui quina sigui la filosofia que ha inspirat el suport a aquesta experiència, el cert és que el reconeixement a la presència del blog en l’àmbit de la vida informativa, però també en el relat, com en la filosofia, en la literatura, ho és en definitiva sobre l’expressió més quotidiana del context epistolar que representa escriure a cegues en aquest espai mediàtic que és la xarxa, i, més com en el cas d’aquesta filòloga cubana, que ho fa amb el risc del moobing polític o potser l’extorsió, com tanta altra gent arreu del món, com ens relata avui el diari El País en el seu suplement sobre els premis i en concret en la seva pag.41; quan de sentit tenen, doncs, aquelles paraules que escrivia, entenc que resignada, en un post del dia 3 de maig: ¡Qué ganas tengo de crecer… de hacerme adulta y que me dejen salir y entrar de casa sin permiso!, mica a mica aquests petits espais de llibertat contaminen, segur.
dimecres, 19 de març del 2008
Tot recordant Plató
“...I arribats a quinquagenaris, a tots els que haguessin sobreviscut i destacat sempre en tots els treballs i les ciències, cal conduir-los fins al final i obligar-los a que, elevant l’ull de l’ànima, mirin al front a allò que proporciona llum a tot; i quan vegin el bé en ella, prenent-lo com a model ordenaran durant la resta de la seva vida, cadascú en el temps que li toqui, tant a la polis com als particular i a ells mateixos. Doncs encara que dediquin massa del seu temps a la filosofia, tindran que assumir, quan els arribi el seu torn, tot el pes dels assumptes polítics, i governar cadascun en bé de la polis, no com una cosa bella en si mateixa, sinó com quelcom que els és de menester de fer, i així, havent ensenyat sempre a tots com ell, que els rellevaran en la cura de la polis, aniran a viure a la illa dels benaventurats; i la ciutat els dedicarà monuments commemoratius i sacrificis públics com a sers semidivins, si la Pytia[1] ho permet, o, sinó, com a mortals feliços i excel·lents ..." [2]
[2] Plató. La República. Alambra Longman SA. Madrid 1996. ISBN 8420511621X. Llibre XVIII apartat 540b. El retorn a la caverna.
diumenge, 9 de març del 2008
Notes XII: Reflexió sobre la vida
A la fotografia el cos de dansa del ballet de Lorraine en la representació de l'opera "La Divina Comedia".Amb la por de viure una vida equivocada, de no saber com aquell que desconeix les essències mateixes del ser, de no ser prou com cal o massa com cal, de sentir-te enganyat, estimat, maltractat o benvolgut, de veure com el filtre de color no és mai el mateix per a tothom ni tothom està mirant en el mateix moment la mateixa cosa ni té el més mínim interès, potser, sobre allò que a tu t’interessa tant.
Amb el neguit de saber-te vençut per la vida que avança inexorablement, dia a dia, hora a hora, instant a instant cap la senectut i de cop cap a descobrir que hi tens molta vida darrera, més de la que et queda per viure, i sents, et sents avorrit de tanta bogeria, de tanta pressa que t’abraça i et transporta, com els demés a mal viure el que et queda per viure.
Et venen a la ment les paraules de Dante[1] : ...Perquè sense amor i sense aplicació ningú pot dir-se filòsof, perquè ambdues coses son necessàries. I així com l’amistat per plaer o per utilitat no és veritable sinó ocasional amistat, com ho demostra la ètica, així la filosofia per plaer o per utilitat no és veritable filosofia sinó ocasional. Per on no ha de dir veritable filòsof qui per algun plaer tingui certa amistat amb la saviesa com molts hi ha que delecten l’oïda amb cançons i les aprenen i es delecten estudiant la Retòrica o la Música, i abandonen les demés ciències, o les defugen, quan en realitat totes son parts de la saviesa. Ni tampoc ha de dir-se filòsof el que amic de la saviesa per el benefici, com son els legalistes, els metges, i quasi tots els religiosos, que no estudien pel saber sinó per a guanyar moneda o dignitat; i que si els hi faltés allò que tracten d’adquirir, no perseverarien en l’estudi…”
[1] Alhigieri, Dante. La Divina Comedia. Seix Barral. 2004. ISBN8432227811. El Banquete III. El Paraíso. Canto XI
Amb el neguit de saber-te vençut per la vida que avança inexorablement, dia a dia, hora a hora, instant a instant cap la senectut i de cop cap a descobrir que hi tens molta vida darrera, més de la que et queda per viure, i sents, et sents avorrit de tanta bogeria, de tanta pressa que t’abraça i et transporta, com els demés a mal viure el que et queda per viure.
Et venen a la ment les paraules de Dante[1] : ...Perquè sense amor i sense aplicació ningú pot dir-se filòsof, perquè ambdues coses son necessàries. I així com l’amistat per plaer o per utilitat no és veritable sinó ocasional amistat, com ho demostra la ètica, així la filosofia per plaer o per utilitat no és veritable filosofia sinó ocasional. Per on no ha de dir veritable filòsof qui per algun plaer tingui certa amistat amb la saviesa com molts hi ha que delecten l’oïda amb cançons i les aprenen i es delecten estudiant la Retòrica o la Música, i abandonen les demés ciències, o les defugen, quan en realitat totes son parts de la saviesa. Ni tampoc ha de dir-se filòsof el que amic de la saviesa per el benefici, com son els legalistes, els metges, i quasi tots els religiosos, que no estudien pel saber sinó per a guanyar moneda o dignitat; i que si els hi faltés allò que tracten d’adquirir, no perseverarien en l’estudi…”
[1] Alhigieri, Dante. La Divina Comedia. Seix Barral. 2004. ISBN8432227811. El Banquete III. El Paraíso. Canto XI
dissabte, 9 de febrer del 2008
Subjectes
Descobrir que el mètode científic és aplicable a la determinació de les ciències humanes, distintes de les ciències de la naturalesa implica descobrir tot un món nou que suposa l’acceptació de principis hipotètics subjectes als processos analítics que se’n deriven de la comparació, de la falsació, de la determinació mateixa a partir de les diferents teories aplicables.
L’establiment consuetudinari de l’àmbit de la política ens aporta un perfil que podria desvirtuar aquella aportació científica que és posada en qüestió, com no podria ser d’altra manera a partir del desconeixement dels valors teòrics i analítics que representa, valors teòrics en aliança permanent amb la ciència de l’administració i amb la sociologia mateixa, en primer terme, però sense menystenir altres disciplines, com ara la filosofia, l’economia, la història entre d’altres en les que es configura l’acadèmia en el model clàssic com els grecs la coneixien.
Avaluar les polítiques, els models emprats, la gestió de la i les polítiques implica un reconeixement científic que difícilment pot entendre’s des del convenciment de la política com administradora de sentiments i sensacions, una cosa distinta i de la que s’ha de diferenciar de manera evident i conseqüent respecte com d’aquelles valoracions que només poden ser fetes per experts analistes, en un context professional que comença hores d’ara a tenir les seves regulacions derivades de les pautes col•legials que se’n deriven de les disposicions normatives han estat emanades del Parlament de Catalunya recentment, massa recentment potser.
divendres, 7 de desembre del 2007
La nova cultura epistolar
T’asseus lentament davant del teu ordinador, amb aquella taula plena de papers i notes, acompanyat dels teus llibres, reflexions properes i llunyanes que resten sempre amatents a l’espera que les recuperis una i una altra vegada. Aquesta finestra al món que se’t presenta de vegades com una fusta de salvació en la que pots expressar els teus més profunds sentiments a modes de declaració epistolar, com aquelles cartes que en el segle XVIII van constituir també significatius llibres que ens descrivien situacions personals i socials, recordem si més no per a citar-ne dos “Les cartes perses” o “Las Cartas Marruecas”. Salvant les distàncies i els models de l’època, és probable que repetim aquells models amb els formats propis de l’etapa post moderna que ens ha tocat de viure, recuperant doncs antigues i bones costums que deixen de banda aquella intranscendent situació de l’individualisme globalitzant per esdevenir un corpus cohesionat a través de la literatura, de l’escriptura, on intentem de descriure passions i missions, deures i drets, visions i reflexions, i de tant en tant una mica de filosofia.
Aquesta senzilla i petita reflexió la faig quan la Maria Guardia, una bona amiga m’atorga des del seu blog el premi de blog solidari, descrivint aquest des del que llegiu aquestes línies amb un apressi que li agraeixo, no se si el meu blog predica precisament la solidaritat, en tot cas, potser si que darrera d’aquelles lletres, darrera d’aquells versos, darrera de totes i cadascuna de les reflexions que hi insereixo s’hi pot llegir un principi universal que descric en el zenit del blog mateix, com una estopa que descriu a modes dels antics les essències del que vol ser aquest conglomerat de paraules.
Ara em toca a mi d’atorgar aquest premi que vol ser com un esperó a continuar en el treball diari, en el treball a través de la xarxa, en descobrir-nos al món com una peça més el conglomerat social que pensa i té la sensibilitat de dir-ho, de parlar, d’escriure-ho, de mullar-se en definitiva; Els blogs als que vull guardonar amb aquest premi, perquè si, perquè em dona la gana, són:
El blog de la Joanna Martín, un blog nou, que encara té l’olor del forn calent, de pensar com el faria, on aquesta amiga analitza, recrea una notícia apareguda cada dia als mitjans i ens aporta la seva visió la seva perspectiva, una perspectiva nova al meu entendre on se’ns descriu ella mateixa buscant-hi la reflexió que ens proposa...
El blog de la Cristina Catarecha, una molt bona fotògrafa que també acaba de crear el seu blog, on a més podem descobrir que és una apassionada del dir i del saber dir, del veure i entendre al seu entorn el que passa i com passa.
Hi ha, però tant blog que podria rebre la consideració solidària, mireu els enllaços al lateral dret d'aquest meu blog, tants, desconeguts, amics i coneguts, de tot hi ha que em sabria greu, molt de greu, deixar-me’n algun. Per tant comprendreu que no en citi més, que doni per citats tots aquells blogs que d’una o altra manera em són referència, sabent que de vegades els blogs són en la ment de cadascú, els pensaments que poden o no transmetre’s en el decurs del nostre dia a dia, del nostre sinuós trànsit per la vida, on fem d’aquestes cartes a la xarxa el nostre valor com a persones.
dimecres, 5 de desembre del 2007
Le regard du ciel ou le regard de mon chat
A la foto la meva gata "dolça"
Viatjar per l’espai de les idees a la recerca de la veritat que ens ha de fer lliures, recrear-nos en els espais de filosofia, per aconseguir el progrés de la nostra humanitat, defugir quedar-se quiet, però tampoc adorar cap ser viu, perquè el nostre cos és temporal, les idees són eternes, així ens permet de significar-nos a nosaltres, peons d’aquesta gran partida d’escàs que és la nostra humanitat, en el pervindre de les generacions futures, en la conversa permanent amb nosaltres mateixos, amb els qui tenim al voltant, valorant absolutament el somriure i el silenci, com l’amor i el bé universal, en la clara i evident conseqüència que això ens pot reportar, que pot reportar al nostre entorn.
Viatjar també temporalment a la descoberta de la cultura ens pot por portar lluny a la recerca de la cultura universal que es recrea en la llarga i permanent construcció d’aquesta Europa tant nostrada, i podem aturar-nos en una plaça qualsevol per escoltar aquell violí que ens recrea la música i les melodies de Mozart. Envejant el privilegi de qui el té, com gaudir de l’amistat de les notes de delecten en l’aire gèlid de les tardes austríaques, però quina experiència ens serà representada en format fotogràfic, per poder gaudir-ne dels paisatges i les persones que hauran estat models de l’objectiu indiscret, fins i tot de vegades impertinent de qui recerca el missatge permanent, el discurs de la mirada o de l’objecte i que espero retrobar a través de la mirada serena de la Cristina Catarecha.
Però avui el dia m’ha sorprès amb una altra troballa, una d’aquelles que emociona, com saber d’un naixement, perquè també una altra mirada serena, intel·ligent i amiga s’ha atrevit a aventurar-se a la xarxa, descobrint-nos aquell secret de saber dir les coses, amb la dignitat absoluta de qui creu en els ideals clàssics, de qui creu, en definitiva en allò que significa saber-nos instruments de la llum i del bé; de vegades la vida et permet, encara d’emocionar-te per aquestes petites però transcendents aventures del intel·lecte que ens permet de saber-nos vius, al menys, un dia més en el camí de les nostres vides, potser per això Martín L. ens descobreix la seva visió del món i es llibera, com un ocell que alça el vol a la recerca del seu propi univers, a cop d’ala, mentre el sol no aconsegueix d’encegar-lo i s’enlaira cap als núvols finíssims que dibuixen figures etèries que ens deixen gaudir de l’espectacle més impressionant de la terra: gaudir del cel, amb la mirada serena d'un gat, o aquella dolça mirada d'un gos, o la del company o la de l'amic, tant se val, mentre poguem volar a les alçàries de la llibertat.
diumenge, 25 de novembre del 2007
Tot recordant Sócrates
Avui, una trucada de telèfon inesperada m’ha fet recordar a Σωκράτης, savi entre els savis, que no va deixar cap testimoni més que l influència que va exercir sobre el pensament universal, qui ens aporta l’exercici de la bondat com a paradigma i l’excepcionalitat filosòfica de permetre que l’altri descobreixi les seves pròpies veritats. Resulta interessant com ens arriba el seu concepte d’ànima, que es reconstrueix a partir de les quatre fons de les que ens ha estat donat per la història de conèixer les seves aportacions a la filosofia: “allò en virtut del què se’ns qualifica de savis o de bojos, bons o dolents, una combinació d’intel·ligència i caràcter”.
El món, probablement gira i gira, mentre ens recreem en la nostra pròpia configuració de l’univers que ens envolta, a ulls de les nostres pròpies limitacions. Descobrim potser més tard que d’hora que la prefiguració social no s’esgota en la nostra pròpia percepció de les coses i que aquesta resulta de la delimitació d’interessos en conflicte, on una espurna diminuta pot fer saltar pels aires tot un conglomerat socials perfectament articulat si l’engranatge no l’assimila com un element propi.
Recordar també potser la valentia amb la que el filòsof grec va afrontar el seu tràgic desencontre, ens dona compte i ciència del valor de la idea, però també potser de la subtil intransigència en ser acusat de corrompre als joves i menysprear als déus en allunyar aquells dels principis de la democràcia. En tot cas benvinguts siguin els principis de la filosofia que ens van transmetre les escoles nascudes al redòs d'aquell pollastre que debia, com un tribut anecdòtic a les coses senzilles en les que es va recrear fins a la mort.
El món, probablement gira i gira, mentre ens recreem en la nostra pròpia configuració de l’univers que ens envolta, a ulls de les nostres pròpies limitacions. Descobrim potser més tard que d’hora que la prefiguració social no s’esgota en la nostra pròpia percepció de les coses i que aquesta resulta de la delimitació d’interessos en conflicte, on una espurna diminuta pot fer saltar pels aires tot un conglomerat socials perfectament articulat si l’engranatge no l’assimila com un element propi.
Recordar també potser la valentia amb la que el filòsof grec va afrontar el seu tràgic desencontre, ens dona compte i ciència del valor de la idea, però també potser de la subtil intransigència en ser acusat de corrompre als joves i menysprear als déus en allunyar aquells dels principis de la democràcia. En tot cas benvinguts siguin els principis de la filosofia que ens van transmetre les escoles nascudes al redòs d'aquell pollastre que debia, com un tribut anecdòtic a les coses senzilles en les que es va recrear fins a la mort.
dijous, 25 d’octubre del 2007
Reflexions sobre la felicitat
Créixer? Cercar la felicitat? són termes i formes que s’utilitzen abastament en seminaris normatius, o en la distorsió vital del context fonamentalment urbà que s’aconsegueix a través dels cursos de màrqueting a l'ús. Créixer, però, significa perfeccionar-se, com també significa saber-se posseïdor de la possibilitat d’entendre i interpretar les petites coses de la vida, des de la més insignificant a la més potent; és aleshores quan el concepte felicitat cobra vida, quan aquest concepte, utilitzat abastament pel liberalisme el polític i l’econòmic com si els fos de propietat, cobra la seva veritable essència, definint un context de l’existència mateixa que ens porta a observar-nos com a sers en relació permanent amb el cosmos, amb l’univers, en definitiva amb el nostre propi ser, amb el nostre ser en un diàleg permanent amb el tot, el que Plató en va definir com a Filosofia.
diumenge, 21 d’octubre del 2007
Fràgil miratge...
Una fotografia de Cristina Catarecha
Caminar pels cims de la política se’ns representa com una aventura fàcil, com caminar pels cims de la amor o de la societat, en un moment en que nosaltres, els sers humans abandonem a la seva sort a bona part del nostra intel·lecte consumits en les essències de la nostra pròpia dinàmica, de la nostra pròpia contextualització, tot esperant que sempre puguem avançar en les estructures socials a partir del model piramidal i per tant entenent una certa jerarquització de les nostres estructures de relació.
El món que se sustenti en base a aquestes estructures està condemnat a que aquesta fràgil estructura, mancada del coixí que la faci estable, pugui esdevenir feble en la composició dels materials que la dissenyen, segurament filosofies holístiques que poc tenen en compte altres possibilitats i plantegen estructures tancades, estructures que no poden tenir cap possibilitat de mobilitat, com succeeix en l’estructura estamentària hinduista, per exemple, no tant allunyada dels conceptes occidentals actuals, encara que pugui semblar el contrari.
La lluita en la consecució de variables culturals que dotin als ser humans de nous valors, de noves essències, sustentades, de fet, en els elements clàssics de les cultures, en les anàlisis filosòfiques que s’han anat generant al llarg dels segles, segles d’estudi i evolució, només en el supòsit, deia, en que la filosofia i la política esdevinguin compatibles amb les essències culturals dels sers, serà possible de construir una nova estructura de dimensions i formes diferents, que aposti sense cap altra limitació en els preceptes de la dimensió que ens ha de fer iguals.
El món que se sustenti en base a aquestes estructures està condemnat a que aquesta fràgil estructura, mancada del coixí que la faci estable, pugui esdevenir feble en la composició dels materials que la dissenyen, segurament filosofies holístiques que poc tenen en compte altres possibilitats i plantegen estructures tancades, estructures que no poden tenir cap possibilitat de mobilitat, com succeeix en l’estructura estamentària hinduista, per exemple, no tant allunyada dels conceptes occidentals actuals, encara que pugui semblar el contrari.
La lluita en la consecució de variables culturals que dotin als ser humans de nous valors, de noves essències, sustentades, de fet, en els elements clàssics de les cultures, en les anàlisis filosòfiques que s’han anat generant al llarg dels segles, segles d’estudi i evolució, només en el supòsit, deia, en que la filosofia i la política esdevinguin compatibles amb les essències culturals dels sers, serà possible de construir una nova estructura de dimensions i formes diferents, que aposti sense cap altra limitació en els preceptes de la dimensió que ens ha de fer iguals.
dijous, 4 d’octubre del 2007
...Un tren que no s'atura....
La fotografia de Jordi Play sobre la obra recent de l'artista de l'alt urgell Perico Pastor
Sense saber-ho, gairebé, amb la subtilesa que dona el llenguatge, he recreat el meu univers particular al llarg dels darrers temps, mentre corria inexorablement, no com un estadi perdut en la meva vida, al contrari, avançant en l’aprenentatge que cada segon d' aquesta meva existència m’aportava; d’allò que als ulls podria semblar alguna cosa de dolent, jo la he vist com un afrontar determinats reptes de futur, d'allò que pot semblar excepcionalment bo, jo ho matiso, com correspon a qui veu més en els petits detalls que en les grans coses allò que ens fa i ens deixa viure.
El dia no ho anunciava, però ha estat fantàstic de descobrir els carrers mullats de la ciutat, el xim xim de l’aigua rebotant per sobre del tapís de pedra que recobreix la nostra història i veure’t reflectit de vegades en alguns tolls, acomboiat de la grisor que apaivaga la llum del sol de tardor. El dia no ho anunciava però jo ho he agraït, he sentit aquella dolça frescor que acaricia el rostre mentre l’aigua cau i cau sobre els paraigües que defineixen aquest nostre paisatge urbà.
Me n’adono, que amb aquest seran 700 els comentaris o post com es diu en llenguatge blogger que hauré penjat d’aquest diari de sessions de la meva vida, on he recollit no poques vivències, també consells i cites importants, amb comentaris d'amics i coneguts també, a través dels que m’he convertit en transparent per bona part dels qui m’heu llegit alguna vegada i per tant heu fet certa la dita que només sóc propietari dels meus silencis, ja no de les meves paraules ni els meus pensaments posats per escrit.
He descobert com n’és de bell el llenguatge si t’acompanya en el sentir de cada moment de la teva vida, si l’uses d’acord al que et demanda, i com a aquells i aquelles que no els és donat de saber entendre aquests llenguatges, els molesta més que ofèn aquesta nova manera meva d’entendre la vida, d’igual manera com entendre que els principis i els valors han de ser consubstancials a l’existència mateixa m’aporta una nova dimensió de mi mateix i més si de les meves paraules escrites i sentides i del que d’elles se’n desprèn assumeixo una certa complicitat amb tothom, però en particular amb aquells que veuen en la simplicitat de les coses allò que els fa feliços.
Saber per exemple que un amic ha descobert de nou en la música, aquella sensació plaent de saber conduir les sensacions, o aquell amic que veu en una tassa de cafè amb llet compartint esmorzar el millor moment del dia. Aquestes coses senzilles, però també saber-ne parlar de filosofia, de política, de música, d’amor, de llibres, de teatre, de silenci, d’esperança, de virtuts, de valors, és la meva aportació a un tren que no s’atura, com és la vida mateixa.
El dia no ho anunciava, però ha estat fantàstic de descobrir els carrers mullats de la ciutat, el xim xim de l’aigua rebotant per sobre del tapís de pedra que recobreix la nostra història i veure’t reflectit de vegades en alguns tolls, acomboiat de la grisor que apaivaga la llum del sol de tardor. El dia no ho anunciava però jo ho he agraït, he sentit aquella dolça frescor que acaricia el rostre mentre l’aigua cau i cau sobre els paraigües que defineixen aquest nostre paisatge urbà.
Me n’adono, que amb aquest seran 700 els comentaris o post com es diu en llenguatge blogger que hauré penjat d’aquest diari de sessions de la meva vida, on he recollit no poques vivències, també consells i cites importants, amb comentaris d'amics i coneguts també, a través dels que m’he convertit en transparent per bona part dels qui m’heu llegit alguna vegada i per tant heu fet certa la dita que només sóc propietari dels meus silencis, ja no de les meves paraules ni els meus pensaments posats per escrit.
He descobert com n’és de bell el llenguatge si t’acompanya en el sentir de cada moment de la teva vida, si l’uses d’acord al que et demanda, i com a aquells i aquelles que no els és donat de saber entendre aquests llenguatges, els molesta més que ofèn aquesta nova manera meva d’entendre la vida, d’igual manera com entendre que els principis i els valors han de ser consubstancials a l’existència mateixa m’aporta una nova dimensió de mi mateix i més si de les meves paraules escrites i sentides i del que d’elles se’n desprèn assumeixo una certa complicitat amb tothom, però en particular amb aquells que veuen en la simplicitat de les coses allò que els fa feliços.
Saber per exemple que un amic ha descobert de nou en la música, aquella sensació plaent de saber conduir les sensacions, o aquell amic que veu en una tassa de cafè amb llet compartint esmorzar el millor moment del dia. Aquestes coses senzilles, però també saber-ne parlar de filosofia, de política, de música, d’amor, de llibres, de teatre, de silenci, d’esperança, de virtuts, de valors, és la meva aportació a un tren que no s’atura, com és la vida mateixa.
diumenge, 12 d’agost del 2007
Els "models globals" en Xirinacs
Una bona amiga em transmet el traspàs ahir de Lluís M. Xirinacs i cercant en la memòria, recordo que el vaig conèixer, vaja el vaig veure, l'estiu de 1.976 quan com tanta altra gent vam participar a la "marxa de la Llibertat" que va recórrer tot Catalunya; segurament hauríem de convindre que va mantenir una certa coherència amb la seva visió de Catalunya que, puc no compartir i de fet no comparteixo per les seves idees polítiques, però necessàriament ha de merèixer el meu respecte, perquè per això lluito, per a que tothom pugui ser lliure pensador en el context de la concòrdia que s’ha d’entendre i dibuixar com a democràtica.
Saber-lo doctor en filosofia em desperta una simpatia Intel·lectual i em provoca a descobrir allò que pensava. Encuriosit trobo entre els seus textos un que es titula “Mentalitat i models globals”, un text on analitza lo global com a principi d’autenticitat postmoderna, i com ens descobreix la seva perpectiva de la globalització tot afirmant que: “Actuem i sentim en concordança amb la imatge que ens hem fet de les coses. Sovint creiem que aquesta imatge és la realitat. La coneixença i control dels nostres patrons mentals són tasques molt importants que deixem de banda. No estem preparats per afrontar la complexitat del món actual amb els patrons de l'especialització i de l'anàlisi. L'arrogància de la visió compartimentada de la realitat repercuteix en l'economia, en l'ecologia i en l'ecumenisme entesa com a relació intercultural”.
Saber-lo doctor en filosofia em desperta una simpatia Intel·lectual i em provoca a descobrir allò que pensava. Encuriosit trobo entre els seus textos un que es titula “Mentalitat i models globals”, un text on analitza lo global com a principi d’autenticitat postmoderna, i com ens descobreix la seva perpectiva de la globalització tot afirmant que: “Actuem i sentim en concordança amb la imatge que ens hem fet de les coses. Sovint creiem que aquesta imatge és la realitat. La coneixença i control dels nostres patrons mentals són tasques molt importants que deixem de banda. No estem preparats per afrontar la complexitat del món actual amb els patrons de l'especialització i de l'anàlisi. L'arrogància de la visió compartimentada de la realitat repercuteix en l'economia, en l'ecologia i en l'ecumenisme entesa com a relació intercultural”.
En aquesta obra, un "paper", de fet, se'ns proposa l'apassionant aventura d'estudiar models globals, de bastir síntesis globals i actuals, provisionals i perfectibles, redactades en termes filosòfics, amb un rigor diferent, ens parla, al meu entendre de Ciència Política, i per tant descobreixo un intel·lectual distint, amb idees noves, respecte de la persona que ens ofereix la seva activitat política i els seus referents més immediats i que, com deia no puc compartir.
Ens continua dient en aquest context interpretatiu com per a pensar en global en un món complex cal adonar-se dels dos camps complementaris d'un model global i ens descriu dues realitat, la realitat mental, la de la nostra ment i la realitat mental, la de la realitat mateixa i ens proposa una visió de conjunt que ens cal substancialment per a poder contemplar-la per decidir i per actuar a partir de quatre principis que ell ens descriu en el seu "paper": el principi d'identitat, on cada part és ella mateixa; el principi d'interdisciplinarietat on cada part té veïns; el principi de globalitat on cada part és en el tot; i finalment el principi d'holicitat on el tot és en cada part.
En la seva obra intel·lectual ens proposa de descobrir aquests principis i aprendre a viure amb ells com una proposta que ens hauria de permetre de descobrir i aprendre el suggerent art de viure i conviure creativament amb els grans reptes humans. Aquesta era, potser la seva gran contradicció. Descansi en pau.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)