Una cita: Alexis de Tocqueville

“El desenvolupament gradual de la igualtat, és un fet providencial. Te les característiques principals d’aital: és universal, és duradora, s’emancipa cada dia del poder humà: tots els fets, com tots els homes, han servit pels seu desenvolupament. Seria prudent de creure que un moviment social que ve de tant lluny pot esser sorprès per una generació? Es creu que la democràcia, després d’haver destruït el feudalisme i haver vençut a reis, retrocedirà davant de paisans i rics? Es detindrà ara, quan ha arribat a ser  tant forta, i tant dèbils els seus adversaris?...”[1]

---

[1] De Tocqueville, Alexis. “De la democràcia a Amèrica, amb examen de la democràcia als Estats Units i a Suïssa” Ed.José Trujillo hijo, Madrid. 1854. Versió digital de la Biblioteca de Catalunya. Barcelona. Pag. 8

Notes de text I: pobresa

La fotografia és original de Montse Esteba

El trànsit entre la vida i la mort n’és ple de subtileses, caminant d’un costat a un altre, mentre acaricies el món, com els plaers; recorrent amb la punta dels dits els racons del pensament... i les ambicions, abraçant les ambicions, com qui s’abraça a l’amant amb qui rebregues el cos descobrint-ne cada centímetre de pell sensible.... Això semblava saber-ho Camille, admirava tot el que li succeïa a cada instant en la seva vida, tot excepte riure’s dels altres o maltractar algú per les seves limitacions, això ho maleïa, el treia de polleguera; de vegades, mentre corríem després d’alguna malifeta la seva mirada ens renyava, tot forfollant paraules incomprensibles.... i es quedava en un racó amb la mirada esmaperduda, entristida, com si hagués perdut alguna cosa en l’aire on buscava alguna mena de complicitat.

Ell es mirava l’existència com qui mira l’univers, amarat en la pobresa que l’envoltava. Camille, sentia tristesa per aquell món que anys enllà s’hauria de veure convuls, alimentat per aquella flaire etèria que pertanyia només als desemparats, ens deia, mentre nosaltres el creiem un il•luminat,o pitjor, pensàvem que en la seva malaltissa aparença hi havia quelcom de bogeria malsana.

Saviesa, força, bellesa....

Amb el somni d’una societat més justa, sustentada en la saviesa , la força i la bellesa, com a principis i valors fonamentals, aquella casa basteix sobre l’honor dels seus germans, l’àbsida que sustentat en aquelles columnes dòriques, obren a l’espai de dimensió incondicionada, convidant a la reflexió i l’anàlisi. En el record d’Hiram és aquella benvolent complaença, aquella confiança absoluta en els símbols sagrats que honorem, en la fraternitat perpètua clamada per ajudar al necessitat que demanda l’auxili a la glòria dels principis que inspiraren la construcció de l’univers. Les mans alçades a l’esguard del sol i la lluna que vigilen la cúpula celestial, hom pregunta per aquell suport obligat que cal als que caminen per la senda. En ell ens hem de sentir inspirats en la fidelitat als ideals, disposats a la defensa que no ens ha de deixar tancats en la pròpia concepció de la nostra esfera, compartint amb el proïsme la construcció d’aquell bastiment de sentiments, harmonia i felicitat.