Avui he participat en un acte de partit, un acte senzill, amb poca gent, acompanyant l’alcalde de la ciutat, l’amic Àngel Ros, en la seva qualitat de primer secretari del Partit dels socialistes de Catalunya a la ciutat de Lleida. El President de la Creu Roja Joventut, el també amic Oriol Yuguero, ens explicava com les joguines que nosaltres donàvem entraven al lot de les més de 450 famílies que les recollirien de mans d’aquesta ONG.
La veritat és que la xifra m’ha corprès, no ho hauria pensat mai. De fet cal felicitar la iniciativa que estableix el paràmetre de la pobresa i no la distinció com fan alguns entre immigrants i indígenes. I tot i així, si treballem sobre la xifra de 130.000 habitants a la ciutat de Lleida i fem una mitjana de 3 persones per Familia, ens trobem que ultrapassem les 43.000 famílies, el que ens dona que la xifra de famílies que no tenen recursos per a comprar joguines per als seus fills és més d’un 1%, una dada que tot i que ens podria semblar insignificant ens hauria de fer pensar i reflexionar (que és el més important), així ens ho deia “en petit comitè” Ros, i ho transmetia també a les càmeres de televisió.
De fet, l’Oficina del Cens dels Estats Units, una mena d’institut d’estadística a la americana, ha xifrat en les darreres dècades el llindar de la pobresa entorn de dues vegades i mitja el salari mínim interprofessional, de manera que amb la realitat espanyola, ja veieu que moltes nòmines hi queden dintre d’aquests paràmetres i per tant la queixa dels mileuristes, que ho és pel nivell de preparació, no fa més que posar en evidència la teoria del pollastre, un teorema econòmic que diu que hi ha tres persones i que disposen de 2 pollastres, una se’n menja un i mig i l’altre mig se’l reparteixen les altres dues, i tot i així, les estadístiques donarien que els correspon de mitjana 0,66 parts de pollastre per cap, però ja veieu, això segons el treball genèric sobre les dades, sobre el paper, com diríem, perquè de fet una de les tres acumula 1, 5 parts i les altres dues 0,25 respectivament. Aquesta és de fet la manera com s'estableix el repartiment de la riquesa en el món occidental.
No creieu que ens hauríem d’escandalitzar, com a mínim, que hi hagi qui no pot comprar joguines als seus fills? Ho farem? Crec sincerament que no, perquè ens creiem que som na societat opulenta i que, com pensen els liberals anglosaxons, el que es pobre ho és perquè no ha fet res per sortir de la pobresa en una societat d’oportunitats.
La veritat és que la xifra m’ha corprès, no ho hauria pensat mai. De fet cal felicitar la iniciativa que estableix el paràmetre de la pobresa i no la distinció com fan alguns entre immigrants i indígenes. I tot i així, si treballem sobre la xifra de 130.000 habitants a la ciutat de Lleida i fem una mitjana de 3 persones per Familia, ens trobem que ultrapassem les 43.000 famílies, el que ens dona que la xifra de famílies que no tenen recursos per a comprar joguines per als seus fills és més d’un 1%, una dada que tot i que ens podria semblar insignificant ens hauria de fer pensar i reflexionar (que és el més important), així ens ho deia “en petit comitè” Ros, i ho transmetia també a les càmeres de televisió.
De fet, l’Oficina del Cens dels Estats Units, una mena d’institut d’estadística a la americana, ha xifrat en les darreres dècades el llindar de la pobresa entorn de dues vegades i mitja el salari mínim interprofessional, de manera que amb la realitat espanyola, ja veieu que moltes nòmines hi queden dintre d’aquests paràmetres i per tant la queixa dels mileuristes, que ho és pel nivell de preparació, no fa més que posar en evidència la teoria del pollastre, un teorema econòmic que diu que hi ha tres persones i que disposen de 2 pollastres, una se’n menja un i mig i l’altre mig se’l reparteixen les altres dues, i tot i així, les estadístiques donarien que els correspon de mitjana 0,66 parts de pollastre per cap, però ja veieu, això segons el treball genèric sobre les dades, sobre el paper, com diríem, perquè de fet una de les tres acumula 1, 5 parts i les altres dues 0,25 respectivament. Aquesta és de fet la manera com s'estableix el repartiment de la riquesa en el món occidental.
No creieu que ens hauríem d’escandalitzar, com a mínim, que hi hagi qui no pot comprar joguines als seus fills? Ho farem? Crec sincerament que no, perquè ens creiem que som na societat opulenta i que, com pensen els liberals anglosaxons, el que es pobre ho és perquè no ha fet res per sortir de la pobresa en una societat d’oportunitats.
