Al setmanari Presència, llegeixo una interessant entrevista de Frederic Barberà a qui representa el paradigma dels “altres catalans”, en Francesc Candel, un testimoni viu de la immigració andalusa a Catalunya, aquella que, vulguem-ho o no va aixecar amb esforç les seves vides i al mateix temps el país.
Llegir aquestes personalitats de la història no deixa de sorprendrem, que en en una de les entrades del text llegeixo les seves paraules que cauen com una lloça “ens hem quedat sense classe treballadora”, ens diu, però va més enllà en afirmar al llarg de l’entrevista, referint-se a la tradició anarquista a Catalunya que “van quedar desfasats, fora de joc”, diu, però amplia a requeriment de l’entrevistador, en declarar que també “el PSUC ha quedat desfasat” i continua “ crec que sí, com la política de partit, tant de dreta com d’esquerra”.
De fet ens ho diuen els teòrics, ens hem cregut que la lluita de classes no existeix, que és un concepte teòric que ja no existeix i certament podria ser així, perquè no hi ha concepte de lluita, entesa en els termes que el paradigma va ser creat, però els teòrics ens expliquen com ha canviat el concepte de classe social, perquè és cert, el treballador ja no s’identifica clarament amb els conceptes tradicionals i quan és preguntat sempre respon que és classe mitja, tothom son classe mitjana, el que és literalment fals.
De fet un teòric interessant, nord-americà per a més senyes, com és el sociòleg Harold Kerbo, professor a la politècnica de Califòrni, ens deia que les classes, les noves classes són de fet tres, la treballadora, que ha canviat el coll blau (referit al mono) en alguns casos pel coll blanc, la classe corporativa, que que és qui dirigeix “el cotarro” encara que no n’és propietària dels mitjans de producció (expressat en termes clàssics) i la classe alta o rica, que queda perfectament definida, per exemple, per les llistes de la revista “Forbes”; per tant Candel en part té raó, perquè malgrat tot la classe treballadora ha perdut consciència de classe perquè s’ha cregut el que li han dit els teòrics liberals, potser sense saber-ho, però caldria recordar-li la seva relació amb els bancs: hipoteques, crèdits, per que prengués coneixement de quina propietat real dels seus bens té.
Com autors destacats com el politòleg italià Àngelo Panebianco, ens apunta Candel al desfaç de la política de partits, de fet tradueixo el que diu en clau, de que els Partits de masses ja no representen el que representaven en els segles XIX i XX, i com aquell autor de Bolonia, estan destinats a la seva desaparició com els coneixem; de fet algun partit té realment debat ideològic? Evoluciona en els seus paradigmes? Estudia, analitza o encarrega a think thanks aquesta “farragosa” funció? Fan alguna cosa més els partits que preparar comtesses electorals?, un tema de reflexió profunda per saber cap on anem.
Ell, en Candel, que en destaca la seva manca de formació universitària, ens en fa record.
Llegir aquestes personalitats de la història no deixa de sorprendrem, que en en una de les entrades del text llegeixo les seves paraules que cauen com una lloça “ens hem quedat sense classe treballadora”, ens diu, però va més enllà en afirmar al llarg de l’entrevista, referint-se a la tradició anarquista a Catalunya que “van quedar desfasats, fora de joc”, diu, però amplia a requeriment de l’entrevistador, en declarar que també “el PSUC ha quedat desfasat” i continua “ crec que sí, com la política de partit, tant de dreta com d’esquerra”.
De fet ens ho diuen els teòrics, ens hem cregut que la lluita de classes no existeix, que és un concepte teòric que ja no existeix i certament podria ser així, perquè no hi ha concepte de lluita, entesa en els termes que el paradigma va ser creat, però els teòrics ens expliquen com ha canviat el concepte de classe social, perquè és cert, el treballador ja no s’identifica clarament amb els conceptes tradicionals i quan és preguntat sempre respon que és classe mitja, tothom son classe mitjana, el que és literalment fals.
De fet un teòric interessant, nord-americà per a més senyes, com és el sociòleg Harold Kerbo, professor a la politècnica de Califòrni, ens deia que les classes, les noves classes són de fet tres, la treballadora, que ha canviat el coll blau (referit al mono) en alguns casos pel coll blanc, la classe corporativa, que que és qui dirigeix “el cotarro” encara que no n’és propietària dels mitjans de producció (expressat en termes clàssics) i la classe alta o rica, que queda perfectament definida, per exemple, per les llistes de la revista “Forbes”; per tant Candel en part té raó, perquè malgrat tot la classe treballadora ha perdut consciència de classe perquè s’ha cregut el que li han dit els teòrics liberals, potser sense saber-ho, però caldria recordar-li la seva relació amb els bancs: hipoteques, crèdits, per que prengués coneixement de quina propietat real dels seus bens té.
Com autors destacats com el politòleg italià Àngelo Panebianco, ens apunta Candel al desfaç de la política de partits, de fet tradueixo el que diu en clau, de que els Partits de masses ja no representen el que representaven en els segles XIX i XX, i com aquell autor de Bolonia, estan destinats a la seva desaparició com els coneixem; de fet algun partit té realment debat ideològic? Evoluciona en els seus paradigmes? Estudia, analitza o encarrega a think thanks aquesta “farragosa” funció? Fan alguna cosa més els partits que preparar comtesses electorals?, un tema de reflexió profunda per saber cap on anem.
Ell, en Candel, que en destaca la seva manca de formació universitària, ens en fa record.
