Llegeixo sorprès, com fruit de les recomanacions de l’anomenada “Comissió de la Diversitat”, pel que sembla un òrgan dins de la cadena pública catalana, que segons diuen té l’objectiu de fer visible en l’emissió l’actual i diversa societat catalana, a més de seguir als espectador recent arribats, TV3 emetrà amb subtítols en castellà i àrab, d’entrada amb dos programes “El cor de la ciutat” i “Karabia”. La notícia la publica el diari El País
No deixo de estar sorprès, perquè ho considero una aposta multicultural trasnotxada, que no contribueix en res, absolutament en res a la integració dels nous vinguts, que hauria de ser aquesta, la integració, una de les fites amb les que contribuís el projecte televisiu nacional a la pau social d’aquest nostre país.
És evident que les comunitats estrangeres, que s’estableixen en aquest país, com en d’altres de la resta del món, constitueixen unes xarxes de suport i relació que en determinen, també, la fortalesa de les seves pròpies existències i el context en el que s’han de desenvolupar els nouvinguts presents i futurs. Durant massa anys hem construït un context social a partir de la tasca d’ONGs més que d’una pròpia línia política oficial, obviada massa vegades durant el segle XX, fent ulls clucs o girant la cara com si el fet, que no el problema no existís.
Fer deixadesa dels valors propis i per tant de la llengua pròpia com de la cooficial, resulta del tot inapropiat, al meu entendre, i en subscric ferventment, ara com abans, el model del que Giovanni Sartori anomena el “pluralisme social”, com a mesura d’integració social, que planteja l Politòleg Italià, és cert, en una societat multiètnica, com les que s’estan configurant, especialment, a Europa.
Voldria apuntar aquí una cita del propi Sartori del seu llibre “Sociedad multiètnica[1]”, quan ens diu: “Pluralisme és, sí, un viure junts en la diferència i amb les diferències; però ho és –insisteixo- si hi ha contrapartida. Entrar en una comunitat pluralista és, a la vegada, un adquirir i un concedir. Els estrangers que no estan disposats a concedir res a canvi d’allò que obtenen, que es proposen pertànyer com “estranys” a la comunitat en la que entren, fins al punt de negar, al menys en part, els principis mateixos, son estrangers que inevitablement susciten reaccions de rebuig, de por i d’hostilitat. El dit anglès que el menjar gratis no existeix. Ha de i pot existir una ciutadania gratuïta, concedida a canvi de res? Des del meu punt de vista, no. El ciutadà “contra”, el contraciutadà és inacceptable”.
Aquest professor emèrit de les Universitats de Florència (Itàlia) i Colúmbia (USA) conclou que el pluralisme mai ha estat un projecte en si mateix, que sorgeix, com ell diu “d’un nebulós i sofert procés històric”, no com a fàbrica de diversitat, no com a creador de diversitat, com ho és el concepte multiculturalista, que fabrica les diversitat i les va visibles, fins i tot les multiplica, com amb aquesta subtitulació que ara s'anuncia, a la que poden seguir d’altres utilitzant les possibilitats que ofereix la nova tecnologia de la comunicació. De fet Sartori ens diu una cosa molt important que val la pena tenir en compte: “el pluralisme treballa sobre cleavages creuats que es neutralitzen i minimitzen entre sí, mentre que el multiculturalisme finisecular es centra en cleavages que, al sumar-se, es reforcen uns als altres”, de manera que mentre el pluralisme ens posa de manifest una societat oberta, el multiculturalismo significa el demembrament d’una comunitat pluralista en subgrups i per tant amb conseqüències històriques greus al meu entendre.
És ben probable que l'instint periodístic, o la necessitat d'aplegar nous i millors share, siguin els inspiradors d'aquesta gran errada. És probable que davant un estudi que digui que les persones d'origen àrab segueixen Al-Jazira, vulguin recuperar aquesta demografia que s'escapa en l'entramat comercial. Poc saben que no és així com s'aconsegueix d'estimular la integración, que no és així com un determinat segment poblacional que en aquest context és vist com una part del mercat (del pastís per a ser exactes) pot optar per assimilar la llengua del país que l'hostatja.
[1] Sartori Giovanni. “La societat multiètnica. Pluralismo, multiculturalismo, estrangers i islàmics” Taurus. Madrid. 2001.
No deixo de estar sorprès, perquè ho considero una aposta multicultural trasnotxada, que no contribueix en res, absolutament en res a la integració dels nous vinguts, que hauria de ser aquesta, la integració, una de les fites amb les que contribuís el projecte televisiu nacional a la pau social d’aquest nostre país.
És evident que les comunitats estrangeres, que s’estableixen en aquest país, com en d’altres de la resta del món, constitueixen unes xarxes de suport i relació que en determinen, també, la fortalesa de les seves pròpies existències i el context en el que s’han de desenvolupar els nouvinguts presents i futurs. Durant massa anys hem construït un context social a partir de la tasca d’ONGs més que d’una pròpia línia política oficial, obviada massa vegades durant el segle XX, fent ulls clucs o girant la cara com si el fet, que no el problema no existís.
Fer deixadesa dels valors propis i per tant de la llengua pròpia com de la cooficial, resulta del tot inapropiat, al meu entendre, i en subscric ferventment, ara com abans, el model del que Giovanni Sartori anomena el “pluralisme social”, com a mesura d’integració social, que planteja l Politòleg Italià, és cert, en una societat multiètnica, com les que s’estan configurant, especialment, a Europa.
Voldria apuntar aquí una cita del propi Sartori del seu llibre “Sociedad multiètnica[1]”, quan ens diu: “Pluralisme és, sí, un viure junts en la diferència i amb les diferències; però ho és –insisteixo- si hi ha contrapartida. Entrar en una comunitat pluralista és, a la vegada, un adquirir i un concedir. Els estrangers que no estan disposats a concedir res a canvi d’allò que obtenen, que es proposen pertànyer com “estranys” a la comunitat en la que entren, fins al punt de negar, al menys en part, els principis mateixos, son estrangers que inevitablement susciten reaccions de rebuig, de por i d’hostilitat. El dit anglès que el menjar gratis no existeix. Ha de i pot existir una ciutadania gratuïta, concedida a canvi de res? Des del meu punt de vista, no. El ciutadà “contra”, el contraciutadà és inacceptable”.
Aquest professor emèrit de les Universitats de Florència (Itàlia) i Colúmbia (USA) conclou que el pluralisme mai ha estat un projecte en si mateix, que sorgeix, com ell diu “d’un nebulós i sofert procés històric”, no com a fàbrica de diversitat, no com a creador de diversitat, com ho és el concepte multiculturalista, que fabrica les diversitat i les va visibles, fins i tot les multiplica, com amb aquesta subtitulació que ara s'anuncia, a la que poden seguir d’altres utilitzant les possibilitats que ofereix la nova tecnologia de la comunicació. De fet Sartori ens diu una cosa molt important que val la pena tenir en compte: “el pluralisme treballa sobre cleavages creuats que es neutralitzen i minimitzen entre sí, mentre que el multiculturalisme finisecular es centra en cleavages que, al sumar-se, es reforcen uns als altres”, de manera que mentre el pluralisme ens posa de manifest una societat oberta, el multiculturalismo significa el demembrament d’una comunitat pluralista en subgrups i per tant amb conseqüències històriques greus al meu entendre.
És ben probable que l'instint periodístic, o la necessitat d'aplegar nous i millors share, siguin els inspiradors d'aquesta gran errada. És probable que davant un estudi que digui que les persones d'origen àrab segueixen Al-Jazira, vulguin recuperar aquesta demografia que s'escapa en l'entramat comercial. Poc saben que no és així com s'aconsegueix d'estimular la integración, que no és així com un determinat segment poblacional que en aquest context és vist com una part del mercat (del pastís per a ser exactes) pot optar per assimilar la llengua del país que l'hostatja.
[1] Sartori Giovanni. “La societat multiètnica. Pluralismo, multiculturalismo, estrangers i islàmics” Taurus. Madrid. 2001.
