Acaronar el cel, per alguns i algunes, veure’s acomplides les seves expectatives personals, professionals i polítiques, és un apunt que queda anotat en l’haver d ela nostra vida i que ens defineix per aquelles metes aconseguides o no aconseguides, o per aquelles fites que abastem a realitzar o no.
Ahir al vespre retornava tard d’una reunió d’amics, amb gent que feia anys i anys que no ens vèiem, els anys no passen en debades, però les salutacions, com sempre van estar cordials, malgrat el temps transcorregut; segurament van estar moments molt intensos, perquè parlàvem de República, de la triada, del catalanisme, de la crisi del sistema que ha cronificat l’abstenció i d’invents, el que ja fa dies en vaig parlar en un post, invents que m’apenen mentre altres ho veuen com a genialitats, que hi vols fer!
Necessitava aquesta reflexió en la política, perquè ens cal redescubrir-la, renomenar-la assumir-ne els llegats d’antuvi i repensar que hem fet bé i que malament, però certament, ens cal redescobrir els vells valors de l’esquerra socialista, com deia un Jove amic meu, veure més punys en alt, que no aixequem ja perquè hem esdevingut liberals, i si no cantar, almenys impregnar-nos del contingut simbòlic de la lletra de la Internacional.
Avui, quan a Catalunya i a Lleida en concret s’està fent negociacions en l’espectre de poder podríem dir-ne, jo, en el meu món particular, m’he retrobat amb els meus amics i amigues, per parlar de coses en comú, de cinema per exemple, de llibres, de música o de poesia, assegut davant un got de gin, tot parlant de Goosppel o de Jazz. És el moment de més plaer de la setmana, un plaer intangible qu’en deriva del gust per la pròpia civilització, per la cultura entesa com a foment de les arts, de les que podem gaudir un i un altre cop; És en definitiva un món interior que ens descobreix com algú pot sentir-se satisfet rellegint-ne “La República” de Plató, mentre un altre cercant aquella marca d’Orujo tant bona que un dia ens van servir, o parlar de Bosé que acaba gira a Lleida o de “La Mandràgora” o rememorar “Casablanca” i aquell tòpic entre Bogart i el gendarme Francés; trencar en definitiva amb les cabòries de la setmana i gaudir de la companyia i de la paraula.
Hem avançat, també en la formalització d’una organització territorial de politòlegs i sociòlegs, quelcom en que l’Eva i jo hi estem capficats, cal això, una nova trobada en la que plantegem aquells problemes, aquells neguits, de la que en surtin nova gent, disposada a ser presents per tot arreu i defensar aquesta professió tant estranya que se’n diu ser Politòleg o ser sociòleg.
Ahir al vespre retornava tard d’una reunió d’amics, amb gent que feia anys i anys que no ens vèiem, els anys no passen en debades, però les salutacions, com sempre van estar cordials, malgrat el temps transcorregut; segurament van estar moments molt intensos, perquè parlàvem de República, de la triada, del catalanisme, de la crisi del sistema que ha cronificat l’abstenció i d’invents, el que ja fa dies en vaig parlar en un post, invents que m’apenen mentre altres ho veuen com a genialitats, que hi vols fer!
Necessitava aquesta reflexió en la política, perquè ens cal redescubrir-la, renomenar-la assumir-ne els llegats d’antuvi i repensar que hem fet bé i que malament, però certament, ens cal redescobrir els vells valors de l’esquerra socialista, com deia un Jove amic meu, veure més punys en alt, que no aixequem ja perquè hem esdevingut liberals, i si no cantar, almenys impregnar-nos del contingut simbòlic de la lletra de la Internacional.
Avui, quan a Catalunya i a Lleida en concret s’està fent negociacions en l’espectre de poder podríem dir-ne, jo, en el meu món particular, m’he retrobat amb els meus amics i amigues, per parlar de coses en comú, de cinema per exemple, de llibres, de música o de poesia, assegut davant un got de gin, tot parlant de Goosppel o de Jazz. És el moment de més plaer de la setmana, un plaer intangible qu’en deriva del gust per la pròpia civilització, per la cultura entesa com a foment de les arts, de les que podem gaudir un i un altre cop; És en definitiva un món interior que ens descobreix com algú pot sentir-se satisfet rellegint-ne “La República” de Plató, mentre un altre cercant aquella marca d’Orujo tant bona que un dia ens van servir, o parlar de Bosé que acaba gira a Lleida o de “La Mandràgora” o rememorar “Casablanca” i aquell tòpic entre Bogart i el gendarme Francés; trencar en definitiva amb les cabòries de la setmana i gaudir de la companyia i de la paraula.
Hem avançat, també en la formalització d’una organització territorial de politòlegs i sociòlegs, quelcom en que l’Eva i jo hi estem capficats, cal això, una nova trobada en la que plantegem aquells problemes, aquells neguits, de la que en surtin nova gent, disposada a ser presents per tot arreu i defensar aquesta professió tant estranya que se’n diu ser Politòleg o ser sociòleg.
