Era qüestió de temps, potser fins i tot a tardat massa, que la guerra civil palestina sortís a la llum, evident potenciada des d’un punt de vista de les relacions internacionals, a partir d’un aïllament dur i quasi permanent que anava acotant determinades línies d’actuació.
De fet l’anomenat perill islamista es retroalimenta com tots els projectes de tall unidimensional i diríem que antisistema o antidemocràtic al basar-se el seu perfil en el desenvolupament d’un estat teocràtic, de la mateixa manera com succeïa en els models dictatorials del segle XX, on la teocràcia era substituïda pel culte al líder. També s’alimenta de la tensió i radicalització en contra, el que fa que les elits alentin les masses en defensa de les agressions rebudes, que ho han estat i per tant responsables d’aquesta escalada violenta que porta a l’enfrontament en el si de les pròpies administracions autònomes a les forces radicals amb les moderades, a banda de la victòria electoral que és considerada il·legítima, no des de la perspectiva de no correspondre a les expectatives mínimes de nivell democràtic, si més no pel perfil ideològic ans descrit.
El desmantellament del conflicte territorial que s’arrossega a palestina des de 1.947, passa, de moment pel suport de la comunitat internacional als islamistes moderats, de manera que la radicalització islamista es radicalitza encara més en veure’s aïllada, a banda del maltracte que ve rebent la població palestina des de la segona intimada, per part de les autoritats i l’exercit israelià.
Poc podem esperar al relantiment del conflicte en una zona sensible, on les relacions de les dues societats amb suficient pes específic per a condicionar actuacions i intervencions, la nord-americana i la europea es mouen fonamentalment per interessos econòmics diversos i amb conflictes oberts i sense vises de solució a Afganistan, Iran, Iraq, etc.
En tot cas, de moment, les banderes verdes onegen a Gaza, amb el que es consuma la divisió política i també territorial de la zona autònoma palestina.
De fet l’anomenat perill islamista es retroalimenta com tots els projectes de tall unidimensional i diríem que antisistema o antidemocràtic al basar-se el seu perfil en el desenvolupament d’un estat teocràtic, de la mateixa manera com succeïa en els models dictatorials del segle XX, on la teocràcia era substituïda pel culte al líder. També s’alimenta de la tensió i radicalització en contra, el que fa que les elits alentin les masses en defensa de les agressions rebudes, que ho han estat i per tant responsables d’aquesta escalada violenta que porta a l’enfrontament en el si de les pròpies administracions autònomes a les forces radicals amb les moderades, a banda de la victòria electoral que és considerada il·legítima, no des de la perspectiva de no correspondre a les expectatives mínimes de nivell democràtic, si més no pel perfil ideològic ans descrit.
El desmantellament del conflicte territorial que s’arrossega a palestina des de 1.947, passa, de moment pel suport de la comunitat internacional als islamistes moderats, de manera que la radicalització islamista es radicalitza encara més en veure’s aïllada, a banda del maltracte que ve rebent la població palestina des de la segona intimada, per part de les autoritats i l’exercit israelià.
Poc podem esperar al relantiment del conflicte en una zona sensible, on les relacions de les dues societats amb suficient pes específic per a condicionar actuacions i intervencions, la nord-americana i la europea es mouen fonamentalment per interessos econòmics diversos i amb conflictes oberts i sense vises de solució a Afganistan, Iran, Iraq, etc.
En tot cas, de moment, les banderes verdes onegen a Gaza, amb el que es consuma la divisió política i també territorial de la zona autònoma palestina.
