Diuen que de vegades els anys ens miren, des dels murs d’aquelles parets de pedra que ens guarden els somnis, allà dalt, als turons, com vigilants petris que en la nit guaiten per nosaltres les estrelles, aquelles que també d’altres veuen; de ben segur que un somriure en cara bruna faria despertar l’essència de Gea i la lluentor dels seus ulls hauria de fer inevitablement brollar la Pau…..com una font inesgotable de saviesa.
Posem que parlo d’una terra sense nom, on avui he mirat les ciutats des del seu sostre i les he vistes mig dormides, recorrent-ne el seu cos els dits d’acer, mentre la lluna feia ganyotes als campanars, per cada ferida, per cada mort que li trencava l’ànima, que la feia cada cop més petita, més llunyana……..
