Vaig tenir un gran privilegi de poder expressar les meves investigacions, les meves visions sobre la realitat de present i futura a l'entorn de les organitzacions polítiques de tot tipus i saber que bona part dels experts i profans en la matèria coincidien amb els criteris que jo anava exposant ahir tarda a la ciutat de Barcelona en la "Convenció pel futur", un foro d'anàlisis ample sobre la situació política i social del nostre país. . Dic bona part, perquè algun dels ponents que al final va voler fer un resum a modus de conclusions del que s’havia dit no va fer més que repetir el seu propi discurs, amarat d’una intencionalitat política clara respecte d’uns conceptes no acceptats en absolut sobre la disponibilitat de la perspectiva política de copiar el model italià actual de desmembrament de l’esquerra política i reconstrucció.
Segurament el cientifisme del tema porta a determinar-ne unes causes extremes i la meva recomanació és acudir al filòsof Guillem d’Ockam en el sentit de valorar els fets més senzills, els que es troben de fet a la superfície i permeten de descobrir la realitat actual dels partits i de les organitzacions polítiques en general, que abasten ara ja, alguna cosa més que les tradicionals organitzacions de masses.
De fet el model de consciència ciutadana, la percepció dels vells i els nous valors, el model de convivència també i la percepció de noves relacions laborals de nous conceptes de classe, de canvi de paradigma en definitiva. És obvi, al meu modus de veure que el model de partits tradicionals, no des de la perspectiva de transmissors i creadors d’elits, si més no des dels paràmetres de configuració d’un corpus ideològic estan deixant pas al model “Homo Videns” que ens planteja el sociòleg italià Giovanni Sartori, que de manera molt resumida ens ve a reconèixer com els ciutadans reben el missatge i la informació política directament del líder, que entra a casa seva i li explica directament a ell, al menys aquesta és la percepció que pot tenir escoltant-lo des de la “ caixa tonta” al menjador de casa.
El meu plantejament, doncs, és l’anàlisi mesurat, sense esguerrada de vestits, assumint aquell canvi que abans he citat, avaluant aquella consciència col·lectiva canviant, i abundant en un criteri determinista sobre si la nostra societat, la catalana i l’espanyola, és realment democràtica o està democratitzada, és a dir que rebufa aquell franquisme sociològic hereu de tants segles d’absolutisme encara que el despotisme fos il·lustrat i l’exemple clar el tenim en la manca d’escandalització de la classe política i de la pròpia classe periodística, quan l’any 1.979 el Referèndum de l’Estatut ja només el va votar el 59% de la gent, en un moment de suposa eufòria democràtica.
Estic content d’haver pogut fer les meves aportacions com de l’interès que hagi pogut despertar per haver intentat sacsejar d’alguna manera els tòpics i les suposades anàlisi científiques i para científiques sobre la matèria. De fet un dels meus plantejaments és que no ens podem plantejar aquests temes cada 20 anys i que o ens posem al cap que ens cal un observatori permanent i un fòrum de discussió anual o aquest tipus d’encontres no haurà servit per a res. Coincideixo, per altra banda amb molts dels ponents, en el sentit que política no és gestió, que la gestió participa de la política, però que "la política" és quelcom que s'ha de diferenciar de "les polítiques" i valorar-ho en la seva justa mida. De fet no voldria deixar d'apuntar tampoc la indiferenciació que ja vaig apuntar ahir en la jornada inaugural sobre la percepció dels ciutadans respecte de les diferents forces polítiques , indeferenciació que es deu fonamentalment al model de partit escombra que han utilitzat totes les forces polítiques que cerquen un espectre ampli d'electors, a banda de la seva pròpia adscripció en la concepció ideològica de que es tracti.
Segurament el cientifisme del tema porta a determinar-ne unes causes extremes i la meva recomanació és acudir al filòsof Guillem d’Ockam en el sentit de valorar els fets més senzills, els que es troben de fet a la superfície i permeten de descobrir la realitat actual dels partits i de les organitzacions polítiques en general, que abasten ara ja, alguna cosa més que les tradicionals organitzacions de masses.
De fet el model de consciència ciutadana, la percepció dels vells i els nous valors, el model de convivència també i la percepció de noves relacions laborals de nous conceptes de classe, de canvi de paradigma en definitiva. És obvi, al meu modus de veure que el model de partits tradicionals, no des de la perspectiva de transmissors i creadors d’elits, si més no des dels paràmetres de configuració d’un corpus ideològic estan deixant pas al model “Homo Videns” que ens planteja el sociòleg italià Giovanni Sartori, que de manera molt resumida ens ve a reconèixer com els ciutadans reben el missatge i la informació política directament del líder, que entra a casa seva i li explica directament a ell, al menys aquesta és la percepció que pot tenir escoltant-lo des de la “ caixa tonta” al menjador de casa.
El meu plantejament, doncs, és l’anàlisi mesurat, sense esguerrada de vestits, assumint aquell canvi que abans he citat, avaluant aquella consciència col·lectiva canviant, i abundant en un criteri determinista sobre si la nostra societat, la catalana i l’espanyola, és realment democràtica o està democratitzada, és a dir que rebufa aquell franquisme sociològic hereu de tants segles d’absolutisme encara que el despotisme fos il·lustrat i l’exemple clar el tenim en la manca d’escandalització de la classe política i de la pròpia classe periodística, quan l’any 1.979 el Referèndum de l’Estatut ja només el va votar el 59% de la gent, en un moment de suposa eufòria democràtica.
Estic content d’haver pogut fer les meves aportacions com de l’interès que hagi pogut despertar per haver intentat sacsejar d’alguna manera els tòpics i les suposades anàlisi científiques i para científiques sobre la matèria. De fet un dels meus plantejaments és que no ens podem plantejar aquests temes cada 20 anys i que o ens posem al cap que ens cal un observatori permanent i un fòrum de discussió anual o aquest tipus d’encontres no haurà servit per a res. Coincideixo, per altra banda amb molts dels ponents, en el sentit que política no és gestió, que la gestió participa de la política, però que "la política" és quelcom que s'ha de diferenciar de "les polítiques" i valorar-ho en la seva justa mida. De fet no voldria deixar d'apuntar tampoc la indiferenciació que ja vaig apuntar ahir en la jornada inaugural sobre la percepció dels ciutadans respecte de les diferents forces polítiques , indeferenciació que es deu fonamentalment al model de partit escombra que han utilitzat totes les forces polítiques que cerquen un espectre ampli d'electors, a banda de la seva pròpia adscripció en la concepció ideològica de que es tracti.
