Segurament els meus amics fidels, o aquell lector que arribi voluntariòs a saber que en diem de les coses, sabran que hi ha determinades coses que s’escapen al comentari, que malgrat hi hagi una consciència que de vegades podem fins i tot compartir, em resisteixo a fer crítica i crònica de fets que poden abastar diferents àmbits d’opinió i que poden ser o no discutibles en funció de quins criteris determinin la interpretació fonamentada o casual.
Segurament si algú et pren el diari que estàs llegint, i assenyala el titular que l’obre i es lamenta, com argument sentit del poder arrabassat, com prenent el protagonisme als ciutadans que l’atorguen, podríeu pensar que voldré jugar a fer d’aquesta provocació nogensmenys intencionada un motiu per a parlar del que avui és noticia i obre portada. No ho faré, perquè les meves arrels existencials que s’amarren en el republicanisme que es recrea en els elements substantius de les essències republicanes hereves directes de les revolucions burgeses, em dicten precisament que hi ha un discurs que ens hauria de ser propi i que ens obliga a mantenir un cert decoro, una certa dialèctica, allunyada del mal gust i la grolleria.
Segurament la crítica a la institució reial podria semblar que estes servida, però no és així, no hauria de ser així. Els sistemes de govern, els models d’Estats requereixen d’un consens necessari per a fer-los forts, no n’hi ha prou amb un cert voluntarisme de vegades ben intencional, de vegades no, o una absoluta apropiació de l’identitarisme republicà fent-lo convergir amb unes propostes fins i tot caduques i de vegades més pròximes a la recuperació nobiliària del passat que a la novedossa proposta d’establir un model d’estat coherent amb l’Europa moderna que ens aixopluga.
Segurament serà tema de cafè, potser s’haurà aconseguit que en les perruqueries en lloc de parlar de tal o qual artista de moda, es parli de la portada d’una revista satírica, crec que el debat hauria de ser més en profunditat i mantenir un cert nivell, perquè els ciutadans ens ho mereixem, a partir doncs del respecte individual que acaba sent el respecte col·lectiu, i les formes, sobre tot les formes, potser així podríem parlar de República, no?
Segurament si algú et pren el diari que estàs llegint, i assenyala el titular que l’obre i es lamenta, com argument sentit del poder arrabassat, com prenent el protagonisme als ciutadans que l’atorguen, podríeu pensar que voldré jugar a fer d’aquesta provocació nogensmenys intencionada un motiu per a parlar del que avui és noticia i obre portada. No ho faré, perquè les meves arrels existencials que s’amarren en el republicanisme que es recrea en els elements substantius de les essències republicanes hereves directes de les revolucions burgeses, em dicten precisament que hi ha un discurs que ens hauria de ser propi i que ens obliga a mantenir un cert decoro, una certa dialèctica, allunyada del mal gust i la grolleria.
Segurament la crítica a la institució reial podria semblar que estes servida, però no és així, no hauria de ser així. Els sistemes de govern, els models d’Estats requereixen d’un consens necessari per a fer-los forts, no n’hi ha prou amb un cert voluntarisme de vegades ben intencional, de vegades no, o una absoluta apropiació de l’identitarisme republicà fent-lo convergir amb unes propostes fins i tot caduques i de vegades més pròximes a la recuperació nobiliària del passat que a la novedossa proposta d’establir un model d’estat coherent amb l’Europa moderna que ens aixopluga.
Segurament serà tema de cafè, potser s’haurà aconseguit que en les perruqueries en lloc de parlar de tal o qual artista de moda, es parli de la portada d’una revista satírica, crec que el debat hauria de ser més en profunditat i mantenir un cert nivell, perquè els ciutadans ens ho mereixem, a partir doncs del respecte individual que acaba sent el respecte col·lectiu, i les formes, sobre tot les formes, potser així podríem parlar de República, no?
