Deia Pablo Neruda que: “Però perquè demano silenci no creguin que vaig a morir-me passa tot el contrari, succeeix que vaig a viure'm".
El silenci, entès no com aquella actitud maliciosa que fa que algú no estigui implicat en el seu entorn, sinó com aquella actitud d’introspecció, d’anàlisi, de reflexió per a una presa de decisió o com a presa de decisió en si mateix significa en el context de les relacions humanes una inflexió interessant des del punt de vista de com s’afronten determinades situacions. Subsumir una actitud silenciosa comporta de vegades una actitud latent d’observació, de vegades responent a la dinàmica necessària d’una situació concreta que necessita d’aquest posicionament social, difícilment entès de vegades.
La actitud negativa del silenci complaent i còmplice, és la que va denunciar en un dels seus discursos el líder de comunitat afro-americàna Martin Luther King en afirmar: “La nostra generació no s'haura lamentat tant dels crims perversos com de l'estremidor silenci dels bones gents”. Però l’actitud silenciosa que intenta de reprendre el sentiments contraris a l’odi i la injúria els va reflectir, penso que molt adequadament Santiago Ramón y Cajal, en afirmar: " De totes les reaccions possibles davant de la injúria, la més hàbil i econòmica és el silenci".
El silenci davant de determinades actituds també de vegades acostuma a ser una mena d’acció de civilització, entesa des de la perspectiva de la lluita incruenta, així ho reflectia Leon Tolstoy: " El meu silenci els destorba. Jo era com una botella del revès quina aigua no podia sortir perquè la botella era massa plena.".
