Com seria el món, sense el valor de les essències primigènies, sense aquells condicionants que esdevenen normes primàries, els que ens han de guiar en el seguici permanent, que ens són exigible tot hora en la veneració de la llum eterna, llum en la veneració de la vida com un do incommensurable esdevenint llegat a conservar i preservar?
Tot remenant... en aquesta llibreria de vell que ja no és una rebotiga plena de pols i on pots descobrir veritables meravelles, ara, és com una capsa de sorpreses per igual, però no ets l’únic que ho pots trobar en la xarxa, només ens cal una mica d’enginy i una mica de paciència potser i buscar i remenar, com es feia antuvi, però sense aquell depenent de la botiga que llibres en mà et podia indicar dreta o esquerra, dalt o baix, terra o sostre, poc menys que el que fem ara; tot remenant doncs descobreixo una obra editada el 1821, amb un títol suggerent “El Censor”[1], era quelcom propi de la època i la figura, la del censor va durar fins a l’adveniment de la democràcia, garant de les bones costums i la privacitat política, convenia el què, el com i de quina manera i el què no, de cap manera, no fos dit, amb més mals modus que el C.A.C. que és la versió moderna i autentificada en democràcia de les bones maneres i les bones costums, és clar. El llibre, editat a Madrid, i em sorprèn perquè ens parla aquest llibre que no deixa de ser una revista, vaja un “periódico político i literario” que en número 43 de 26 de maig de 1821 ens planteja com “el dret públic d’una nació no pot tenir fermesa, a no ser que el dret internacional, o entre poble i poble, es fonamenti sobre la igualtat efectiva de les forces”, clar, ens trobem just 9 anys després de la Constitució de Càdis, 13 després de l’Estatut de Baiona i és clar, aleshores fins la censura es veia imbuïda per l’escola francesa, encara, després les tornes canviarien i penso que no ens n’ hem recuperat mai.
[1] El Censor: periódico político y literario. Volum 8. Imp. de el Censor. Madrid. 1821. Edición digital Universidad de Míchigan. Digitalización Google books
.jpg)
“Les ànimes dels homes (perdo i de les dones) són difícils d’entendre, recargolades de vegades i en tenebres.”[1]
[1] Gala, Antonio*. Una vez más. ElMundo.es. 27-01-09
*(1936) Escriptor espanyol. Llicenciat en Dret per la Universitat de Sevilla, Filosofia i lletres per la mateixa universitat i en Ciències Polítiques i Econòmiques per la Complutense de Madrid.
“(...) Com més moderadament es comporten i més lentament comencen a actuar, molt més obstinadament temo que s’encrueleixin quan entrin en acció. (...)” [1]
[1] Livi, Titus.* (Traducció Jordi Viles). Historia de roma. Llibre XXI. (Vol. XI). Fundació Bernat Metge. Barcelona. 2007. Pag. 59
*(Titus Livius) (Pàdova 50 a C. - 17 d C.) va ser un historiador romà, protegit d'August i amic Claudi. D'estil poètic i arcaiczat, la seva obra més coneguda: "Ad urbe condita" (Des de la fundació de la ciutat)
En l’eix de les abscisses del mapa electoral a Catalunya, cal tenir present que un ítem important en l’ electoralitat és el nivell de coneixement dels corresponents candidats, aspecte que Laporta ha estat treballant abastament, per raons òbvies, el que li atorga un nivell de coneixement públic rellevant, necessari i imprescindible, diria jo, per afrontar aquest tipus de repte, si es donés el cas.
Des de l’àmbit de la sociologia electoral, és un fet intranscendent que durant el seu mandat, s’hagi deixat veure en esdeveniments de caire polític. Els escenaris polítics, però, en el marc de la comunicació política, no es diferencien tant d’aquells escenaris que configuren l’agenda social del personatge, fins i tot en aspectes que podrien semblar tant allunyats dels codis polítics com la rivalitat mateixa en la realitat esportiva, com la que es dóna com a component més “polític” en la pròpia composició de les directives i en els processos “electorals” que els són propis per a l’accés a les direccions de les entitats esportives d’aquest nivell.
No sabria dir si hi ha estudis o tesis que ens parlin dels elements que defineixen des d’una perspectiva sociològica un club com el F. C. Barcelona; de fet per les declaracions dels presidents anteriors, sembla que hi ha una certa història política oculta en la direcció d’aquest club al llarg de la seva llarga trajectòria, que de ser revelada ens permetria conèixer aspectes que ens clarificarien aquest i altres de la identificació ideològica i/o nacional de les diferents directives que ha tingut.
El moviment independentista de rel democràtica que es dóna a Catalunya ha viscut moments de gran projecció mediàtica en els darrers mesos per raons òbvies: ens trobem en moments preelectorals - no oblidem que al 2010 hi ha eleccions al Parlament de Catalunya-, per tant aquest clúster electoral que és l’ independentisme, també beu de la realitat pròpia d’aquest processos, processos que acostumen a ser intangibles, és a dir, sense que es faci d’entrada referència implícita cap a la realitat electoral, però on totes les posicions que es prenen en el tauler d’escacs de la realitat política afecten, com no, a les distintes possibilitats dels eixos ideològics i/o nacionals.
Ningú en l’àmbit científic ha pogut arribar a determinar mai quins són els ítems que porten als ciutadans a fer confiança a un o altre candidat polític. En democràcies avançades com la nord americana, tot i que el seu sistema beu de principis que van ser inspirats fa més de dos-cents anys, la rivalitat mateixa estableix “per se” aspectes de confiança/desconfiança en un determinat candidat, sense perdre de vista una variable com és el context electoral en el que es desenvolupa el procés i tots els ítems que afecten a la vida dels electors.
“[...] a la edat de cinc anys tenia la mania de fer traces de les coses. A la edat de 50 havia produït un gran nombre de dibuixos, amb tot, cap no tenia el veritable mèrit fins a l’edat de 70 anys. Al 73 finalment vaig aprendre quelcom sobre la qualitat veritable de les coses, ocells, animals, insectes, peixos, les herbes o els arbres. Per tant a l’edat de 80 anys hauré fet un cert progrés, als 90 hauré penetrat en el significat més profund de les coses, als 100 hauré fet realment meravelles i als 110, cada punt, cada línia posseirà vida pròpia [...]”.
[1] Hokusai, Katsushika*. Hokusai: sketches and paintings. Ed. Kodansha International, Tokyo. 1969
* conegut simplement com Hokusai (北斎) (1760-1849) va néixer i morir a Edo l’actual Tokyo. Fou un pintor i gravador japonès del període Edo, adscrit a l’escola Ukiyo-e de pintura japonesa.
[2] Rivas, Manuel. No Cabemos. El País 23-10-09
L’egiptologia ens diu que va ser Shepseskaf qui opta per un monoteisme filosòfic cultivat pels sacerdots de Ptah[1], Déu sorgit del caos primordial, considerat per la cosmogonia de Menfis, d’ on era originari, com el sobirà dels déus al haver creat el món a través de la paraula. Portava els títols de “senyor de la màgia”, “senyor de l’obscuritat”, “senyor de la veritat” i “senyor de les serps i els peixos”, que podrien estar relacionats amb la seva funció creadora. La ciutat d’ Hikuptah, coneguda amb el nom de “Mansió de l’ànima de Ptah”, podia haver donat origen a la paraula Aigyptos que Homer usà per designar tant al riu com al país del Nil. Aquesta visió filosòfica establia una nova concepció de la persona en el marc de la teologia menfítica, abandonant els símbols funeraris solars com també la denominació de Ra, pròpia dels faraons i usant nous símbols arquitectònics amb que distingir la dignitat funerària, la coneguda com a “Mastabat el-Faraun”[2], un nou instrument de purificació, un model que es veu repetit en el complex funerari de Jentkaus I, es tracta d’un estructura de planta rectangular, de 100 x 72 metres, orientada d’est a oest i composta de dos cossos, amb una alçada de 18 metres construïda amb pedra i revestida amb càlcica de Tura. Segons la llista real d’ Abidos que es troba a la tomba de Shety I i que recull el nom d’alguns dels faraons que el van precedir, el nom de Shepseskaf significava “El seu esperit noble”.
[1] Allen, James P. Yale Egyptological Studies 3, Religion and Philosophy in Ancient Egypt, Yale University Press. 1989
[2] Parra Ortiz, José Miguel. Historia de las Pirámides de Egipto. Editorial Complutense. Madrid 1997.
“(...) L’element central del liberalisme no es, com s’assegura sovint, l’ individualisme o la idea de llibertat. L’element central és la creença en un progrés gradual i inevitable, a condició només que aquest sigui assolit de la mà i amb la saviesa dels components i educats especialistes. (...)”[1]
[1] Wallerstein, Immanuel*. Pensar (en) los intersticios: Teoría y práctica de la crítica poscolonial"La cultura como campo de batalla del sistema-mundo moderno". S. Castro- Gómez, et al (editores). Centro Editorial Javeriano. Santa fe de Bogotà. 1999. pag. 163-187
*(1930) Sociólogo. Director del Fernand Braudel Center de la State University of New York y senior fellow en Yale University.
“A la plana rasa, sota la nit sense estrelles, d’una obscuritat i una espessor de tinta, un home anava sol per la gran carretera de Manchiennes a Monsou, deu quilòmetres de paviment entretallat a través dels camps de betteraves. Davant d’ ell, no veia més que el terra negre, i no hi tenia que la sensació de l’ immensitat en l’horitzó en la pla, més que pel rebuf del vent de març, ràfegues llargues com sobre un mar, glaçades d’haver ventat pels llocs costers i terres nues. Cap ombra d’arbre tacava el cel, el paviment anava dibuixant una línia en mig de l’encegadora foscor de les tenebres.”[1]
[1] Zola, Émile. Germinal. Ed. Bibliobazaar. LLC. 2007.Pag. 9
“És precís que vegem amb claredat que tota acció èticament dirigida pot acoblar-se a dues màximes quins fonaments difereixen entre sí irremeiablement: és possible orientar-se d’acord amb la ètica de la convicció o conforme a la ètica de la responsabilitat (...) Hi ha dos pecats mortals en el camp de la política: La manca de finalitats objectives i la manca de responsabilitat que no sempre, però si moltes vegades, coincideix amb aquella. La vanitat, l’excessiva ambició d’aparèixer lo més possible en primer pla, és lo que més indueix al polític un d’aquell dos pecats i fins els dos al mateix temps...”[1]
[1] Weber, Max. El político y el científico. Ed. Premia. México. 1980. pag. 47
“...els homes que admeten la diversitat i la discussió solen ésser de bon tracte, (...) els que creuen que tot és u i el mateix són violents í tenen sempre l'estaca a punt. Aquesta és una paradoxa de gran rendiment per a comprendre la vida.[1]”
Destriar és una feina feixuga, has de filar prim, com diria l’àvia, mentre oloro aquella flaira perfumada que ens colora l’ambient de les roses que marceixen a recer de l’esperit de l’ hivern, vermellejant la contrada; l’herbari ens deleix l’espai que espera calm la primavera per a poder florir l’estança; els vents del nord ens han deixat, entre murmuris i fredoradores, com aquella carícia gèlida imprescindible per a calmar l’esperit de la terra. Els brots, però, s’ arrengleren de la tija estant, esperant el moment per a gaudir entre boirada i boirada, del rajolí amb el que sol de vegades ens pentina les planes.
“El somriure, finalment, és una de les expressions col·lectives d’estima”[1]
[1] Stoppard, Tom*. La utopía de Tom Stoppard. El País – Babelia. 17-01-2010
El vent rastreja les essències, aixeca els vels i dissol els embolcalls, per deixar-ho tot al descobert, tomba les tanques maldestres que amaren designis indestriables i enlaira i dissipa els fums que enfosqueixen tot el que és quotidià.