diumenge, 9 de novembre de 2008

Notes de text I: Argimón


Porta, fotografia original de Montse Esteba


La mare ens feu saber el nom d’aquell vell, de la manera menys versemblant. Quan tothom era servit a taula, amb el rostre d’orgull que jo li coneixia quan les coses eren ben fetes, va dir: -Argimón, ens feu els honors?!- . Argimón, quin nom més estrany...., no l’havia escoltat mai en els entorns de Gise. El vell, va aixecar el cap que tenia com reclinat damunt la taula, sobre les seves mans, se li havia il·luminat el rostre i un lleu somriure li feia veure aquells llavis plens de ferides. S’aixecà, amb la mirada ens va recórrer un a un, fixant-se en els nostres ulls, va enlairar el seu cap tot fent un murmuri de nou inintel·ligible que ompli l’estança i amb les seves mans castigades ens va convidar a començar l’àpat. Els ulls de Camille continuaven oberts com emmussolats, distret fins que amb el colze li vaig donar un cop que li va fer caure la cullera colpejant el plat.... Mentre, Argimón menjava lenta, pausadament, com agraint cada cullerada d’aquell bull que li era ofert, aixecant la vista i mirant la mare, amb una mirada distinta, amorosament distinta....